Aquesta és la pregunta que tohom es fa. Què ha passat perquè, en tot just unes setmanes, ens trobem en situació igual o pitjor que el confinament de primavera? La velocitat de propagació ens sorprèn i, tot i que encara no tenim totes les respostes a la pregunta, les últimes setmanes s'han fet descobriments molt importants que ens ajuden a entendre què passa.
És el SARS-CoV-2 és més contagiós que altres coronavirus? La resposta és sí. Hi ha dos coronavirus més molt similars que causen també una patologia respiratòria molt greu: el SARS-CoV, que va aparèixer a la Xina el 2003, i el MERS, que es va disseminar a l'Orient Mitjà el 2012. Ambdós tenien una taxa de letalitat molt més gran que el SARS-CoV-2 (van morir el 35% dels pacients amb MERS), però la seva infectivitat va ser molt menor. Malgrat els temors inicials, ambdós brots es van extingir sense causar la temuda pandèmia.
Però, si són tan semblants, per què el coronavirus actual és tan summament contagiós i els altres no?
Quatre aminoàcids
La resposta està en la inserció de quatre aminoàcids. Només quatre. Un virus, en realitat, actua com un paràsit que necessita introduir-se dins una cèl·lula per replicar-se. Per entrar-hi, s'acobla a una molècula present a la superfície (el receptor) i, un cop s'hi ancora, aquest receptor fa de cavall de Troia en internalitzar-se i arrossegar el virus dins la cèl·lula.
Perquè això passi cal que la membrana del virus i de la cèl·lula es fusionin. Aquí juguen un paper clau un enzims (proteases) que afavoreixen el procés. Podríem pensar que el SARS-CoV-2 és molt més infecciós que els seus altres dos parents pròxims perquè fa servir receptors o proteases diferents. Doncs no. Fa servir el mateix receptor (l'enzim convertasa d'angiotensina-2, ACE-2), i també la mateixa proteasa (la proteasa transmembrana serina 2, TMPRSS2).
Quina és la diferència, doncs? Tornem als quatre aminoàcids que s'han inserit a la proteïna de l'espícula (la "corona") del nou virus, i que no és present en els anteriors. Aquests quatre aminoàcids (Arginina-Arginina-Alanina-Arginina, RRAR), creen un nou lloc de tall sobre el qual pot actuar una altra proteasa diferent, la furina, molt activa i abundant al pulmó.
Infectivitat més alta
Des de fa mesos se sospitava que aquest lloc era un element clau per explicar la major infectivitat del SARS-CoV-2. No fa gaire, però, que hem confirmat aquesta hipòtesi. En un estudi interessant es va produir en laboratori una variant del SARS-CoV-2 a la que havien eliminat aquests quatre aminoàcids, per la qual cosa ja no existia el lloc de tall per a la furina. La variant resultant tenia menys capacitat d'infectar cèl·lules de pulmó in vitro i també menys capacitat d'infectar animals model.
Els hàmsters infectats amb la variant deleccionada patien una malaltia molt suau i el virus tenia escassa capacitat de replicació, mentre que els animals infectats amb el SARS-CoV-2 no manipulat patien una malaltia greu. Per tant, aquest lloc de tall per a la furina (els quatre aminoàcids inserits) confereix una infectivitat molt més gran al virus causant de la covid-19 que els seus antecessors de 2003 i 2012.
Això no és tot. Dades molt recents demostren que, com a conseqüència del tall de la furina, es generi al SARS-CoV-2 un segon lloc, del que manquen els seus antecessors, que afavoreix la infecció en interaccionar amb una nova molècula: la neuropilina, que ajuda encara més l'entrada del virus. Un petit canvi ens ocasiona un gran problema.
Noves variants
Aquestes dades expliquen per què el virus és més infecciós que els anteriors, però la progressió de la malaltia sembla ara molt més ràpida que a la primavera. Què ha passat?
Doncs que el virus ha canviat, i aquest cop en un sol aminoàcid: l'aminoàcid 614 de la proteïna d'espícula, inicialment un aspartat, és ara una glicina. Se'n diu la mutació D614G. Va identificar-se a Europa a finals de febrer, i a l'abril la majoria dels virus que circulaven ja contenien aquesta variant que és ara hegemònica al continent. La lògica indicava que aquest canvi mínim, un aminoàcid per l'altre, era prou per conferir més infectivitat atès que la variant canviada havia desplaçat per complet l'original.
Calia demostrar-ho al laboratori. Efectivament, aquesta variant és molt més eficient infectant diferents tipus de cèl·lules. Important: els models animals també ho avalen. En inocular hàmsters amb la nova variant, es va comprovar que era molt més eficient infectant cèl·lules de nas i tràquea, però no del pulmó. A més, quan als animals se'ls administraven ambdues de manera simultània, la canviada ràpidament sobrecreixia l'original.
Aquests experiments ens indiquen que la nova variant, ara dominant, és molt més infectiva. Afortunadament, no és més virulenta, perquè no s'aprecien diferències quant a la capacitat d'infectar cèl·lules de pulmó. Ni tampoc no s'ha establert en pacients cap correlació entre la nova variant i la gravetat de la malaltia.
La versió espanyola
No fa gaire s'ha publicat una nova variant, ara dominant a Europa. Científics espanyols i suïssos han descobert una mutació (que s'afegeix a la D614G), i que també resulta del canvi d'un aminoàcid: l'Alanina 222 de l'espícula se substitueix per una Valina (mutació 20A.EU1). Es va detectar en 7 mostres espanyoles i 1 holandesa obtingudes el 20 de juny. El 18 de juliol era al Regne Unit, el 22 a Suïssa i el 23 a Irlanda. A Nova Zelanda hi arriba el 22 de setembre.
Encara que la significació biològica d'aquesta variant no és coneguda, és possible que confereixi als virus una capacitat infectiva més gran en haver-se propagat amb tanta rapidesa.
Com hem arribat aquí
Per explicar-ho hi ha causes relacionades amb el virus i altres amb el comportament social. L'onada actual es pot deure a una variant molt més infectiva que la de la primavera, encara que no més letal, cosa que explica parcialment la tremenda velocitat de propagació.
En aquest sentit, és possible que el que s'ha viscut a Espanya fos un avançament del calendari de la segona onada que ara pateix tot Europa, ja que la nova variant s'hauria originat en aquell país. Hi va contribuir, molt probablement, la precipitació en la desescalada i una despreocupada conducta social a l'estiu. No només hi ha efectes atribuïbles al virus.
Dues bones notícies, per acabar. Aquestes mutacions, a més de no resultar més patogèniques, probablement no tindran efectes sobre les vacunes en desenvolupament, basades en la seqüència original, ni tampoc en la capacitat de bloquejar el virus pels anticossos monoclonals neutralitzants a punt de ser aprovats. Millor.
Ignacio J. Molina Pineda de las Infantas, Catedràtic d'Immunologia, Centre d'Investigació Biomèdica, Universitat de Granada. Publicat originalment a The Conversation.
Fotografia: Cèl·lula humana infectada amb la Covid-19 (punts verds).