El 2025 ha estat un any cinematogràfic excepcional per al cinema català, amb títols que han destacat tant en festivals internacionals com a les pròpies nominacions dels Premis Gaudí 2026. Des del documental Tardes de soledad d’Albert Serra —que després de guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià ha esdevingut un dels documentals més nominats de la temporada— fins a l'emotiva comèdia dramàtica Wolfgang (Extraordinari), que ha trobat ressò entre públic i crítica per la seva humanitat i humor sensible. El debut de Gerard Oms amb Molt lluny (Zo ver weg), protagonitzat per Mario Casas, ha captivat per la seva exploració de la identitat i la supervivència. A banda, Romería de Carla Simón, Sorda d’Eva Libertad i Sirat d’Oliver Laxe lideren diverses candidatures importants, mentre que títols com Frontera, Estrany riu, La furia i Esmorza amb mi han estat reconeguts per la seva qualitat narrativa i interpretativa en múltiples categories. Aquesta col·lecció de pel·lícules reflecteix un moment de bona salut creativa per al cinema català, amb obres que van des de l’experimentació documental fins a la ficció profunda i emotiva.
Tardes de soledad
«No m’interessen les causes ni les ideologies, només el cinema», afirmava, aparentment aliè a la polèmica. Amb aquesta premissa, Albert Serra s’endinsa en un terreny espinós i carregat de simbolisme: la tauromàquia. El cineasta de Banyoles retrata com ningú fins ara allò que s’anomena la fiesta nacional, seguint el torero peruà Andrés Roca Rey de plaça en plaça i de corrida en corrida. Tardes de soledad es construeix com un documental d’enfocament antropològic i radicalment artístic, allunyat del reportatge convencional i fidel a l’estil contemplatiu i exigent de Serra. La càmera observa rituals, silencis i gestos, i defensa la poètica d’un art ancestral que conviu, inevitablement, amb la violència i la barbàrie. Guardonada amb el Premi del Jurat al Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula pot incomodar tant els animalistes com els antitaurins i fins i tot els aficionats, però s’erigeix com una experiència estètica extrema, incòmoda i hipnòtica que interpel·la l’espectador més enllà del debat moral.
Wolfgang (Extraordinari)
Adaptació de la novel·la homònima de Laia Aguilar, aquesta pel·lícula suposa la primera incursió en català de Javier Ruiz Caldera, conegut per títols populars com Superlópez. El film adopta els codis de la feel-good movie per explicar una història de creixement i acceptació protagonitzada per un nen amb un coeficient intel·lectual de 152, un talent prodigiós per al piano i un trastorn de l’espectre autista. Lluny de caure en el melodrama fàcil, la proposta aposta per una mirada sensible i empàtica, posant el focus tant en el món interior del menor com en l’impacte que té en el seu entorn familiar. Miki Esparbé encarna el pare, mentre que el jove Jordi Catalán debuta amb un paper d’alta exigència emocional i interpretativa. Segons el mateix director, la pel·lícula vol “explorar un personatge poc habitual a la pantalla i transmetre amb imatges la ment extraordinària del nen, els seus desitjos, obsessions i la seva manera singular d’entendre el món”, tot incorporant recursos visuals i narratius que tradueixen el pensament abstracte i la sensibilitat del protagonista.
La furia
Ángela Cervantes i Àlex Monner encapçalen el repartiment del primer llargmetratge de ficció de la cineasta catalana Gemma Blasco, una tragèdia contemporània que aborda la violència sexual des d’una òptica íntima, incòmoda i profundament personal. La pel·lícula s’allunya dels relats convencionals centrats exclusivament en l’agressió per posar el focus en les ferides invisibles, els silencis i les conseqüències emocionals i socials que s’estenen molt més enllà del fet traumàtic. Amb una posada en escena austera i una aposta clara pel punt de vista dels personatges, Blasco construeix un relat que interroga les dinàmiques familiars, la culpa i la dificultat de reparar el dany. “Encara falta aprofundir en totes les ramificacions i conseqüències dels actes de violència sexual. Cal obrir nous camins narratius, i nosaltres volem aportar aquesta mirada femenina, bruta i rabiosa”, explica la directora, que reivindica un cinema valent capaç de sacsejar l’espectador i generar debat.
Sorda
“Fa uns quants anys, la meva germana va començar a plantejar-se la possibilitat de ser mare i em va compartir els seus temors, dubtes i expectatives sobre la maternitat en un món pensat majoritàriament per a persones oients”. Així explica Eva Libertad l’origen del projecte, que va néixer com un curtmetratge i ha acabat convertint-se en un llargmetratge profundament personal i compromès. Protagonitzada per Miriam Garlo, germana de la directora, que es converteix en la primera actriu sorda a encapçalar un llargmetratge de ficció a l’Estat espanyol, la pel·lícula aborda els conflictes íntims i socials d’una parella que desitja tenir un fill enmig del xoc, sovint invisible, entre el món silenciós i el món oient. El relat posa el focus en les barreres de comunicació, els prejudicis i les tensions familiars, però també en l’amor, la cura i la necessitat de reconèixer la diversitat. Álvaro Cervantes interpreta la parella de la protagonista, mentre que Elena Irureta completa el repartiment amb un paper clau, aportant matisos generacionals a una història que reivindica la representació i l’accessibilitat dins i fora de la pantalla.
Molt lluny (Zo ver weg)
Mario Casas s’expressa per primera vegada en català en el debut com a director de Gerard Oms, un dels coach d’actors més reconeguts del cinema espanyol, habitual col·laborador d’intèrprets de primer nivell. Acompanyat per David Verdaguer, el film proposa el viatge iniciàtic d’un jove que es desplaça a Utrecht amb la seva família i que, arran de patir un atac de pànic, pren una decisió radical: quedar-se als Països Baixos i tallar de manera abrupta qualsevol vincle amb el seu entorn i amb el passat que deixa enrere. La pel·lícula construeix un relat íntim i contingut sobre la fragilitat emocional, el desarrelament i la necessitat de reinventar-se lluny de les expectatives familiars. Amb una posada en escena austera i una mirada molt centrada en el cos i el silenci, Oms concep el film com “una història de supervivència, un viatge exterior que serveix per emprendre una recerca interior”, explorant els límits de la identitat i la possibilitat de començar de nou.
Romería
Després de l’impacte internacional d’Estiu 1993 i de l’Ós d’Or a la Berlinale amb Alcarràs, Carla Simón torna al cinema amb una nova pel·lícula profundament arrelada a la memòria personal i col·lectiva. La directora subratlla que “no és només la història de la meva família, sinó també la d’una generació sencera truncada per la sida, i la de tots aquells orfes que van quedar vius però desposseïts d’orígens, de passat i de records”. Romería segueix el viatge íntim i emocional d’una noia, interpretada per la debutant Llúcia Garcia, que es desplaça a Galícia per reconstruir la seva identitat després de la mort dels seus pares a causa de la sida. A través d’aquesta recerca dels orígens, Simón torna a explorar temes recurrents en la seva filmografia, com la família, el dol, la infància i la transmissió de la memòria, combinant una mirada delicada amb una posada en escena naturalista i una forta connexió amb els espais i els records. La pel·lícula es perfila com un nou capítol en l’univers íntim de la cineasta, on allò personal es converteix en relat generacional i polític.
Frontera
La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català torna a situar-se darrere la càmera per signar una de les grans apostes del cinema català del 2025. Judith Colell, autora de títols com Elisa K, dirigeix Frontera, un drama d’època que proposa un viatge als primers anys de la postguerra espanyola per revisitar un episodi sovint silenciat de la memòria històrica. L’acció se situa l’any 1943 en un petit poble del Pirineu lleidatà, en plena Segona Guerra Mundial, quan el règim franquista va ordenar el tancament de fronteres per impedir l’entrada de jueus que fugien de la persecució nazi.
La pel·lícula posa el focus en un grup de vilatans anònims que, des de la clandestinitat i amb un alt risc personal, planten cara a la dictadura i col·laboren en la xarxa d’evasió que permetia als fugitius travessar la frontera i escapar d’una mort gairebé segura. Frontera combina els codis del cinema històric amb una lectura clarament contemporània, reflexionant sobre la solidaritat, la desobediència civil i la responsabilitat moral davant la injustícia. El repartiment està encapçalat per Miki Esparbé, Bruna Cusí i Maria Rodríguez Soto, que donen vida a uns personatges atrapats entre la por, el silenci imposat i la necessitat d’actuar, en un film que reivindica la memòria i la resistència des dels marges.
Esmorza amb mi
La pel·lícula construeix una història coral de vides creuades al voltant de quatre personatges que lluiten per recuperar la fe en ells mateixos, en els altres i en la possibilitat de l’amor com a refugi. Natalia, interpretada per Anna Alarcón, és una mare separada que arrossega greus dificultats econòmiques i una profunda fragilitat emocional. Un accident de trànsit sobtat pot deixar-la paralítica i la situa en un límit vital que ho capgira tot. Durant l’ingrés hospitalari, Natalia es retroba amb Salva (Iván Massagué), un antic amic marcat per un passat de delinqüència juvenil que ha intentat redimir-se trobant sentit a la seva vida a través de l’ajuda als altres i el compromís social.
El desig de Salva és abandonar la ciutat i començar de zero amb la seva parella, Carlota (Marina Salas), una dona que intenta reconstruir-se després d’anys d’excessos, abandonament i autodestrucció. Tanmateix, aquest projecte de fugida xoca amb les seves pròpies contradiccions i amb l’obsessió persistent per Omar (Álvaro Cervantes), un compositor de música publicitària immers en una crisi creativa i existencial, incapaç de trobar sentit tant a la seva feina com a les seves relacions personals. A través d’aquests personatges, el film dibuixa un retrat íntim de la precarietat emocional, la necessitat de redempció i la fragilitat dels vincles humans, apostant per un realisme sensible que observa com, fins i tot en els moments més foscos, encara pot emergir l’esperança.
Sirat
Dirigida per Óliver Laxe i escrita pel mateix cineasta juntament amb Santiago Fillol, Sirat és una proposta radical i immersiva que torna a situar Laxe en el centre del cinema d’autor europeu. Protagonitzada per Sergi López i el jove Bruno Núñez, la pel·lícula segueix un pare i el seu fill en una recerca desesperada a través de les festes rave que travessen els deserts del Marroc, a la recerca de l’altra filla de la família, desapareguda en aquest entorn tan hipnòtic com perillós. El viatge esdevé tant físic com espiritual, i converteix el desert en un espai de confrontació amb el dol, la culpa i els límits de la paternitat, en la línia del cinema contemplatiu, sensorial i exigent que caracteritza l’autor de Mimosas i O que arde.
La pel·lícula es va estrenar mundialment al Festival Internacional de Cinema de Cannes de 2025, on va rebre el Premi del Jurat, consolidant el prestigi internacional de Laxe i la seva capacitat per dialogar amb el cinema contemporani més arriscat. Posteriorment, Sirat ha estat seleccionada per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques per representar Espanya a la categoria de Millor Pel·lícula Internacional als Premis Oscar de Hollywood. L’anunci es va fer públic el 17 de setembre de 2025 a la seu de l’Acadèmia de Cinema, en un acte presidit pel director Pablo Berger, després d’imposar-se a les altres dues candidates finalistes: Sorda, d’Eva Libertad, i Romería, de Carla Simón. La cinta competirà a la 98a edició dels Oscar, que se celebrarà el 16 de març de 2026, com una de les apostes més personals i singulars del cinema espanyol recent.
Estrany riu
Aquesta pel·lícula marca l’òpera prima de Jaume Claret Muxart i es presenta com un drama d’arrels profundament poètiques i sensorials, que aposta per un llenguatge cinematogràfic suggerent, carregat de simbolisme i d’una poderosa força visual. El protagonista és en Dídac, un noi de setze anys que emprèn un viatge amb bicicleta seguint el curs del Danubi al costat de la seva família, en un estiu de dies llargs i calorosos que semblen suspendre el temps. El trajecte, inicialment concebut com una experiència de convivència i descoberta, es veu alterat per una trobada inesperada: l’aparició d’un jove misteriós entre les aigües del riu, una presència tan enigmàtica com inquietant.
Aquest encontre actua com un detonant íntim que desperta en Dídac emocions i desitjos fins aleshores desconeguts, alhora que comença a tensar i transformar la relació amb els seus pares i germans, posant en evidència fractures latents dins del nucli familiar. El film construeix el seu relat més a través de sensacions que no pas de paraules, confiant en el silenci, els gestos i la mirada per parlar del pas de l’adolescència a la maduresa, de la identitat i del despertar emocional. Les interpretacions, contingudes però hipnòtiques, reforcen aquesta atmosfera delicada, mentre que la fotografia converteix el paisatge fluvial i els espais naturals en un personatge més, carregat de significat. Una obra misteriosa i elegant que confirma el talent emergent de Claret Muxart i que ja apunta com una de les joies del cinema català recent.
