Des d’aquest dimarts hi ha dues espècies més d’animals en situació crítica a l’estat Espanyol, segons l’ordre del Ministeri per a la Transició Ecològica publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 12 de maig. Es tracta de l’almesquera, un mamífer semiaquàtic pertanyent a la família dels talps, i la fotja banyuda, un ocell gruïforme de la família Rallidae, que travessen una alarmant situació i compleixen criteris de risc imminent de desaparició després de l’avaluació d’experts i les anàlisis tècniques més recents. Aquesta consideració d’espècies en situació crítica implica que rebran la màxima protecció legal i totes les obres i projectes destinats a la recuperació de poblacions i disminució del risc d’extinció d’aquestes espècies seran d’interès general i es tramitaran amb urgència. Així, amb l'adquisició de l'estatus d'en perill crític, l'espècie passa a ser considerada prioritària a l'hora d'assignar recursos a la seva recuperació.

El Ministeri coordinarà, al costat de les comunitats autònomes, les mesures d'actuació per a frenar el declivi d'aquestes espècies i es crearan grups de treball específics per al seguiment i recuperació de totes dues espècies, adscrits a la Comissió Estatal per al Patrimoni Natural i la Biodiversitat i al Comitè de Flora i Fauna Silvestres. Des de 2018, altres sis espècies de fauna (com el visó europeu, el xarxet marbrenc, el capsigrany, la nara, la margaritona i el gall salvatge cantàbric) i una de flora (jara de Cartagena) ja figuraven en aquesta llista, a la qual ara se sumen l’almesquera i la fotja banyuda.  Ramón Pérez d'Ayala, responsable del programa espècies World Wildlife Fund (WWF), la més gran organització internacional independent dedicada a la conservació de la natura i el medi ambient, explica el que ha succeït amb aquest animal en les últimes tres dècades: "En 30 anys hem perdut un 70 % de les poblacions i si continuem així en 15 anys podria haver desaparegut l'espècie". Però com són aquestes dues espècies que es troben en situació crítica a Espanya? 

Un mamífer que viu en aigües netes

L’almesquera (Galemys pyrenaicus) és un mamífer de costums semiaquàtics endèmic de la península Ibèrica, que es restringeix a la seva meitat septentrional, des del Nord de Portugal i Sistema Central fins als Pirineus (en els seus dos vessants), trobant-se actualment en set àrees relictes aïllades. Per tractar-se d'un animal que es troba en baixes densitats, que depèn d'aigües de bona qualitat i que presenta peculiars característiques biològiques, es tracta d'un mamífer molt vulnerable, que s'enfronta a greus amenaces globals (com el canvi climàtic) i locals (com la contaminació, l'ús inadequat de l'aigua i les barreres físiques construïdes per l'home). Viu en rius i rierols de muntanya amb aigües netes, on s'alimenta principalment de larves d'invertebrats aquàtics sensibles a la contaminació. És d'hàbits nocturns i molt discret, la qual cosa ho fa difícil d'observar en la naturalesa. La seva presència és un indicador de la bona qualitat de l'aigua en els ecosistemes on habita.

L’almesquera té un aspecte molt singular i és fàcilment reconeixible. Té un cos rabassut i no gaire allargat, amb una longitud d'entre 11 i 16 cm i una cua de 12 a 16 cm; el seu pes oscil·la entre 35 i 80 grams. El seu musell és cònic i molt desenvolupat, en forma de trompeta, nu i mòbil, que utilitza per a buscar aliment sota les pedres en els rius. Els ulls són diminuts i les orelles poc visibles, adaptats a la seva vida subterrània i aquàtica. Té unes potes posteriors robustes, amb membranes interdigitals que faciliten la natació; les davanteres estan adaptades per a excavar caus. El seu pelatge és dens i brillant, de color castany fosc a gris en el dors i més clar en el ventre. Disposa d’una dentadura amb 44 dents, adaptada a la seva dieta insectívora i també té una glàndula en la base de la cua, que segrega una substància d’olor forta, greixosa i untuosa característica anomenada almesc.

Un ocell que nia al delta de l’Ebre

La fotja banyuda (Fulica cristata), també coneguda com gallareta cornuda, és una espècie d'ocell aquàtic de grandària mitjana, molt similar a la fotja comuna però amb característiques distintives. És un ocell aquàtic negre, recognoscible per les protuberàncies vermelles sobre l'escudet frontal de color blanc, molt territorial, i actualment un dels ocells més amenaçats dels aiguamolls ibèrics. És un ocell territorial i agressiu en època de cria, arribant a desafiar i atacar a altres ocells, fins i tot de major grandària. La seva alimentació és omnívora, encara que es basa principalment en plantes aquàtiques, complementada amb petits animals, ous i pollets d'altres ocells aquàtics. Construeix el niu amb canyes i branques a prop o sobre l'aigua, i posa al voltant de vuit ous a l'abril, que incuba durant uns 25 dies. Habita en llacunes, estanys i aiguamolls amb vegetació abundant, tant d'aigua dolça com salobre, i a Espanya la seva població es concentra principalment a Andalusia (Doñana i llacunes de Cadis i Sevilla), amb petits nuclis al País Valencipa, Balears i Catalunya, on nia en els arrossars del delta de l'Ebre.

Fotja banyuda (Fundación Biodiversidad)l
Fotja banyuda (Fundación Biodiversidad)l

La fotja banyuda mesura entre 38 i 45 cm de llarg, amb una envergadura alar de 75 a 85 cm i un pes de 585 a 1.085 grams. El seu plomatge és completament negre, amb un bec blanc de to blavós i un escudet frontal blanc que presenta un parell de protuberàncies vermelles molt visibles, tret que la diferència de la fotja comuna i li dona el nom de "cornuda". Les seves potes són grisenques amb dits lobulats llargs, adaptats per a nedar. Els exemplars més joves són marrons grisencs i manquen de l’escudet frontal i de les protuberàncies vermelles, que apareixen en aconseguir la maduresa. La fotja banyuda està en situació crítica per diversos motius. La transformació d'aiguamolls, la dessecació de llacunes i l'alteració dels ecosistemes aquàtics han reduït dràsticament les àrees on pot viure. També és molt vulnerable a la caça perquè es confon fàcilment amb la fotja comuna, una espècie cinegètica. Aquesta confusió provoca una mortalitat significativa, especialment en zones on totes dues espècies s'agrupen a l'hivern. La disponibilitat d'aigua i la qualitat dels aiguamolls varien molt d'un any a un altre. En anys de sequera, la població pot reduir-se dràsticament, mentre que en anys plujosos pot recuperar-se parcialment. Altres amenaces inclouen la pesca amb xarxes, assetjament humà durant la reproducció, depredació per part de mamífers (senglars, guineus, gats, gossos, rates) i l'enverinament per ingestió de perdigons de plom.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!