Toni Aira és periodista, doctor en comunicació, professor universitari, però tot plegat combinat amb dues facetes més, les d’escriptor i tertulià. I subratllo això de tertulià perquè té molt a veure amb la seva darrera novel·la, que és Mort en diferit. Com estàs?
Molt content, mig exhaust per tota la prèvia de Sant Jordi. Confio que hi deu haver un endemà de Sant Jordi, que hi deu haver un 24 d'abril. Els esforços que hi posem tots plegats és molt bèstia. Això sí, la interacció amb la gent, amb els lectors, a les xarxes és molt bonica.

On et sents més còmode: davant de càmera amb un micròfon (com ara), ensenyant a algú com ha d'estar davant de càmera amb un micròfon (com sempre), o escrivint sobre el fet d'estar davant de càmera amb un micròfon (com en aquest llibre)?
Fantàstic, no m'ho havien preguntat mai això! Jo et diria, així ràpid, que escrivint. He provat les tres coses i és amb la que em sento més jo. Ensenyar m'encanta, i és al que hi dedico bona part de la meva vida, però el fet de poder-ho reposar, reflexionar sobre això, sobre l'acció real, sobre com la gent ho entoma, per mi és el més gratificant, sí.

A Mort en diferit continues amb el gènere de la novel·la no basada en fets reals —perquè si no em dius el contrari tots són inventats— però els personatges sí que són basats en personatges reals.
És així tal qual. També per un instint de supervivència meu, perquè jo he de continuar anant a les tertúlies. Així com en la primera novel·la, Cos a terra, tot passava en una campanya electoral amb periodistes, polítics tertulians i assessors, aquí, bàsicament, tens tertulians i un polític important. És la fauna amb la qual interactuo cada dia. I com que el llibre és sàtira, no voldria tancar-me moltes portes.

Com crees els personatges, veus a persones determinades, vas prenent apunts mentals —que després són físics— i els apuntes en algun lloc?
L'altre dia una amiga meva em deia que és impossible tenir col·legues escriptors perquè tot el dia apuntem anècdotes. Abans portava una llibreteta, però ara, com tothom, porto un mòbil i m’ho apunto tot.

La sàtira i la novel·la negra permeten una càrrega de fons molt més efectiva que un assaig

Hi ha una cosa que m'agrada molt dels teus llibres i és que barreges trama (hi ha una història) amb retrat social i periodístic però sobretot inclous una crítica en forma d’humor que em sembla magnífica.
No en sabem d'altra. Els catalans som bastant així: el Cucut ja era això, el Polònia és això. És sàtira, però amb molta càrrega de fons. Una novel·la negra també pot tenir aquesta càrrega. I això segur que fa possible que la crítica entri d'una manera més suau i efectiva que en un assaig. En un assaig tu ja saps el que llegiràs i que hi ha una interpretació de la societat amb una mirada determinada. Mort en diferit és una novel·la negra que et divertirà, t'entretindrà i buscarà un repte.

Però amb un fons que permet segones lectures...
Sí. Hi ha una segona capa que són les translacions socials dins de la sàtira, és a dir, hi ha qui pot intentar descobrir quins són els personatges reals que m'han inspirat els de la ficció. Ningú és 100% ningú sinó que és un collage.

Per collage, el de la portada, amb una ampolla que conté verí.
Sí, és el verí físic però també el verí que té la tele, el dels mitjans de comunicació... Hi ha una part d'això que respira moltíssim a la novel·la.

En aquest verí més conceptual, el món de l'analista/columnista/opinador/tertulià queda bastant retratat.
Sí. Queda retratat com una cosa tòxica. Això sí, tal com deia Felipe González —“sin acritud”— jo faig el llibre sense acritud. Al final no soc destructiu perquè m'estimo molt aquest món, m'agrada moltíssim. Abans de saber que em podria dedicar d'alguna manera a això, jo de petit veia La Clave,  escoltava a la ràdio Contrastes y Pareceres, m’empassava les tertúlies d'El Matí de Catalunya Ràdio amb aquells mítics Sanuy, Foix i Portabella. No en renego d’això...

No renego del món de la tertúlia però no en soc complaent, té les seves dependències, vanitats i enveges

Però...
Però no en soc complaent, tampoc. És un retrat bastant ajustat del món del tertulià. Tinc la perspectiva d'haver estat primer espectador o oient, i després formar-ne part, del què remena per dins. I és obvi que no és idíl·lic, i que dona molt de joc. El personatge del tertulià ha passat a ser una espècie de gran bruixot, que ho decodifica tot, i que ho ha d’interpretar i xerrar tot. Però clar, nosaltres som éssers humans amb una sèrie de hàndicaps que va més enllà de la mirada superficial.

Com per exemple...
Les seves dependències, les seves vanitats, les seves enveges, i tot això dona per mil novel·les.

Com més a prop s'està del poder més surt el millor i pitjor de la condició humana

De fet, a la novel·la, planteges reflexions sobre la mort, sobre la fama, la manipulació i com d'absurda i roïna pot ser una persona. I això no crec que sigui una exclusiva dels polítics, dels tertulians o dels periodistes. Crec que el què retrates és, simplement, la condició humana...
Tal qual. És així. Quan més a prop s’està del poder i de situacions límit és quan una mateixa persona et demostra que és capaç de treure el millor i el pitjor d’aquesta condició humana. Ho podem veure en moltes ocasions de manera inesperada. I això passa en tots els àmbits. El de la universitat, per exemple. Des de fora, tothom ho veu molt bonic —el temple del saber, aquella talaia—... Ho mires des de dins, i les misèries emergeixen com a la resta del món perquè al final són persones. De fet, el lloc on he viscut més aquesta perillositat de la condició humana ha sigut el Barça. És, de tots els llocs on he treballat, el que té més poder. No només material sinó simbòlic, per l'aproximació que hi fa la gent.

També donaria per una novel·la...
A tot arreu donaria molt de joc. Però és més sexy i té més glamur fer-ho sobre aquells espais que la gent té tendència a idealitzar o injuriar. No tenim terme mitjà en aquest país. Tothom té un tertulià que és el seu favorit, i tot el que digui serà fantàstic. Hi ha els altres que no el poden aguantar i que diuen «tancaré la ràdio», cosa que no fan mai. Entre el dimoni i l'arcàngel hi ha el terme mitjà que és la condició humana i que et pot divertir moltíssim.

Per aquesta mateixa raó, creus que tothom porta un tertulià dins?
Sí, en aquest país tenim diverses coses dins. Tots portem un entrenador del Barça, un meteoròleg i un tertulià dins. De fet, el tertulià surt a passejar més sovint del què ens pensem. A la sobretaula, amb la família, aquest tertulià que portem dins surt a passejar i no és només el cunyat. Tothom s'atreveix cada vegada més a parlar una mica de tot.

Doncs va, ajuda'm a confirmar o desmentir tòpics sobre la figura del tertulià. Primer: tots sabeu de tot.
Evidentment no, però sí que és veritat que ens toca parlar de tot. Hi ha gent que ho fa amb més prudència, hi ha gent que ho fa amb menys, i hi ha gent més preparada i gent que menys. Jo m'he trobat algun tertulià que arriba al matí a primera hora i diu: “i bé, de què parlarem avui?” En canvi, n’hi ha altres que són molt exhaustius.

Abans que obrin la boca ja sé el què diran.
Això, malauradament, passa bastant. I la veritat és que et sorprenen poc. Com a mínim jo tinc pocs tertulians que em sorprenguin. És veritat que quan es compon una tertúlia es busca una certa varietat perquè hi hagi un punt de confrontació o de contrast. I els espais mentals són els que són. A mi m’agrada l’heterodòxia i la intento practicar. Llavors passa que quan dius una cosa que se surt del guió els mateixos que t'estimen no ho entenen.

Us posen els partits amb quotes.
És veritat que els partits collen molt els mitjans de comunicació, entre altres coses perquè les audiències són les que són i que si la subvenció, que si la publicitat... Dit això, si fóssim només corretja de transmissió dels partits seria molt més avorrit, seria encara molt més previsible i segurament no tindria sentit.

És impossible viure de la tertúlia; ni pel que et paguen i perquè avui hi ets i demà ja no hi ets

Cobren molt i viuen d'això.
Impossible. A Catalunya no t'hi pots dedicar exclusivament. No pots viure de ser tertulià. Potser a Madrid, si segueixes un circuit cada dia potser sí. Però a Catalunya no. Sempre cal que tinguis un camp base, sigui la universitat, sigui l'empresa. No en pots viure pel que paguen, que ens en faríem creus, però tampoc per la tempestuositat de la cosa: avui hi ets i demà no hi ets. Un dia fas gràcia i l’altre no, un dia tenen ganes de veure i al següent se n’han cansat. El programa pot desaparèixer. El presentador el poden canviar i al seu substitut ja no li entres bé. Fiar-ho tot a això és molt arriscat, però sobretot és perquè no t'hi pots guanyar la vida.

Digues noms. El tertulià que admires més perquè és un pou de saviesa.
Antoni Puigverd. És poc tertulià, de fet, ell diu que no és d’eixe món. Però jo vaig començar a créixer amb ell i altres.

El tertulià que admires més perquè cola el missatge en molt poc temps?
Joan López Alegre. Diu allò de “donaré tres titulars”, que al final no són titulars, però que te'ls podria fer només a tall de titular. A més, a tots ells sempre hi ha un viatge a Pedro Sánchez. Parlis del que parlis te l'acaba colant.

El tertulià que s'allarga una mica massa.
Ui, d'aquests n'hi ha molts. En recordo un que s'allargava un gra massa, però sempre deia coses molt interessants que era el Rafa Nadal. I, clar, ara s’ha vist que és un senyor escriptor que fa uns llibres fantàstics però que sí, que feia unes intervencions com les d’abans.

El tertulià amb el qual us interrompeu sempre.
Toni Bolaño. Ell, com jo, va ser spin doctor. És una persona molt de xoc, que et convida a la interrupció. Primer t'interromp i després et convida a la interrupció perquè és com una metralladora i comença a dir coses que no les pots deixar per a més endavant. O el talles al principi o t'ha arrasat.

El tertulià amb el que te n'aniries de farra.
Tinc una tendència a entendre més o a tenir més connexió amb els que pensen molt diferent a mi. Et diria l'Iva Anguera de Sojo, per exemple. Se la veu una tia divertida. Vaig ser becari seu a l’ABC. Han passat els anys i tenim molt bon rotllo.

El tertulià amb el que te n'aniries al llit.
No són gaire formosos en general. Crec que tenim altres coses. Una mica rascat dir-ho això, però un tertulià amb planta és l'Oriol March. No sé si arribaríem a aquest límit, espero. A més, crec que el vaig tenir d'alumne, per tant, jo crec que seria considerat quasi incest.

El tertulià a qui convidaries a dinar a casa el dia de Nadal.
La Lola García. Fa molts anys que ens coneixem, opinem molt diferent però tenim un tarannà bastant semblant des d'un punt de vista de to. I a més tinc una tendència sempre a fer-me més amb la gent que pensa diferent de mi. A vegades això no s’entén, i la gent es pensa que no ens podem ni veure. I tant de bo no arribem mai això. Jo he viscut tertúlies a Madrid i allà sí que hi ha tertulians que abans d'entrar a plató, a la sala d'espera, ni es miren ni se saluden.

Vas escriure ara fa cinc anys “La política de les emocions”, un assaig en què descrivies la política que avui estem veient. A la portada hi posaves directament la caricatura de Donald Trump. Com veus aquest fenomen?
És un torrent propi dels nostres temps. Si ara et fessin dir les cinc principals coses que Trump ha fet des que va començar, costaria. Per què? Perquè la nostra memòria curta i capacitat de concentració és cada vegada més limitada. Vivim en plena infoxicació, és a dir intoxicats d'informació; no podem assimilar-ho tot. Hem desenvolupat una espècie d'impermeable invisible que fa relliscar la major part de la informació que ens arriba. Atenent això, Donald Trump transmet la sensació que és un torrent i que fa moltes coses. Ja està.

Cada vegada més la política va d’això, no?
Sí, de generar més que estats d'opinió, estats d'ànim. I l'estat d'ànim que et vol transmetre és que és un torrent d'acció en contrast amb l’immobilisme de l’establishment de Washington que tant denuncia.

Mort en diferit, Cos a terra... estàs pensant en el següent i fer una trilogia?
Sí.

Si guanyes el triplet i tornes a l'estadi, quin president del Barça es resistiria a no convocar eleccions ara?

I ens en pots avançar alguna coseta, com a mínim quin col·lectiu atacaràs...
El qui arribi al final del llibre, a part de saber l'assassí, descobrirà cap a on va el nostre protagonista, en Max Margarit. A la seva pròxima aventura sabrem com segueix. No avançaré res més llevat que d'un dels escenaris n'hem parlat en aquesta conversa.

El Barça?
No ho podem revelar.

El Barça, és el Barça! Que a més l’any que ve és any electoral...
L'any electoral podria ser-ho... o no. Si les coses van molt bé podrien ser abans. Imagina que ara fem un triplet. O no tant. Només que guanyem la Champions. O la Lliga. I que tornem a l'estadi nou. Quin president es resisteix a no convocar eleccions ara? Per tant, podria ser, perquè Joan Laporta té aquesta part imprevisible, també.

Has rebut alguna oferta per passar aquestes històries a la pantalla?
Més que a la pantalla, m'han ofert el teatre, que ho trobaria molt divertit. De fet, el llibre és un homenatge a l’Agatha Christie. Evidentment no són aquells grans textos literaris com Assassinat a l’Orient Express o Els deu negrets però sí que és un homenatge a La Ratera. És una obra de teatre que encara està en cartell, ha batut tots els rècords. I la idea és la mateixa: uns personatges es queden tancats en un espai, a La Ratera per una nevada, jo els tanco en una tele. Per tant sí, seria perfectament traslladable a un àmbit com el del teatre i em faria molta il·lusió. Ara, la trama et donaria també per una sèrie o per una pel·lícula. L'audiovisual el porto molt incrustat.

Recupera aquí l'entrevista sencera a Toni Aira:

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!