El 2011, un grup d'experts va redactar un informe, a petició de la Comissió Europea, per avaluar l'emergència pel virus H1N1. Conegut com a grip A, va ser una de les pandèmies gripals predecessores de l'actual coronavirus i la seva gestió pels poders públics havia estat criticada per un excés de zel que va generar un innecessari estat de pànic social.
Una de les conclusions de l'informe era que havia mancat assessorament específic en ciències socials. Es convocà epidemiòlegs, viròlegs i experts en malalties infeccioses, però es van bandejar altres disciplines –comunicació, sociologia, economia, filosofia política, ètica– l'assessorament de les quals hauria ajudat a enfocar millor la resposta a aquella crisi.
Vull pensar que en el moment actual, en què la pandèmia del coronavirus suposa una emergència global d'un grau incomparablement superior, les autoritats internacionals tenen en compte l'ajuda que poden aportar altres formes de coneixement més enllà de l'estricte saber biomèdic. Potser també poden oferir-nos alguns ensenyaments que ens permetin afrontar millor el que ens ve a sobre, si més no, la teoria sociològica i altres ciències socials i humanes amb què dialoga, que són el que m'ocupa.
Sociologia del coronavirus
El primer que pot fer la sociologia és ajudar a visibilitzar alguns aspectes de la vida social que de vegades passen inadvertits però que el coronavirus palesa dolorosament:
-
La centralitat social del treball invisible de les cures i com es troba desigualment distribuït per gènere, edat, etnicitat i altres categories socials.
-
L'efecte de la desigualtat social i les diferències de classe i de capital (econòmic, però també social, educatiu, etc.), que generaran conseqüències extremadament dispars, no només en tant que són determinants socials de la salut, sinó en les maneres d'enfrontar-se a mesures com el tancament d'escoles o el foment del teletreball i l'aprenentatge digital.
Altres perspectives sociològiques permeten enfocar qüestions més concretes:
-
La microsociologia de les salutacions i altres interaccions quotidianes que normalment donem per establertes i que, malgrat algunes propostes enginyoses, per a la majoria de nosaltres esdevenen un afer inquietant: dono la mà, un petó, em quedo a un metre de distància?
-
Les noves formes de col·laboració científica en obert, tan rellevants en la investigació sobre el virus i que, segons ens diu la sociologia de la ciència, modifiquen profundament la manera en què s'han organitzat les comunitats científiques.
-
O les descripcions que la sociologia ens ofereix de les noves formes familiars en societats avançades, on cada cop més àvies i avis agafen el rol de cuidadors quotidians dels seus nets i que a tants ens causa angoixa per la possibilitat d'infectar-los inadvertidament.
El fet social total
Algunes teories sociològiques més complexes ens donen idees per entendre l'especificitat històrica del moment que vivim i que el coronavirus encara fa més urgent:
-
Conceptes com el de "societat del risc" d'Ulrich Beck, que assenyala l'ambivalència de les nostres societats tecnocientífiques, on la innovació tecnològica és alhora font d'amenaces (per exemple en la ràpida difusió de rumors i fake news sobre el virus via xarxes socials) i eina per a la seva solució (atés que les xarxes són també el principal mitjà perquè les autoritats informin la població);
-
El paper que Anthony Giddens atribueix als sistemes experts (estadístiques, càlculs, fonts científiques, dades...) en la modernitat reflexiva, sense els quals ni tan sols seríem conscients de la magnitud de la pandèmia, però que també susciten nombrosos dilemes ètics i polítics;
-
Els plantejaments de la teoria de l'actor-xarxa, que considera els actors no-humans, com el Covid-19, agents de ple dret en el canvi social;
-
O, en una reflexió que s'encavalca amb l'emergència climàtica (l'altra qüestió planetària que ara sembla que passa injustament a un segon pla), els plantejaments ecofeministes, posthumanistes i multiespècie, que ens ofereixen una visió del món com una totalitat imbricada, en què totes les entitats del planeta ens co-produïm i per a la que els dualismes clàssics, com el de naturalesa/societat, han deixat de ser operatius, si és que algun cop ho van ser.
Seguiria assenyalant moltíssimes altres qüestions sociològiques que el coronavirus mobilitza, des de les transformacions digitals del teixit productiu fins a les mostres de racisme experimentades per ciutadans d'origen xinès; des de la sociologia de la tecnologia (amb nous usos de drons i noves tècniques diagnòstiques com el control de temperatura, però també noves formes de control i vigilància) fins al paper dels imaginaris culturals (com obviar que portem quinze anys amb una allau de pel·lícules sobre epidèmies i zombis?).
El coronavirus demostra ser un "fet social total", un concepte encunyat pel sociòleg i antropòleg francès Marcel Mauss per referir-se a aquells fenòmens que posen en joc la totalitat de dimensions del social.
(Sobre)viure junts
Abans d'acabar volia apuntar una altra utilitat, en aquest cas cívica, o política si es vol, de la mirada sociològica.
Si alguna cosa ens ensenya la història social de les epidèmies, i també tots els estudis culturals sobre epidemiologia, immunologia i malalties infeccioses, és que aquí es juga un problema fonamental de la sociologia: com (sobre)viure junts. Què ens uneix i què ens separa.
Un dels efectes més immediats en qualsevol brot epidèmic és l'exacerbació –material i simbòlica– de la diferenciació social, la multiplicació de les línies divisòries entre "nosaltres" i "els altres": entre sans i malalts, entre els qui estan bé i els qui tenen "patologies prèvies" o pertanyen a "grups de risc", entre els qui tenen recursos i suport i els qui no els tenen, entre "els d'aquí" i "els de fora", etc.
Aquestes diferències llisquen molt fàcilment en el discurs social cap a la distinció entre "innocents" i "culpables", com mostren els exemples històrics, de la pesta bubònica al VIH/sida.
S'entenen les crides a la responsabilitat individual i a la importància del "distanciament social" com a forma de lluita contra l'expansió del virus. També em generen, però, extrema inquietud per la potencialitat de qüestionar els vincles que ens uneixen.
Potser temporalment, si és el que recomanen els experts mèdics, cal generar noves fronteres, noves distàncies, però –i aquesta és, al meu parer, la lliçó més important d'una sociologia del coronavirus— ens convé estar molt atents als perills tan abismals que aquestes distàncies poden amagar.
Pablo Santoro és Professor de Sociologia de la Universitat Complutense. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
Segueix aquí l'última hora sobre el coronavirus Covid-19 a Catalunya i Espanya