Iñigo Urkullu és un lehendakari gairebé perfecte per les elits basques, ara que necessiten fer-se les simpàtiques amb Madrid i passar discretament després de viure 40 anys a remolc de la pressió exercida pels atemptats d’ETA. També és un lehendakari ideal per a Madrid, que necessita envernissar el seu fanatisme constitucional de tolerància a la diversitat de les espanyes.

Si Catalunya tingués el concert econòmic, en comptes de l’Arrimadas o del Duran i Lleida les elits de Pedralbes podrien finançar algú més autèntic i endreçat, que hagués mamat la història de petit i, com l’Urkullu, no hagués de fingir l’amor a la pàtria. Esclar que, en aquest cas, el PNB no seria l’únic gran partit de la Transició que conserva la columna vertebral intacta, i que no necessita cremar les joves promeses per salvar els seus veterans.

Nascut el 1961 en una família pobra i nacionalista de Baracaldo, Urkullu parla l’euskera des de petit i ha viscut en primera línia l’evolució de la democràcia espanyola des de la mort de Franco. El 1977 es va afiliar al PNB i el 1980 ja presidia les joventuts del partit. Escollit diputat del parlament basc el 1984, abans de dedicar-se plenament a la política va treballar de mestre en una Ikastola. 

El fet d’abandonar els estudis de Filologia Hispànica a Deusto pels de Magisteri, que va cursar a l’escola del bisbat, li va costar menyspreus. Durant anys els seus enemics dins del PNB despatxaven el seu caràcter reservat i seriós titllant-lo de mestre. Diplomat en Magisteri per la branca de Filologia Basca, Urkullu es va convertir des de ben jove en un dels valors de les elits de Biscaia que se sentien incòmodes amb la cúpula d’Arzallus, més abonada als polítics de Guipúscoa. 

Quan el president Ibarretxe va fracassar en el seu intent de celebrar un referèndum, el clan dels Egibar va començar a trontollar, i Josu Imaz va quedar al capdavant del PNB. Imaz era un polític de Guipúscoa amb les formes i la mentalitat que agraden a les elits biscaïnes. Tot i que a Neguri el trobaven encara massa loquaç i apassionat, era un home guapo i elegant, que no transmetia la imatge entranyable de pastor de cabres que tenia Ibarretxe. 

Els intents que Imaz va fer de relligar el partit després del fracàs del pla Ibarretxe no van funcionar i el 2007 va abandonar la política i va cedir el seu lloc a Urkullu, que es va convertir en el líder del PNB pràcticament sense oposició. Investit Lehendakari el 2012, després d’una legislatura de domini socialista, el govern d’Urkullu ha destacat per la seva discreció. El silenci d’ETA i la força del procés independentista a Catalunya ha permès Urkullu treballar lluny dels focus.

Urkullu i les elits basques esperen a veure què passa a Catalunya

Abstemi en un país amb tendència a la farra, Urkullu ho ha tingut fàcil per fer honor a la seva fama d’home auster que mai no es deixa portar per les emocions. La seva discreció ha estat tan accentuada que en algunes ocasions ha hagut de recordar a Madrid que el País Basc és una nació i que PNB està a favor del dret a l’autodeterminació. Amb diners per afrontar la crisi i l’impacte de la segona globalització, el lehendakari ha retirat el nacionalisme basc als quarters d’hivern tot esperant de veure què passa a Catalunya.

Urkullu i les elits de Neguri esperen, com d'altres vegades, que Catalunya posi els morts per decidir la seva política. Si el Parlament convoca un referèndum i se’n surt, veurem el PNB reivindicant el mateix tracte. Si Catalunya no se’n surt, el PNB estrenyerà les relacions amb Madrid per protegir el seu concert davant les autoritats europees. Aquest pragmatisme salvatge és el que fa del País Basc una mena de Suïssa grisa i primària, sense cucuts ni rellotges de colors.  

Urkullu, que segons els seus mateixos col·laboradors, és un home que no arrisca mai i que sempre actua amb les esquenes cobertes, és el lehendakari ideal per al moment polític. Si penso en el seu quietisme de gendre ideal, recordo una vegada que passejàvem per Vitòria amb la meva amiga Marisol. Jo em mirava aquell homenatge al benestar i a l’ensopiment i ella em va preguntar:

- Amb aquest paisatge tan bonic i aquest menjar tan bo per què els joves bascos s’havien de fer etarres?

- Suposo que aquest benestar de balneari els feia perdre l’esperança.

Encara que soni bèstia, després de tants pactes pragmàtics amb Madrid, després de tantes derrotes disfressades de victòria, sense ETA el País Basc s’hauria convertit en un parc temàtic i els espanyols no haurien après a valorar prou la democràcia. Si a Catalunya parlem de fer un referèndum amb la tranquil·litat que l'Estat no podrà utilitzar la violència, en bona part és perquè al País Basc els morts encara estan massa calents per posar les urnes i fer la pregunta que caldrà fer algun dia per no pervertir la democràcia més del compte.