En plena desfeta de la Guerra Civil i amb els Pirineus convertits en una frontera de desesperança, la maternitat d’Elna va emergir com un petit far de dignitat humana. Situada a la petita localitat rossellonesa d’Elna, a la Catalunya Nord, aquell palau abandonat va esdevenir, entre 1939 i 1944, l’escenari on es van salvar centenars de vides. En un context en què els camps de concentració francesos -Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià- eren sinònim de fred, fam i desolació, la maternitat representava una mena d’“illa de pau enmig d’un oceà de destrucció”, com l’anomenava la pròpia protagonista.
El projecte va ser impulsat i liderat per una jove suïssa amb una determinació sorprenent: Elisabeth Eidenbenz, infermera de la Creu Roja i pedagoga. Sense l’empara d’un estat ni una estructura diplomàtica, Eidenbenz, amb només vint-i-cinc anys, va decidir plantar cara a les conseqüències més cruels de la Retirada i va aconseguir habilitar un antic palauet renaixentista, convertint-lo en un centre assistencial segur, net i càlid. Allà, les dones que venien dels camps de concentració trobaven una acollida que contrastava brutalment amb les condicions infrahumanes que havien patit després de la Retirada.
El funcionament de la Maternitat era sorprenentment modern per l’època: higiene estricta, alimentació reforçada, cures personalitzades i un ambient emocionalment segur per a dones embarassades i nadons. Amb pocs recursos, però amb un compromís gairebé obstinat, Eidenbenz i el petit equip de llevadores i voluntàries hi van atendre prop de 600 naixements, majoritàriament de mares republicanes exiliades, però també de dones jueves perseguides pel nazisme.
El 7 de desembre és una data especialment simbòlica en la història d’Elna: aquell dia de 1939 hi va néixer la primera criatura a la maternitat. L’arribada d’aquell nadó -una llum minúscula enmig d’un panorama enfosquit per la guerra- va confirmar que el projecte no només era possible, sinó imprescindible. A partir d’aquell instant, l’edifici es va convertir en un espai carregat d’esperança, on la vida s’obria pas amb una força que ni la misèria política ni la indiferència europea del moment no van poder sufocar.
Un dels aspectes menys coneguts és que Eidenbenz, amb una habilitat discreta, però valenta, falsificava documentació o modificava registres per protegir mares jueves de les lleis racials. Quan la pressió de l’ocupació nazi va augmentar, la maternitat va esdevenir també un refugi clandestí. Aquesta dimensió arriscada, gairebé de resistència silenciosa, completa la magnitud moral d’aquella iniciativa.
Actualment, l’edifici que un dia va acollir la Maternitat d’Elna —popularment conegut com el “castell de Bardou”— s’ha reconvertit en un espai museístic i de memòria històrica. L’any 2005 l’Ajuntamet d’Elna en va adquirir la propietat amb la voluntat de preservar aquell lloc com a testimoni de la solidaritat i de la tragèdia que va suposar l’exili republicà. D’aquesta manera, la Maternitat es manté viva no com a arxiu tancat, sinó com un espai de conscienciació: un lloc on veïns, estudiants i visitants poden connectar amb els testimonis del passat, entendre les conseqüències humanes de l’exili i reflexionar sobre la solidaritat en temps de crisi. Recordar la Maternitat d’Elna és una peça essencial per comprendre la magnitud de l’exili republicà i les xarxes de solidaritat civil que van emergir en aquell període. El centre il·lustra com, enmig de la desorganització institucional i de la precarietat dels camps de refugiats, van sorgir iniciatives capaces d’oferir assistència mèdica, suport emocional i condicions de naixement segures.
La Maternitat d’Elna és avui un cas d’estudi que contribueix a preservar la memòria històrica del que va suposar la Retirada i les seves conseqüències humanitàries. El seu llegat ajuda a contextualitzar la dimensió social de l’exili i a reconèixer figures que, com Elisabeth Eidenbenz, van actuar en favor de la vida en circumstàncies extremes.