Hi ha metges que deixen empremta pels pacients que han curat, pels descobriments que han fet o pels alumnes que han format. Antoni Trilla ha fet tot això, però durant uns mesos va acabar assumint també una feina que no apareixia en cap dels seus càrrecs ni en cap dels seus títols: tranquil·litzar tot un país. Aquest dimecres, 30 de setembre, l’epidemiòleg ha posat punt final a una llarguíssima etapa professional com a degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i després de dècades vinculat a l’Hospital Clínic. Ho ha fet envoltat d’estudiants, professors i professionals sanitaris que li van formar un passadís d’honor des del Deganat fins al Paranimf. Una imatge senzilla, però probablement més eloqüent que qualsevol currículum.
Un currículum que parla per si sol
I això que el currículum de Trilla ja parlaria tot sol. Nascut a Barcelona el 1956, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1980 amb Premi Extraordinari de Llicenciatura i es va doctorar deu anys més tard, també amb Premi Extraordinari. Es va especialitzar en Medicina Interna i en Medicina Preventiva i Salut Pública, va completar formació en epidemiologia i control d’infeccions a la Universitat d’Iowa, als Estats Units, i va cursar màsters en Economia de la Salut i en Gestió Hospitalària. Ha estat cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia del Clínic, catedràtic de Salut Pública, degà de Medicina de la UB, investigador d’ISGlobal i assessor de diferents organismes sanitaris. Ha publicat més de 200 articles científics, ha participat en nombrosos projectes de recerca i forma part tant de l’Institut d’Estudis Catalans com de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Entre molts altres reconeixements, ha rebut la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari i la Medalla Big Vang a la divulgació científica.
Però probablement res de tot això explica per què, sis anys després, tants ciutadans senten la seva jubilació com el comiat d’algú conegut. La pandèmia de la covid-19 el va convertir en molt més que la veu que s'encarregava d'explicar l'evolució, els riscos i tot el que no se sabia del coronavirus en aquell moment. Va ser la veu tranquil·litzadora, el psicòleg dels catalans que en aquell moment s'enfrontaven a una malaltia desconeguda que matava milers de persones.
El doctor Jaume Padrós, expresident del Col·legi de Metges de Barcelona, ho ha resumit a les xarxes destacant una trajectòria construïda amb esforç, constància, vocació d’ensenyar i aprendre, humilitat i discreció. L’homenatge tenia, però, alguna cosa especialment simbòlica: eren els futurs metges els qui acomiadaven el professor.
Quan algú fa les coses molt bé, amb molt esforç i constància, amb vocació d'ensenyar i aprendre, amb humilitat i discreció i, a més, ho fa de manera excel·lent, passa això. El Prof Dr @ToniTrilla s'ha jubilat com a Degà de Medicina de la @UniBarcelona la primera de l'Estat pic.twitter.com/Z2iy1D04wC
— Jaume Padrós (@jaumepadros) September 30, 2026
Quan un epidemiòleg va entrar a totes les cases
El març del 2020 el món va descobrir de cop paraules que fins aleshores pertanyien gairebé exclusivament als manuals de medicina: incidència, PCR, transmissió comunitària, coronavirus, confinament, immunitat, corba epidemiològica. I, sobretot, va descobrir la por. Ningú sabia exactament què estava passant. No se sabia fins on arribaria. No sabíem si ens contagiaríem, si emmalaltiríem greument o si les persones que estimàvem sortirien indemnes d’aquella malaltia nova. Els hospitals s’omplien, els carrers quedaven deserts i els morts es comptaven primer per desenes i després per centenars. Durant la pandèmia va assessorar les administracions catalana i espanyola: va formar part del Comitè Científic Assessor de la covid-19 de la Generalitat i del consell assessor del Ministeri de Sanitat. Però en aquell context, Trilla va deixar de ser només un dels epidemiòlegs més prestigiosos del país.
Es va convertir en una veu. Cada matí, les seves connexions amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio intentaven explicar què sabíem del virus, però també —i això era gairebé més important— el que encara no sabíem. L’Ara les va definir aquell mateix 2020 com una "guia enmig de l’angoixa i la incertesa" dels pitjors mesos de la pandèmia. Trilla no tenia totes les respostes. Ningú les tenia. I potser precisament aquí residia bona part de la seva credibilitat. Quan no se sabia una cosa, deia que no se sabia. Quan hi havia motius per preocupar-se, no els amagava. Quan les dades milloraven, tampoc anunciava victòries abans d’hora. Parlava lentament, fugia de les proclames i convertia conceptes científics complicats en frases que qualsevol persona podia entendre. En una època dominada pels titulars alarmistes, les gràfiques que pujaven vertiginosament i les compareixences institucionals, Trilla representava una altra cosa: la serenitat de qui intenta explicar un problema abans que espantar amb ell.
El psicòleg involuntari dels catalans
Formalment era epidemiòleg. Però durant aquells mesos va acabar exercint, sense probablement pretendre-ho, una mena de psicòleg col·lectiu. Milions de persones buscaven respostes impossibles: "Quan acabarà?", "Puc veure els meus pares?", "És perillós sortir de casa?", "Ens tornaran a confinar?", "Funcionarà la vacuna?". Trilla responia des de la medicina, però el que molts ciutadans rebien era una mica més que informació. Era calma. No una calma falsa, perquè mai no va negar la gravetat de la situació, sinó aquella tranquil·litat més difícil que consisteix a entendre què està passant encara que el que està passant sigui terrible.
La seva capacitat divulgativa, de fet, ja havia estat reconeguda abans de la covid. Quan va rebre la Medalla Big Vang el 2016, se'n va destacar precisament la seva capacitat per comunicar informació científica rigorosa sense generar falses expectatives ni alarmes innecessàries. Durant la pandèmia, aquella qualitat es va tornar gairebé un servei públic. Posteriorment, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears el va distingir com a soci d’honor destacant la seva divulgació "assenyada i didàctica" durant la covid.
Un passadís per acomiadar el professor
Sis anys després, el coronavirus ja no marca cada conversa ni cada informatiu. Les mascaretes han desaparegut de gairebé tot arreu i aquelles rodes de premsa amb corbes epidemiològiques formen part d’un passat que sembla molt més llunyà del que realment és. Però aquest dimecres, quan Trilla ha recorregut el passadís que li havien preparat estudiants, professors i companys, inevitablement tornava una mica aquella memòria. També els periodistes agraeixen les ganes d'ajudar, la seva predisposició a ser-hi per respondre a qualsevol dubte, sempre disponible i sol·lícit. Però aquest vessant seguirà estant en el futur. Trilla deixa el deganat que ocupava des del 2019 i tanca bona part de la seva activitat professional ordinària, tot i que la jubilació no serà absoluta: continuarà vinculat a la docència universitària. Perquè hi ha professions de les quals un es pot retirar i altres que probablement duren tota la vida.
Els periodistes que fem informació sobre salut només podem sentir agraïment per @ToniTrilla. Sempre disposat a ajudar i amb una capacitat didàctica única. Ara es jubila i el trobarem a faltar, però segurament encara el seguirem molestant perquè ens orienti. Gràcies per tot, Toni https://t.co/sZCTQA2OVp pic.twitter.com/58dD0h5gk4
— Mònica Bertran (@MBertran1) September 30, 2026