La situació del coronavirus a la Comunitat de Madrid està pràcticament descontrolada enmig de la batussa política i les interferències judicials. Fernando García observa el panorama amb una barreja de perplexitat i preocupació. És epidemiòleg de l'Institut de Salut Carlos III de Madrid i és portaveu de l'Associació Madrilenya de Salut Pública. Va ser un dels signants del manifest que, ja a finals d'agost, apressava el govern d'Isabel Díaz Ayuso a actuar sense demores.

Com descriuria la situació del coronavirus avui a Madrid?
És bastant preocupant. No només perquè la incidència ha anat pujant. El sistema de salut està col·lapsat. Progressivament han augmentat els ingressos hospitalaris i a les UCI. Ara hi ha gairebé 500 llits d'UCI destinats a pacients de covid. La capacitat estructural és de 671. És el 78% ocupat per pacients de covid-19. Hi ha un tap. Significa que hi ha no només transmissió comunitària, sinó transmissió generalitzada. És l'esglaó més gran. Si no es prenen mesures dràstiques, no hi ha manera de frenar la propagació. Jo cada divendres faig l'estadística de morts. El 31 de juliol hi havia només un mort. Aquí va començar la pujada. La setmana passada en van ser 176. La situació sanitària és bastant dolenta, al marge que hi pugui haver una estabilització en els últims dies.

Es pot arribar a una situació similar a la de març?
Confio en què no. En la primera onada l'aparició del col·lapse va ser brusca i no va donar temps a la preparació. Ens va agafar a tots d'imprevist i sense tenir cap preparació prèvia. Tanmateix, ara encara no estem a la situació de saturació. Si es prenen mesures, es pot revertir. Si no es prenen mesures, acabarem en la mateixa situació en la qual els metges havien de decidir qui entrava a les UCI i qui no. Havien de suspendre's cirurgies per deixar espai. Entre aquestes, cirurgies oncològiques.

Què ha fallat per arribar fins aquest punt que no ha passat a Barcelona?
A Barcelona van decidir prendre mesures de restricció de la mobilitat el mes de juliol, quan hi havia unes xifres molt millors que les que tenim avui a Madrid. I van tenir els seus fruits. En canvi a Madrid les autoritats han deixat passar com si fos un fenomen de la naturalesa que no es pot controlar. Ja quan la situació és tan greu, les primeres mesures que van prendre eren molt tèbies i amb molts problemes afegits, com la discriminació. No tenia molt sentit. Al final la gent s'ha de desplaçar a treballar a llocs aliens al seu districte.

I no es frena la propagació...
Dos casos extrems. Dues ciutats de la perifèria de Madrid que estan allunyades a 30 quilòmetres, al nord Colmenar Viejo i al sud Aranjuez. Tenien una incidència acumulada molt petita fa mes i mig. Tanmateix ara Colmenar Viejo té una incidència de més de 1.000. Perquè estan connectades amb el centre i va estenent-se.

"Si ens creguéssim les dades que ofereix Madrid, s'hauria produït un miracle"

Ens podem fiar de les dades que proporciona avui?
A Internet publiquen unes dades que comparen la incidència acumulada amb la de la setmana anterior a les principals ciutats. La primera reacció que tinc és de desconfiança. Si ens creiem aquestes xifres, s'hauria produït un miracle. Són poc creïbles. Per diverses raons. Primer, perquè són molt recents. Quan hi ha molta incidència, aquestes dades tarden a arribar als centres que les van acumulat i sumant. Segon: s'han introduït les proves ràpides amb molta rapidesa. Són molt més difícils de notificar. Els laboratoris que fan PCR ho notifiquen directament a Salut Pública. En canvi, una prova ràpida, que no passa per un laboratori, ha de notificar-se pel seu compte. Aquest procés pot demorar-se uns dies. A més, la Conselleria ha decidit no fer PCR a contactes estrets que no tinguin símptomes o no siguin vulnerables. Es fan moltes menys proves i per tant es detecta menys. Tot això explicaria que hagin baixat les xifres d'incidència. No són xifres per confiar-hi. És possible que, quan es vagin actualitzant, ens trobem amb xifres molt més grans.

La suposada disminució no té a veure amb les mesures adoptades per la Comunitat.
La Conselleria porta diversos dies presumint-ne com un èxit de les seves polítiques dels confinaments als barris. És poc versemblant. Primer, perquè el primer efecte seria en la reducció de la incidència. I el seu efecte sobre l'hospitalització començaria a produir-se una setmana després del començament de símptomes. I l'efecte sobre les UCI, 10 dies o dues setmanes després. Si veiem que el començament de símptomes apareix de mitjana als cinc dies, i pot arribar a dues setmanes, ens remuntem a abans d'aquestes primeres mesures.

Li semblen suficients les mesures mínimes del Ministeri en el cas de Madrid, que es mantenen amb l'estat d'alarma?
Em sembla bé que el govern espanyol hagi adoptat l'estat d'alarma per fer complir les mesures acordades, però probablement haurien d'anar més lluny. Per elles mateixes no són suficients. Probablement necessitem mesures més dràstiques, com les de París. Els tancaments perimetrals tenen l'efecte de no estendre el virus a altres llocs, però el virus segueix dins i continuen persistint la mobilitat interna i les reunions. Cal prendre mesures per reduir la mobilitat interna.

Per exemple?
Per exemple, no s'ha parlat del teletreball. És important promoure'l. Fa falta indicacions més clares de les autoritats. I després altres mesures. A Paris s'han tancat els bars, amb nivells de circulació del virus molt menors. Encara que siguin mesures costoses, quan hem arribat al punt en el qual estem, lamentablement cal prendre mesures estrictes. Està molt bé que les reunions es limitin a sis persones, però també es podria limitar el nombre d'unitats familiars.

"Si no es controla, Madrid haurà de tornar al confinament"

Però no n'hi ha prou amb restriccions.
Les mesures del govern espanyol no posen el necessari èmfasi en mesures d'aspecte social. On hi continua havent xifres més altes és als barris i ciutats més deprimits. Si volem frenar l'epidèmia en aquest punt, és important que hi hagi un suport social a les persones afectades. Que els casos que es detecten es puguin aïllar adequadament. Han d'intervenir els serveis socials i oferir hotels o llocs on puguin estar-hi. I és molt important que es faci un rastreig de contactes el més exhaustiu possible. El rastreig té sentit sempre. L'important és que puguin guardar quarantena els contactes i donar-los suport social. Hi ha molta gent que està en economia submergida. No anar a treballar els suposa no menjar. Mentre no s'abordi aquest aspecte social, no es podrà arreglar la situació d'una forma efectiva.

Pot respondre-hi l'atenció primària madrilenya?
Està col·lapsada des de fa més d'un mes. Cal prendre mesures executives, no deixar-ho en lletra petita. És fonamental. Sense atenció primària no hi ha detecció precoç. I cal reforçar la salut pública: vigilància epidemiològica i rastrejadors. Es recomana 30 rastrejadors per cada 100.000 habitants. A Madrid n'hi hauria d'haver 2.000, i no sabem quants tenim, però segur que menys de 1.000. I molts dels que comptabilitzen com a rastrejadors, dediquen poc temps a això. Cal anar molt més enllà.

Falten recursos en atenció primària?
A Madrid l'atenció primària pateix les conseqüències de l'austeritat, de les retallades que hi va haver durant la crisi del 2008. L'atenció especialitzada en hospitals d'alguna forma es va recuperar d'aquestes retallades, però l'atenció primària no.

Es corre el risc de tornar a un escenari de confinament si no es controla?
Si no es controla, arribarà un moment en què haurem de veure'ns obligats al que va succeir al març, que ens vam haver de confinar dos mesos. És una mesura molt dura, però al final funciona. Això sí, el virus no va desaparèixer. I les autoritats no van fer prou pedagogia. Termes com la nova normalitat van ser termes equívocs que van donar lloc a què la gent es confiés. Madrid tenia el 21 de juliol un cas per cada 100.000 habitants per dia. Ara en tenim 50 per dia. S'ha multiplicat per 50. No perquè la gent hagi estat irresponsable, sinó perquè les autoritats no han pres les mesures per prevenir-ho. Nosaltres el 28 d'agost ja reclamàvem mesures.

Xoca una mica que, mentre a Castella i Lleó la justícia ho va acceptar, a Madrid no...
Sembla ser que la diferència és que a Castella i Lleó tenien bastant més interès a aplicar les mesures del Ministeri i van adduir la llei orgànica de mesures especials de salut pública. En canvi, la Comunitat de Madrid només va fer al·lusió a la llei de cohesió del sistema nacional de Salut, que no és una llei orgànica. La defensa jurídica ha estat millor a Castella i Lleó que a Madrid.