—I aquests qui són?
—D’on surten?
—De quin peu calcen?
—Qui hi ha al darrere?
—Són de confiança?
Han estat preguntes recurrents aquesta setmana, també dins del gremi periodístic, després que un digital anomenat The Objective hagi decidit decidir posar en marxa la seva campanya contra l’exministre i exsecretari d’organització socialista José Luis Ábalos, tot atribuint-li una “doble vida fosca”. Parlant de “suposats vídeos” que no han vist ni ells i d'habitacions d'hotel destrossades "con restos de todo". Intoxicacions d’una sola banda i molta dosi de moralisme. No eren preguntes banals les dirigides sobre aquest “nou” mitjà de la dreta. L’última dada d’audiència disponible era de desembre de l’any passat, quan OJD li certificava 456.000 usuaris únics al mes. Per comparar, segons aquesta mateixa empresa, ElNacional.cat en té 9,5 milions, gairebé vint cops més.
Les preguntes planaven a l’aire malgrat que el projecte fa vuit anys que va veure la llum. Però els seus responsables van decidir rellançar-lo aquest setembre, amb un nou equip, duplicant la plantilla i lliurant la batalla de la informació diària. Però, per poder respondre els principals interrogants i saber qui hi ha darrere d’aquest mitjà, cal explicar un concepte molt capitalí: Little Caracas.
Així és com s’ha batejat l’èxode veneçolà a Madrid, cada cop més nombrós, que s’està implicant políticament, gairebé sempre cap a la dreta. No es tracta dels ciutadans que fugen desesperats, sense res a les butxaques, sinó gent que va fer diners amb el chavisme i multimilionàries famílies opositores. Un fenomen similar al Little Havana a Miami amb la diàspora cubana.
The Objective es troba geolocalitzat dins d’aquest Little Caracas. La seva CEO és Paula Quinteros (1980), una empresària dels mitjans nascuda a Colòmbia, criada al Brasil i a partir dels 19 anys establerta justament a Caracas. Abans de fundar The Objective, va crear El Estímulo, el mateix producte però en veneçolà. Tan idèntics que comparteixen dissenyador gràfic, però l’oposició no la fa al govern espanyol de coalició, sinó al règim de Nicolás Maduro. Dins del mateix entramat mediàtic hi ha la revista Clímax. Un dels seus últims reportatges intenta demostrar que la mare de Maduro és colombiana. Una teoria calcada a la dels sectors republicans que acusaven Obama de no haver nascut a Hawaii, sinó a l’Àfrica, i que per tant no podia ser president dels Estats Units. A més de Quinteros, també n’és fundador i editor l’escriptor Ignacio Peyró, exassessor de Rajoy, a qui li escrivia discursos, avui director de l’Institut Cervantes a Londres.
La dreta mediàtica espanyola forja una nova constel·lació per fer la guerra cultural (i bruta) a l'esquerra i l'independentisme
L’escollit per a reimpulsar el diari ha estat Álvaro Nieto, que irònicament –segons va revelar Cuatro– va demanar feina a Ábalos després de ser acomiadat d’El País. El ministre no va acceptar l’autooferiment i Nieto va acabar al conservador VozPopuli. Des d’allà es vanta d’haver revelat “exclusives” com el DelcyGate o el cas Plus Ultra, tots dos contra Ábalos, o el cas Neurona, que persegueix Podemos per suposats sobresous. Aquest últim cas ja acumula sis arxivaments judicials. Els altres dos, contra l’exministre, tampoc no estan trobant el recorregut judicial davant l’absència de proves. Amb aquest currículum, Nieto va ser fitxat per Paula Quinteros per a la batalla diària al fang de l’actualitat. El nou director ha duplicat la plantilla amb redactors provinents de VozPopuli o esRadio, l’emissora de Federico Jiménez Losantos, del grup Libertad Digital. Diuen situar-se al centre polític.
La dreta espanyola sempre ha tingut un espai consolidat en el panorama mediàtic espanyol. Hi ha mitjans fins i tot centenaris com el diari ABC, amb dècades a les espatlles com la cadena COPE i de consolidats en l’era digital com el grup Libertad Digital. Per posar uns pocs exemples paradigmàtics. Però, com també passa en l’àmbit parlamentari i electoral amb la irrupció de l’extrema dreta, l’òrbita mediàtica conservadora també s’està reorganitzant amb una nova constel·lació de mitjans que busquen fer el seu forat. En alguns casos hi ha molts diners darrere, de procedència desconeguda, però també d’altres que aprofiten l’abaratiment de costos que han suposat les xarxes socials. A continuació una petita mostra.
Revisionisme neofranquista
Un altre cas de reinvenció és el digital El Debate, que recupera la capçalera conservadora històrica homònima, que va editar-se durant el primer terç del segle XX. Ara sense paper, només online, però impulsat per la mateixa gent: l’Asociación Católica de Propagandistas (ACdP). Va ser un dels grups més influents del règim franquista, on van estar ben situats. Aquesta entitat ha arribat fins als nostres dies. Ara defensa teories com que Pedro Sánchez segueix “directrius mundials” per a “demolir la família” i “imposar un canvi de mentalitat” a través de lleis com la de l’avortament, la de l’eutanàsia o la del matrimoni homosexual. L’ACdP també sosté universitats ultraconservadores com la CEU San Pablo, a Madrid, o l’Abat Oliba a Barcelona.
El president de l’associació i editor del diari digital és l’historiador Alfonso Bullón de Mendoza y Gómez de Baluguera, a qui altres col·legues del gremi situen en el revisionisme neofranquista, en la línia de Pío Moa, amb qui ha treballat. Quan era rector de la CEU San Pablo va organitzar un congrés “sobre la Guerra Civil i la República”, sota el lema “l’altra memòria”. Bullón de Mendoza va inaugurar el conclave acusant el PSOE i el Partit Comunista d’Espanya d’haver provocat la guerra civil i exigint-los disculpes pels seus assassinats. També és el biògraf de José Calvo Sotelo, ministre amb el dictador Miguel Primo de Rivera i dirigent de la CEDA.
El nou El Debate va ressuscitar el passat 1-O, quan va posar en marxa el digital. L’escollit per a dirigir-lo ha estat el gallec Bieito Rubido, director de l’ABC durant una dècada, i entre els seus col·laboradors compta amb algunes de les plomes més consolidades de l’espai ultraconservador, com Alfonso Ussía. Rubido s’ha encarregat de tenir una redacció ben conservadora. Segons explica eldiario.es, el director preguntava durant les entrevistes als redactors si estaven casats o “quin concepte tenien de la família”. Els fitxatges els va acabar fent a altres mitjans com OkDiario o la COPE. El cap de setmana passat obria ja amb una entrevista al dirigent ultra Santiago Abascal, a qui donaven altaveu sense cap pregunta incòmoda. En un mes de vida també han entrevistat la líder de Vox a Madrid, Rocío Monasterio; el líder de la patronal CEOE, Antonio Garamendi; l’empresari i president del Reial Madrid, Florentino Pérez, o el president de la Conferència Episcopal, el cardenal Joan Josep Omella. Els titulars i els enfocaments són prou eloqüents.
La conquesta audiovisual
L’extrema dreta ha irromput políticament i també mediàticament. S’ha pogut comprovar durant les últimes setmanes a la sala de premsa del Congrés, on són acreditats sense cap problema els treballadors d’EDATV (el canal de YouTube Estado de Alarma TV) mentre altres mitjans més consolidats no poden entrar-hi. La seva presència i actitud ha provocat no només la incomoditat de periodistes habituals, sinó també de la majoria de grups parlamentaris, amb l’excepció de Vox, que està com peix a l’aigua. Al darrere hi ha el polèmic experiodista d’El Mundo Javier Negre, condemnat judicialment per haver-se inventat una entrevista i haver coaccionat una víctima de maltractaments. Amb Estado de Alarma, pretenia, literalment, “crear la Fox News espanyola”. No ha arribat tan lluny; no ha passat de canal de YouTube. Però és només la punta de l’iceberg.
Perquè, si el panorama dels diaris digitals conservadors està revolucionat, més ho està el panorama audiovisual. I amb projectes amb molts més recursos que un programa de YouTube fet des de casa i amb mòbils. El projecte més seriós en aquest sentit és la televisió 7NN, nascuda en contraposició a LaSexta. Va néixer públicament el passat 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i ja es pot veure a la TDT a la Comunitat de Madrid, a l’Aragó i en algunes ciutats escampades per l’Estat espanyol. Però la seva intenció és aconseguir múltiplexs per arribar al 70% del territori espanyol. Mentrestant, també emet a través Vodafone TV i de plataformes digitals com Twitch o YouTube. Però qui hi ha darrere d’aquest projecte tan ambiciós, amb un capital social de dos milions i mig d’euros?
Al darrere hi ha la societat Producciones Audiovisuales Hispania SA, creada el passat juny i que el setembre va registrar la marca 7nn. Els accionistes són els germans José i Jaime Alonso García, tots dos membres de la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF), i l’assistent de Vox Jaime Alonso Gila. De fet, Jaime Alonso va ser vicepresident i portaveu de la FNFF i ha arribat a dir que la dictadura “només en va afusellar 23.000”, una xifra que considera “ridícula”. També ha fet importants donacions al partit de Santiago Abascal. Com si fos un filantrop del franquisme, ara finança una cadena de televisió ultraconservadora. Una tendència que s’observa també en les seves cares més visibles.
Si el panorama dels diaris digitals conservadors està revolucionat, més ho està el panorama audiovisual
Un dels seus rostres públics és l’historiador Fernando Paz, que presenta un programa cada nit. En el seu historial també consta haver estat patró de la FNFF i candidat frustrat de Vox al Congrés per Albacete. Va haver de renunciar perquè fins i tot era incòmode per a Vox. Participant d’actes de Falange, Hogar Social Madrid i del partit neonazi Alianza Nacional, Paz és negacionista de l’Holocaust (ell en diu “posar en context” i que “no s’ha establert amb precisió el que realment va passar”). Des de les tertúlies de l’extinta Intereconomía va defensar que, si el seu fill digués que és gai, el portaria a “teràpies per a reconduir la seva psicologia”. De fet, el projecte de 7NN s’ha forjat a partir d’Intereconomia. També en formen part el seu exdirector general, Marcial Cuquerella; l’exdirector d’El Telediario de la cadena, Luis Losada, o l’exportaveu de l’associació ultraconservadora HazteOir, Javier Villamor. Hi ha qui els situa també a l’entorn d’El Yunque, organització secreta ultradretana nascuda a Mèxic. La nova cadena promet ser “la televisió que estaven esperant”.
No és l’únic projecte entre bambolines. L’exdiputat de Ciutadans i expresident de Coca-Cola a Espanya, Marcos de Quinto, també liderava un projecte de televisió, La Séptima. De Quinto representava l’ala més dretana de la formació; de fet, ho va deixar per la reticència d’Inés Arrimadas a aliar-se amb el PP i l’extrema dreta de Vox. Però la iniciativa televisiva, que deia haver captat més de cent milions d’euros d’inversors, està en l’aire. De Quinto va abandonar-la, per discrepàncies amb un altre dels tres socis, Juan Francisco Zambudio, propietari del Grup Empresarial Televisió de Múrcia. Zambudio diu que continua endavant amb La Séptima. I, paradoxalment segons The Objective, l’ex de Ciutadans, juntament amb el tercer soci Félix Revuelta (propietari de Naturhouse) tira endavant amb els plans de muntar una tele, encara que no sigui La Séptima.
Caldrà veure com acaba aquest serial empresarial. Sigui com sigui, és una bona mostra del dinamisme. La dreta i extrema dreta mediàtica s'estan reorganitzant, estan en ebullició, per declarar la guerra cultural --i també la guerra bruta-- a l'esquerra i l'independentisme des de les trinxeres més ultres.