El vídeo Help Catalonia. Save Europe ho peta. En tres dies ha fet 1,5 milions de visites. En el clip, de tres minuts i mig, produït per Òmnium Cultural en anglès i francès, una noia relata la repressió del referèndum de l’1 d’octubre, entre angoixada i indignada, mirant als ulls de l’espectador i acompanyada d’imatges que reforcen l’emoció del missatge. El vídeo cou tant que la premsa espanyolista ha reaccionat immediatament, publicant peces on “desmenteix” les “falsedats” i “mentides” del vídeo amb una indignació tan solemne que fa riure. S’hi han tornat tots tan alhora i amb arguments tan semblants, que fa l’efecte que segueixin el mateix guió:

El vídeo ha afegit sal a la ferida que ja fa dies té oberta el kommentariat patriota, inquiet pel que considera “l'auge i la difusió de missatges falsos dels responsables separatistes catalans davant l'escassa, tardana i improvisada estratègia de resposta de l'executiu espanyol”, com explica aquest dijous El País en una crònica.

El vídeo d’Òmnium és l’últim episodi de tot plegat. El País, per exemple, a la seva peça, quan la protagonista diu “Quin crim havia comès aquesta gent [l'1 d'octubre]? Anar a votar”, contra-explica didàcticament que, “en realitat, les forces policials van executar la resolució judicial d'impedir el referèndum, que era il·legal. Ho van fer a més davant la inacció de la policia autonòmica, els Mossos, que es van negar presumptament a actuar”.

El Mundo segueix el mateix fil. “(...) Als autors [del vídeo] no els importa retratar Espanya com un estat policial i opressor, gairebé orwellià”, diu. “Ho fa amb afirmacions simples, gairebé infantils: ‘La policia espanyola va colpejar gent gran i joves. Quin crim havia comès aquesta gent? Anar a votar’. Ni una paraula de la il·legalització del referèndum segons les lleis vigents i democràtiques”, etcètera.

I així tot. També en altres capçaleres.

És una sobre-reacció còmica, semblant a qui s’irrita per una campanya promocional de l’equip de futbol rival o a qui esbronca el polític que surt a la tele i el fill l’ha d’avisar que no s’hi escarrassi tant, que el polític no el pot sentir.

El vídeo d’Òmnium és una campanya que pretén guanyar el cor, commoure les emocions i motivar la voluntat. Una campanya típica de promoció d’una actitud o d’una idea. No pretén explicar ni raonar res. És un artefacte comunicatiu que activa un dels ressorts instal·lats al software humà —el fort contra el dèbil— per transmetre eficaçment i fer simpàtica la seva causa. No és una proposició científica demostrable empíricament, com volen jutjar-la aquests diaris. Aquesta valoració fa riure tant com l’acudit de les dues cabres que masteguen un film en un abocador. Una pregunta a l’altra què li sembla la pel·lícula i aquesta replica: “Ves... em va agradar més el llibre”.

Cap campanya política mainstream resistiria mai una pretesa anàlisi científica o jurídica. Ni la santificada Transició espanyola. Menys encara si, com fa l'unionisme indignat, es fan servir arguments tan discutibles com els que se li retreuen al vídeo d'Òmnium. Les xarxes han estat implacables en la crítica. Un exemple: el politòleg Sergi Cristóbal Jané (que ha publicat columnes a El Nacional) ha contradit fàcilment la peça d’El País en un fil de Twitter. Aquests són els moments on posa en solfa les cites esmentades a sobre:

Prova de la tensió en què viuen alguns responsables als mèdia és la resposta hilarant del director adjunt del diari, David Alandete, a aquell fil i les rèpliques que va rebre:

Alguns s'ho van prendre amb més calma, com La Vanguardia, que va voler enganxar-se a la viralitat del vídeo ("Un emotivo vídeo de Òmnium Cultural reclama la ayuda de Europa") sense complicar-se la vida. Altres s'ho van agafar amb més humor, arma retòrica sempre eficaç:

El furor contra el vídeo d’Òmnium és una sobre-reacció al fracàs del govern de Mariano Rajoy per explicar amb grapa el cas de la unitat d’Espanya. Molts comentaristes acusen Rajoy d’arribar a l’hora dels senyorets. Se’n fan creus de l'èxit de la Generalitat a “vendre el relat” independentista a l’exterior, però ho atribueixen a les pures habilitats comercials dels comunicadors del Govern, que el seu missatge és més fàcil de vendre o que és gran la ignorància internacional sobre la crisi entre Espanya i Catalunya.

"Por qué Cataluña triunfa en la prensa extranjera”, aquest dimecres, la corresponsal a Londres del diari econòmic Expansión cita l'expert en comunicació, Jorge Cachinero, que diu: “Els independentistes han jugat de cara a fora des del minut u amb dos missatges poderosos, emocionals i mobilitzadors: Volem votar, fins a l'1 d'octubre, i Dialoguem, a partir del referèndum. Són conceptes senzills, que tothom entén i amb els quals és difícil no estar d'acord. Davant d'això, [el Govern espanyol] ha utilitzat arguments legals, molt menys efectius de cara a una audiència internacional que no coneix bé el cas català”.

Certament, la tècnica comunicativa i l’habilitat per a explicar-se és important. Però si tot es redueix a això, el més calent és a l’aigüera. El mateix vídeo d’Òmnium deixa aquesta explicació tècnica en poc: no és ni original. Està gairebé calcat d’un altre (“We are all Ukrainians”), fet pels ucraïnesos que van ocupar la plaça de la Independència (Maidan) de Kíev el 2013 en protesta contra el règim prorús. Fins i tot hi ha estrategs i creatius indepes als quals no agrada el vídeo d'Òmnium. El troben angoixant i pessimista.

La clau de l’èxit del relat indepe ha de ser alguna cosa més. Una història com la del vídeo d’Òmnium —que només n’és la variant més emocional— no és construeix del no-res, sobre una bola o una ganga. Ha de tenir una veritat al darrere que la pugui transformar en una bona causa. Perquè la gent no som idiotes. Manllevant la frase a Lincoln: “Pots enganyar tothom durant un temps. Pots enganyar-ne a alguns sempre. Però no pots enganyar tothom sempre”. És impossible un bon relat si no està bastit sobre alguna realitat. Si no, no tens res a fer.

D'altra banda, és grotesc, i no enganya ningú, que el Govern espanyol es defensi dient que tenia tantes altres coses de què ocupar-se o que la Generalitat hi ha dedicat més recursos. És un govern regional contra tot un Estat! No cola.

Exactament, el problema de l’Estat espanyol és aquest: no ha sabut trobar una història real o un projecte engrescador que superi la història i el projecte indepes. Martín Caparrós, un veterà cronista argentí resident a Barcelona fa anys i amb escasses simpaties per l’independentisme, ho retrata en dues columnes a The New York Times, en una de les quals es pregunta si Espanya pot arribar a ser un país del qual ningú en vulgui marxar.

Aquesta és la qüestió: quina realitat permet a l’Estat bastir, amb tota la tècnica i els recursos que vulguis, el relat d’una Espanya de la qual ningú no en vulgui fugir? La Transició ocupava aquest espai fins ara. Ha saltat pels aires. Quina realitat la rellevarà? El franquisme, la Guerra Civil, la II República, la dictadura de Primo de Rivera, el desastre del 1898, la Restauració, la I República...? La Roja campiona del món (aquella que no es podia relacionar amb el Barça)? El “patriotisme constitucional” d’Aznar?

Si amb aquest material és entre complicat i impossible, com es pot fer un relat sobre “la legislación vigente” o “el imperio de la ley”, etcètera, que són els arguments del govern Rajoy?

Una realitat per a un relat

Hi ha estats que ho han sabut fer, però. El 2011, Itàlia va complir 150 anys com a país i Estat. No és la nación más antigua de Europa, certament, i es va construir sobre algunes mentides importants, com que les llengües de la península eren dialectes de l’italià, un italià que encara no existia. Itàlia, conflictiva i convulsa, la dels governs breus, la màfia, els terratrèmols, les corrupteles, els embolics i els serveis públics pèssims. En aquesta Itàlia, l'Estat va ser capaç d’explicar-se en un vídeo que l’entén tothom, dins i fora del país. El vídeo es titula, vés per on, "Nascuda per unir" (Nata per unire) i la música que sona és l’himne italià:

Hi ha altres vídeos sobre Itàlia o d'empreses italianes, amb els quals qualsevol es pot sentir identificat, engrescat o orgullós, malgrat tots els molts malgrats del país:

Fins i tot la iniciativa privada (com Òmnium) poden fer el relat del seu país si tenen una realitat a mà. És el cas de la campanya “Tu ets Alemanya” (Du bist Deutschland), del 2007, una operació de màrqueting social patrocinada pel Grup Bertelsmann, que pretenia crear un patriotisme alemany contemporani i positiu. També va ser polèmica. També es podia discutir. Però és un relat amb arrel.

Són comparables aquests vídeos amb el d’Òmnium? No. Aquesta és la pregunta equivocada, però. La cosa és si Espanya té matèria per fer aquests relats. De moment, l’Estat espanyol no els ha produït i només es queixa que retraten malament Espanya. Esclar. L'alternativa és el relat de les patrioterades de la Marca España, els toros d'Osborne, el lo-lo-lo i similars. Mentrestant, la realitat d'Espanya, per a tants, avui, és una bandera que penja d'una porra i no d'un màstil. O Francoland.

El relat indepe guanya l'unionista, sí, però no per manca de talent ni de recursos. Potser és perquè no en tenen ganes o potser, ai las, perquè la realitat no els permet altra cosa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat