La medicina, gràcies a la gran quantitat de línies d'investigació que ha desenvolupat des de fa dècades, ha aconseguit desenvolupar una enorme quantitat de fàrmacs per combatre el càncer. Tanmateix, molts d'aquests medicaments acaben sent tòxics, tant per a les cèl·lules canceroses com per a la resta dels teixits.
Per això la ciència busca sense parar tractaments que curin i que alhora facin el menor dany possible a l'organisme. En aquesta ocasió, han estat investigadors de la Universitat de Geòrgia, als Estats Units, els que han posat fil a l'agulla per veure si eren capaços de trobar aquestes propietats en la sal en forma de nanopartícules.
La sal, o clorur de sodi, és indispensable per a la vida, però si s'aplica de manera incorrecta pot causar la mort cel·lular. Per controlar això, els canals iònics a les membranes plasmàtiques que envolten les nostres cèl·lules impedeixen l'entrada de sal. Mantenir l'equilibri adequat a la cèl·lula entre els ions de sodi i clorur a l'exterior i el potassi a l'interior impulsa molts processos a què ajuden a donar suport l'homeòstasi, un entorn cel·lular constant.
Els autors del nou estudi, publicat a la revista Advanced Materials, van provar la seva teoria que les nanopartícules de clorur de sodi poden explotar-se com una estratègia de cavall de Troia per lliurar ions a les cèl·lules i alterar l'homeòstasi dels ions.
Les nanopartícules de clorur de sodi contenen milions d'àtoms de sodi i clor, però els canals iònics responsables de mantenir la sal no els reconeixen d'aquesta forma. Per tant, les nanopartícules són lliures d'entrar la cèl·lula i, una vegada dins, es dissolen, alliberant ions de sodi i clors que queden atrapats a la cèl·lula. Aquests ions interrompen la maquinària cel·lular i trenquen la membrana plasmàtica. A mesura que la membrana cel·lular s'obre, s'alliberen els àtoms de sodi i clor. Això, al seu torn, assenyala una resposta immune i inflamació.
L'estudi
Utilitzant un model de ratolí, els científics van provar la seva teoria. Van injectar les nanopartícules a tumors i van registrar el seu creixement. Van comparar el creixement d'aquests tumors amb els de ratolins en un grup de control que havien rebut la mateixa quantitat de clorur de sodi en una solució, en lloc de les nanopartícules. L'equip va descobrir que les nanopartícules suprimien el creixement tumoral en un 66 per cent, en comparació amb el grup control.
Un mètode que sembla ser segur, ja que després del tractament, les nanopartícules es redueixen a sals, que es fusionen amb el sistema de fluids del cos i no causen toxicitat sistemàtica o acumulativa.
Però és que a més, en una segona part de l'estudi, els científics van investigar els efectes de les cèl·lules canceroses que ja havien estat destruïdes per les nanopartícules. Van injectar aquestes cèl·lules en ratolins i van descobrir que els animals eren més resistents a desenvolupar càncer nou; en altres paraules, les cèl·lules van actuar com una vacuna. Creuen que es deu que quan les nanopartícules fan que les cèl·lules canceroses morin i s'obrin, provoquen una resposta immune.
En una prova semblant, els científics van realitzar més estudis en teixit tumoral aïllat. Van injectar les nanopartícules a tumors primaris i van mesurar les taxes de creixement de tumors secundaris. L'equip va descobrir que els tumors secundaris van créixer significativament més lentament que els tumors secundaris de control, els tumors primaris del qual no havien estat injectats amb les nanopartícules.
A partir d'ara, queda saber si aquests experiments tan reeixits en rosegadors funcionen també en humans, perquè de ser així, seria un avenç enorme per a la ciència.