La pandèmia de la covid ha assenyalat una altra pandèmia que feia temps que estava silenciada. Parlar obertament de la salut mental no és quelcom fàcil perquè l'estigma que sobrevola la paraula encara és altíssim. Precisament de trencar aquests prejudicis va la campanya d'Obertament, l'associació que treballa contra l'estigma i la discriminació en salut mental. Fa prop d'un mes, es va presentar la campanya No és culpa meva, amb l'objectiu que els joves que conviuen amb un problema de salut mental no se sentin culpables i demanin ajuda si la necessiten. I és que a conseqüència del coronavirus, la Generació Z, se situa com un dels grups d'edat més vulnerable als efectes d'aquesta sobre la salut mental.
En aquest sentit, hi ha unes consignes sobre la salut mental que la Generació Z repeteix perquè la societat escolti i entengui. Així, constaten que els trastorns no defineixen, que hi ha un estigma sobre la salut mental i que no va de tenir la pell fina o ser la generació de cristall. Demanen limitar el paternalisme en aquests casos i constaten que és important parlar-ne i de la manera que se'n parla. També destaquen que caldria preparar les xarxes socials per poder parlar amb cura sobre la salut mental, insisteixen que ningú els ha d'obligar a somriure i que cal educar-nos per educar futures generacions.
Trencar l'estigma
I és que una de les coses que passen factura és la condescendència o el fet d'invalidar les emocions. Precisament això és una de les coses que comenta, Laia Rico, de 20 anys, i activista d'Obertament. "Crec que a poc a poc es té més en compte la salut mental i molt a poc a poc es va tancant l'estigma, però falta molt de camí". "Vaig començar a trobar-me malament quan tenia 15 anys. Havia tingut ansietat relacionada amb els estudis... i ara m'està dificultant molt, també. Estic a tercer de psicologia i al desembre vaig haver de deixar assignatures perquè no podia amb tot. Només n'estic fent una i ja em costa. Llegeixo dues frases i no sé què he llegit". Rico explica en conversa amb ElNacional.cat, que fins al març treballava en una empresa d'oci, que li anava bé per desconnectar, però que també era molt intensa. Finalment, l'ha hagut de deixar. La covid li ha passat factura. "El que vaig notar durant els confinaments va ser una mena d'ansietat", destaca. Tot i que quan ho va passar pitjor va ser aquest mes de gener passat, quan va agafar el virus. "Vaig estar confinada 8 o 9 dies a l'habitació, sola i tancada. Se me'n va anar el cap i vaig començar a pensar molt més, quan vaig poder sortir, vaig haver d'anar a urgències perquè no podia controlar els pensaments".
Ara, uns mesos després, detalla que, amb els pensaments, encara hi està treballant, tot i que té algunes eines per gestionar-los quan són molt intensos o quan es descontrolen. En aquest sentit, li han dit que ha de fer una cosa que generi una sensació molt forta, com per exemple, mossegar una llimona, pujar escales amunt i avall o posar-se gel. "No funciona llegir o mirar sèries perquè no estic centrada en el que miro". En aquest context, destaca que fer un seguiment l'ajuda "perquè si no, em trobo molt sola i de vegades no sé gestionar les emocions que tinc. Fer teràpia és un tractament que cansa molt, mentalment". Per això, les persones que té al seu voltant són vital. Tot i que també parla que hi ha gent amb qui ha tingut més confiança que amb d'altres per explicar les seves coses. "Sempre vaig amb molt de compte què dic a qui per no sentir-me jutjada, per no perdre les relacions socials", insisteix. Malgrat que constata haver perdut amistats.
Cervell de plàstic / Unsplash
Trastorns o símptomes
Guillem Lloret i Triola, estudiant de comunicació audiovisual, també va patir una sensació similar perquè, de sobte, es posava més nerviós durant els exàmens. "Hi ha gent que li agrada més parlar de trastorns, a mi m'agrada més parlar de símptomes. Vas caminant pel carrer i de sobte t'has d'agafar a un semàfor perquè tens la sensació que et desbordes. A mi m'ha passat i segur que li ha passat a molta gent. No ets culpable que això et passi", insisteix. "El confinament va ser molt dur, i pels joves, especialment dur. No havíem tingut mai coneixement de les nostres emocions, estàvem estressats i neguitosos i no sabíem quan sortiríem".
Lloret ressalta que mai no ha conegut ningú que s'hagi penedit d'explicar el que li passava. "Estàs trist, tens ansietat, et fa vergonya dir-ho als pares perquè tenen unes expectatives sobre tu i dir que tens ansietat trenca tot això. És una presó molt dura, però un cop ho expliques amb els amics, parelles o família, ajuda moltíssim perquè els tens allà acompanyant-te". "Si tens un fill que plora molt o que no dorm, i no saps per què, igual que si et fan mal les dents vas al dentista, doncs vas a teràpia. Tu ho pots fer fins a un punt, però també t'has de conèixer a tu mateix i tenir eines".
Guillem Lloret i Triola, durant la presentació de la campanya d'Obertament / Cedida
Així, Rico comenta que campanyes com aquestes ajuden a trencar l'estigma perquè arriben a molta gent. I exposa que potser haurien de sortir més notícies sobre salut mental i deixar de banda les pel·lícules on el dolent té un trastorn de salut mental, perquè es deixin de fer paral·lelismes de ficció. "Segurament, començaria per les escoles, és horrible el nul tracte de salut mental que hi ha. Ningú me'n va parlar mai. Et diuen que són coses d'adolescent, que ja et passarà... els professors no estan formats. Em van fer sentir sola i estigmatitzada".
Imatge principal: una noia seu a terra amb la mà al pit / Unsplash