El càncer de pàncrees és el més mortal entre els més comuns que afecten la societat. Des de fa 20 anys, la seva incidència ve creixent entorn de l'1% anualment mentre que la taxa de supervivència al cap de cinc anys amb prou feines supera el 10%. El gran problema és que la majoria dels casos d'aquest tipus de càncer es diagnostiquen quan es troba en una etapa avançada a causa de la falta de símptomes específics en les primeres etapes de la malaltia i l'absència de biomarcadors concrets que puguin ajudar la detecció primerenca.
Per això, investigacions com la que ha realitzat un grup d'experts de la Universitat Queen Mary de Londres, que ha identificat una proteïna que podria utilitzar-se per ajudar en el diagnòstic del càncer de pàncrees, és important per trobar vies que permetin un diagnòstic més precoç i un tractament més efectiu.
Els descobriments del nou estudi suggereixen que una proteïna anomenada pentraxina 3 (PTX3) pot ser un biomarcador de diagnòstic específic, o una mesura biològica, per al càncer de pàncrees, amb la capacitat de diferenciar el càncer de pàncrees d'altres afeccions no canceroses d'aquest òrgan.
Els científics confien en el fet que el descobriment de les propietats del PTX3 siguin importants per a la detecció del càncer de pàncrees
En l'estudi, els investigadors van mesurar els nivells de PTX3 en mostres de sang de pacients amb adenocarcinoma ductal pancreàtic (PDAC), el tipus més comú de càncer de pàncrees, i de voluntaris sans o pacients amb altres afeccions no canceroses del pàncrees, i van trobar els nivells de la proteïna siguin significativament més alts a les mostres de les persones amb PDAC.
En concret, els pacients amb PDAC tenien nivells sèrics de PTX3 notablement més alts que aquells amb neoplàsia mucinosa papil·lar intraductal o pancreatitis crònica, dues afeccions no canceroses que sovint es presenten amb símptomes similars als de PDAC, la qual cosa dificulta el diagnòstic definitiu.
Segons Hemant Kocher, professor de cirurgia de fetge i pàncrees a la Universitat Queen Mary de Londres i director de l'estudi, "a la clínica, la tomografia computarizada (TC) s'utilitza generalment en el diagnòstic de càncer de pàncrees. Encara que la TC pot detectar la presència d'una massa pancreàtica, no pot distingir el càncer de pàncrees d'altres malalties pancreàtiques no canceroses. Això planteja freqüents dilemes de diagnòstic a la pràctica clínica, i actualment no existeixen biomarcadors clínicament aplicables per a la detecció primerenca de PDAC. Les troballes del nostre estudi suggereixen que el PTX3 podria utilitzar-se com un biomarcador per millorar el diagnòstic de PDAC i justifica més proves per determinar si podria ajudar a la detecció primerenca de PDAC a la clínica".
La majoria dels biomarcadors del càncer que s'utilitzen a la pràctica clínica per detectar la malaltia són proteïnes alliberades per les mateixes cèl·lules canceroses. Una de les característiques definitòries de PDAC és que hi ha molt poques cèl·lules canceroses. El càncer de pàncrees sorprenentment es compon principalment de cèl·lules no canceroses, que han estat captades pel càncer per construir una gran quantitat de teixit cicatricial al voltant del càncer, proporcionant una forta defensa per a les cèl·lules canceroses.
En observar les dades dels assajos clínics, l'equip va trobar que quan el càncer de pàncrees només és l'objectiu, la PTX3 no sembla canviar amb l'administració de quimioteràpia; tanmateix, quan s'administren medicaments dirigits tant al càncer com al teixit cicatricial, s'observen canvis en els nivells de PTX3. Aquest canvi en PTX3 es pot mesurar fàcilment en sang per controlar com està funcionant el fàrmac. Per tant, PTX3 pot ajudar a registrar l'efectivitat del tractament molt abans que les exploracions puguin indicar la resposta al tractament.