Al pot petit hi ha la bona confitura, diu la dita. Islàndia, un país de 300.000 habitants, és pot petit, bona confitura per a l'independentisme. Va ser el primer estat del món a reconèixer la independència de les tres repúbliques bàltiques, Lituània, Letònia i Estònia, el 1991. També la d'Eslovènia i Croàcia quan es van separar de Iugoslàvia. Islàndia va desafiar totes les potències, que volien sacrificar els bàltics per a no debilitar Mikhaïl Gorbatxov, amb qui negociaven la fi de la Guerra Freda.

Darrere de la decisió islandesa hi havia Jón Baldvin Hannibalsson, llavors ministre d'Afers Exteriors de l'illa, que en aquells cinc països té estatus de pare de la pàtria. Encara va tenir els nassos de viatjar a les capitals bàltiques a l'agost del 1991, en el moment que els parlaments de Letònia i Estònia declaraven la seva independència malgrat la presència més que amenaçadora de les tropes soviètiques.

Hannibalson té 78 anys i una carrera política llarga. Va ser president del Partit Socialdemòcrata islandès (1984–1996), ministre de Finances (1987–1988), d'Afers Exteriors (1988–1995). La seva carrera diplomàtica el va dur als EUA i Mèxic entre 1998 i el 2002; a Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània del 2002 al 2005 i a Ucraïna del 2004 a 2006. També era el líder de la delegació que va participar en la formació de l'EFTA. És a punt de publicar The baltic road to freedom (La via bàltica a la llibertat) i un dels protagonistes del documental Those who dare (Els que gosen), estrenat a Londres aquest dimecres.

L’argument de la Unió Europea (UE) per no entrar en la qüestió catalana és que s’establiria un mal precedent per a altres nacions i pobles d’Europa, que també en demanarien la intervenció. Sempre es parla d’Escòcia i de Flandes, i de tant en tant també de la Llombardia o Còrsega.
Aviam, hi ha alternatives. La visió de Madrid és que es tracta només d’una qüestió legal. Diuen: “Segons la Constitució, un referèndum d’autodeterminació és il·legal i tenim el dret d’aplicar la força per parar-lo”. El cas de Catalunya, però, no és principalment un afer legal. És un problema polític que demana solucions polítiques. Això significa, en primer lloc, que Madrid ha de rebutjar absolutament l’ús de la violència. En segon lloc, que cal obrir una negociació política. La UE té el deure de no ser passiva, de no arronsar-se. No pot dir que es tracta d’un afer intern d’Espanya.

Brussel·les hauria d’enviar una delegació a Madrid per assegurar que no es fa servir la violència i fer una proposta per celebrar discussions formals [entre els governs espanyol i català]

I què hauria de fer, la UE, doncs?
Som a l’any 2017. La UE es va fundar als anys cinquanta per evitar l’ús de la força, que és la gran lliçó de les dues guerres mundials. Va néixer per institucionalitzar la solució dels conflictes sense violència i amb mètodes democràtics. El primer objectiu de l'existència de la UE és evitar la violència, oferir una solució pacífica, un camí per a una mediació.

Com?
Brussel·les hauria d’enviar una delegació a Madrid per assegurar que no es fa servir la violència i fer una proposta estructurada per celebrar discussions formals [entre els governs espanyol i català]. Cap demòcrata pot negar o rebutjar el dret dels catalans a expressar la seva voluntat en un referèndum democràtic i reconegut. Seria anacrònic.

Ningú té ganes de reconèixer un nou Estat a Europa.
Doncs hi ha moments que reconèixer nous estats és imperatiu per als grans estats [de la UE]. Recordi Iugoslàvia. Les parts que la constituïen (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia...) se’n volien separar. La part dominant, Sèrbia, pretenia resoldre-ho per la força, perquè tenia el control de l’exèrcit. Malauradament se’ls va deixar fer. La UE havia d’intervenir abans, al principi del conflicte, acceptant que Iugoslàvia no podia seguir unida més que per la força. Per desgràcia, a la UE li va mancar lideratge polític per fer-ho. Ens hauríem estalviat tots aquells episodis sagnants.

És un dret absolut dels catalans que se’ls reconegui el dret d'autodeterminació, com a Escòcia, i els altres països tenen dret a reconèixer la decisió [dels catalans]. No és tan complicat!

Els estats bàltics o els ex-iugoslaus no diuen res sobre Catalunya.
És molt estrany, molt estrany. Ara bé, ningú pot esperar que aquests països diguin “d’acord, reconeixem la independència de Catalunya”. No és aquesta la qüestió ni el que ara els toca fer als actors externs. El que cal esperar d’ells és que defensin el dret dels catalans, o de qualsevol altre poble, a l’autodeterminació per vies democràtiques. És un dret absolut dels catalans que se’ls reconegui aquest dret, com a Escòcia, i els altres països tenen dret a reconèixer la decisió [dels catalans]. No és tan complicat!

Està dient que en la mesura que el govern espanyol barra als catalans decidir el seu futur es dona més raó al seu cas i a la necessitat d’intervenció de la UE?
Si algú ha fet de tot això un afer polític és precisament el govern de Madrid. Amb el recurs a la violència per evitar que els catalans expressin la seva voluntat en un referèndum, Madrid ha traspassat una línia vermella i ha fet de tot plegat un afer polític que demana una solució política. La qüestió legal és un argument secundari. Fixi’s en el cas escocès, que és lluny d’haver-se tancat. Si el govern britànic fa una mala gestió política d’aquest nyap que és el Brèxit, Escòcia no tindrà altra opció que declarar la independència si vol mantenir-se dins la UE. Quan es va celebrar el referèndum del Brèxit ells es van declarar a favor de romandre dins la UE. Per què han de seguir la decisió dels anglesos de marxar-ne?

Islàndia tampoc no diu res sobre el cas català.
És que estem en crisi, sap? El govern va caure fa unes setmanes i estem a punt de celebrar eleccions per constituir-ne un altre. Per això encara no ens hem pronunciat.