Una experiència enriquidora. Aprendre una nova llengua és quelcom que ens omple i que, a més, ens és molt útil per anar per la vida. Saber idiomes serveix per entendre el món, per viatjar i per buscar feina. En un moment de dubte existencial, de no saber què fer amb la nostra vida, presentar-se davant d'una acadèmia per seguir estudiant és una molt bona opció. Per un catalanoparlant, serà molt fàcil aprendre llengües romàniques com ara l'espanyol, el portuguès, el francès o l'italià. Però si volem pujar la complexitat... Quins són els idiomes més difícils d'aprendre? Si bé aquesta pregunta no pot tenir una resposta taxativa, en una recerca ràpida per internet veiem que els experts pràcticament coincideixen en aquests deu:

  • Xinès: gairebé tothom pensa que és la llengua més difícil, independentment que sigui mandarí o cantonès. Això té a veure principalment amb l'enorme complexitat a l'hora de memoritzar els caràcters xinesos pictogràfics, ja que perquè una persona sigui considerada alfabetitzada se n'ha de saber uns 3.500. A tot això cal sumar la gran dificultat pel que fa a la pronunciació d'aquests caràcters i a la inclusió d'un sistema de tonalitats a l'hora de parlar.
  • Àrab: també lidera el rànquing, en aquest cas per tenir un alfabet molt diferent del llatí. A més, no s'escriu d'esquerra a dreta, sinó de dreta a esquerra. Aquest canvi ja complica molt el seu aprenentatge per un catalanoparlant. Però per acabar de complicar-ho tot, només cal pensar en la complexitat dels seus sons i en la gramàtica complicada. Tot i això, és veritat que moltes paraules del català provenen de l'àrab, quelcom que ens pot facilitar una mica les coses.
  • Japonès: aquest cas és similar al del xinès. Si bé l'escriptura gramatical dels caràcters japonesos és més fàcil, també és veritat que compta amb tres sistemes d'escriptura diferents que no compten amb equivalents a idiomes occidentals. Cal reconèixer, tanmateix, que la pronunciació no difereix gaire de la del castellà, fet que pot facilitar una mica les coses.
  • Coreà: el grau de dificultat no deixa de ser similar al del xinès o al del japonès, amb un llenguatge que aglutina significats mentre es parla. Igualment, és considerada la llengua més fàcil d'aquests quatre grans països del nord-est asiàtic: la Xina, Corea del Nord, Corea del Sud i el Japó. És curiós assenyalar com el dialecte del sud està molt influenciat per l'anglès, per mor de la relació existent amb els EUA.
  • Rus: abandonem la qüestió de les pictografies, però seguim amb un alfabet diferent. Canviar l'alfabet llatí per l'alfabet ciríl·lic no és gens fàcil, per una banda. Per una altra, si bé es pot dir que té poques regles i fàcils, té moltíssimes excepcions que incrementen considerablement el grau de dificultat a l'hora d'aprendre'l.
  • Hongarès: a la fi ens quedem en l'alfabet llatí, però potser en l'idioma més complicat d'aprendre dins de l'alfabet llatí. L'hongarès compta amb 14 vocals, així com tot un seguit de modismes i referències culturals que fan que sigui molt difícil d'estudiar.
  • Polonès: és un cas similar al de l'hongarès. En aquest cas, la dificultat rau en el fet de la gran quantitat de consonants d'aquesta llengua i, per tant, la seva complicada pronunciació. Com a curiositat, és un dels idiomes més parlats a Anglaterra.
  • Finlandès: la qüestió aquí es troba en la seva complicada gramàtica. Si bé aprendre l'abecedari és relativament fàcil, estudiar aquesta llengua és tot un repte tant per la seva conjugació, la gradació consonàntica, el sistema de casos i la declinació dels pronoms.
  • Islandès: curiosament, malgrat que s'escrigui amb l'alfabet llatí, aquest idioma es complica pel fet que compta amb un sistema de tonalitats que podríem considerar similar al del xinès.
  • Alemany o basc: finalment, molts rànquings asseguren que l'alemany és prou complicat d'aprendre per qüestions similars a les del finlandès (la conjugació, la declinació, etc.). Igualment, altres llistes inclouen el basc: l'única llengua de la península Ibèrica que es considera molt difícil d'aprendre, ja que és el que es considera una llengua aïllada.