L'escenificació política del 27-S va comportar la formació d'una coalició extraordinària, composta per Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, independents i d'altres forces polítiques aliades. El vot de la nostra vida havia de ser cap a una candidatura independentista transversal per fer la independència en 18 mesos, des d'una Generalitat presidida per Artur Mas.

Certament, les coses no han anat com preveien els estrategs.

Tot i això, l'existència d'un gran artefacte polític capaç d'ocupar tot el carril central de l'independentisme va marcar la legislatura que ara s'acaba. El debat estratègic sobre la presa de les grans decisions va ser derivat cap als organismes interns de la coalició, minimitzant les declaracions públiques discrepants. Almenys, fins a la celebració del referèndum i la proclamació de la República. Aquestes discrepàncies van ser deixades en segon pla per tal d'afrontar el compliment dels grans objectius del Govern de la Generalitat amb millors garanties. Una unitat fràgil i plural per responsabilitat amb el mandat democràtic rebut.

Aquest esquema d'equilibris i negociacions salta pels aires amb la convocatòria d'eleccions per part de Mariano Rajoy en virtut del 155. En primer lloc, perquè són unes eleccions que l'independentisme no volia. En segon lloc, perquè el cessament i la persecució judicial dels membres del Govern desfà els mecanismes de presa de decisions de Junts pel Sí. Per últim, perquè la convocatòria d'eleccions ha portat inexorablement a un nou panorama de sigles on cada força política independentista ha promogut la seva pròpia candidatura.

El gran dilema dels votants sobiranistes és triar quina opció és més sòlida per derrotar Cs i el bloc del 155, reprendre el control de la Generalitat i desenvolupar un projecte a mitjà termini

L'independentisme concorre en tres llistes diferents, presentades al voltant de tres espais polítics amplis. D'una banda, el centre-esquerra es veu representat per la llista d'ERC que lidera el vicepresident Oriol Junqueras. D'altra banda, el centre-dreta promou la llista Junts per Catalunya, liderada pel president Carles Puigdemont. En darrer lloc, es presenta també la Candidatura d'Unitat Popular, amb un clar perfil d'esquerra alternativa i transformadora. Tres perspectives ideològiques diferenciades en l'àmbit social però que comparteixen l'objectiu comú de la implementació de la República.

Per tant, tots aquells debats que la passada legislatura pertanyien al sigil i a la privacitat de les sales del Palau de la Generalitat o del Parlament afloren avui públicament. Especialment si es té en compte que estem en campanya electoral i les forces polítiques que ocupen el carril central de l'independentisme competeixen per un electorat comú. El gran dilema dels votants sobiranistes és, per tant, triar quina opció és més sòlida per derrotar Ciutadans i el bloc del 155, reprendre el control de la Generalitat i desenvolupar un projecte a mitjà termini.

La frontera electoral de l'independentisme moderat (en clau social) ens ofereix dos projectes que es veuran obligats a practicar una competència cooperativa si volen reeixir políticament. ERC és el partit tradicional de l'independentisme socialdemòcrata i presenta una llista potent amb noms com Carme Forcadell, Carles Mundó i Raül Romeva, més enllà del tàndem Junqueras-Rovira. El seu principal punt fort és la síntesi entre l'experiència a govern i la capacitat per esdevenir una proposta fresca i amb novetats. L'altra opció és Junts per Catalunya. La seva principal basa és el president Puigdemont, acompanyat dels consellers del PDeCAT i independents. El seu punt fort és la figura del president a l'exili; un capital polític que els ha fet mantenir una tendència a l'alça a les enquestes el darrer mes.

La frontera electoral de l'independentisme moderat (en clau social) ofereix dos projectes que es veuran obligats a practicar una competència cooperativa si volen reeixir políticament

Què votaran els electors del carril central de l'independentisme? Sembla que el resultat serà ajustat. ERC surt amb cert avantatge malgrat l'avenç de Junts per Catalunya. L'enquesta del CEO feta pública al novembre ens ofereix pistes —més enllà de les preferències de vot— per tal d'anticipar quin pot ser el resultat electoral al si de l'independentisme.

Ens fixarem en la simpatia dels ciutadans cap als partits polítics com a element per interpretar, amb mesura, fins a quin punt poden haver-hi transferències de vot entre Junts per Catalunya i ERC i viceversa. D'entre el total d'enquestats pel CEO que s'identificaven com a favorables a la independència, un 39,7% deia sentir simpatia per ERC, un 14,2% pel PDeCAT i un 7,1% per Junts pel Sí. A més, fins a un 10,5% rebutjaven mostrar simpatia per cap partit. Un 9% dels independentistes enquestats afirmava preferir la CUP.

La competència en campanya al si de l'independentisme és precisament la pugna entre les dues principals candidatures pels votants que, encara el mes passat, deien sentir simpatia per Junts pel Sí, i els altres votants que no senten simpatia per cap partit polític. Sembla que en l’inici de campanya aquests dos perfils són més a prop de votar Junts per Catalunya, per la clara evolució de les enquestes i per com ha configurat Puigdemont la seva candidatura: amb independents i amb una marca electoral molt semblant a la de Junts pel Sí.

Sigui quin sigui el resultat, obligarà ambdues candidatures, ERC i JuntsXCat, a col·laborar a partir de l'endemà mateix de les eleccions

Ara bé, aquestes dades cal corregir-les amb dues apreciacions que no em semblen menors. ERC, pel seu perfil social, és capaç d'arrossegar votants que, tot i que individualment no s'arrenglerin explícitament amb l'independentisme, poden creure que els republicans són una bona alternativa de govern. La participació d'Albano Dante Fachin a mítings republicans és un símptoma d'aquest fet. A més, la força republicana pot recuperar una part dels votants que el 27S van triar la CUP. La solidesa de la intenció de vot republicana és certament un dels elements a tenir en compte el 21-D ja que totes les enquestes publicades des de l'any 2014 han pronosticat més d'un 20% dels vots per ERC en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

En canvi, Junts per Catalunya és una candidatura adaptada al moment polític actual, però amb una trajectòria futura més incerta. Sobten les declaracions de Marta Pascal dient que serà el PDeCAT qui mani al grup parlamentari de Junts per Catalunya. La clau per a un bon resultat de JuntsXCat serà si, finalment, la candidatura s'assembla més a Puigdemont que al seu partit.

En conclusió, el carril central de l'independentisme té un dilema a les urnes el proper 21 de desembre. Ha de triar entre un partit amb clara trajectòria independentista i lideratges compartits i la candidatura del president a l'exili. Una decisió complexa però que, sigui quin sigui el resultat, obligarà ambdues candidatures a col·laborar a partir de l'endemà mateix de les eleccions.