Allí hi va començar la immersió. En va ser la punta de llança. I des d’allí s’hauria de rellançar amb energia i determinació. No va ser tant una iniciativa governamental com un grup de pares i mares i de fills de la immigració que volien que els seus fills fossin competents en llengua catalana. No eren indepes perquè, aquells anys, els indepes eren quatre a Girona i un i mig a Santa Coloma de Gramenet. Un d’ells, un dels actuals regidors a l’Ajuntament de Santako, Salva Clavera, militant independentista de primera hora i, avui, regidor a l’ajuntament del municipi.

Senzillament, era gent que s’estimava el país i, sobretot, que s’estimava la seva família. Gent, bona gent, que volia una bona educació per als seus fills.

És a Santako que es va produir aquest moviment i també era a aquella mateixa ciutat de Santa Coloma que ensenyava, com a docent, un dels ferotges detractors de la immersió i impulsor del Manifest dels 2.300, que denunciava la discriminació del castellà. El 1981! Encara no feia ni un any de les primeres eleccions autonòmiques, menys de dos mesos del cop d’estat de Tejero i veníem de quaranta anys de ferotge dictadura anticatalana. A la majoria d’escoles públiques el català tot just encara era una assignatura “maria” —així s’anomenaven, de manera despectiva, les matèries de segona. De fet, el català com a llengua vehicular de l’ensenyament no es va començar a implantar fins al 1983. Però aquell 1981, quan tampoc existia TV3 i quan bona part del país era analfabet en llengua catalana, n’hi havia que ja feien sonar la lletania que es discriminava el castellà.

El Salva potser era massa petit per estar al cas d’aquell manifest. Fins que no va ser més gran no devia entendre què passava. Quan va aparèixer el sorollós manifest devia tenir tot just 11 anys. Però sí que recorda, perquè ho va viure amb intensitat, tot el moviment mod i, després —dels anys vuitanta avançats— els red skins, que tenien a Santa Coloma de Gramenet un grup que, si bé no va tenir un gran recorregut, es va deixar sentir amb força entre els ambients alternatius: els Pisando Fuerte, una formació musical que feia ska en castellà. Al voltant seu s’hi movia gent de tot signe i pelatge, també de l’incipient moviment independentista —aleshores clarament extraparlamentari.

I d’aquí que ens coneixem amb el Salva.

Amb els anys, quan ja no érem tan joves i havíem deixat de creure’ns invencibles, va decidir acceptar el repte d’implicar-se en política en un municipi on mai cap candidatura de signe independentista havia obtingut representació municipal. De fet, no va ser fins al 2019 que s’hi va aconseguir guanyar representació. Per primer cop des del 1977! Més de 40 anys va costar que a Santako entrés al consistori una formació independentista. I ho va fer amb tres regidors (després de quedar-se a les portes del 5%, el 2015) amb el coratjós Sam Núñez al capdavant, la Gemma Español i el Salva. Entrant a Santa Coloma de Gramenet se superava un dels reptes històrics. La mateixa situació que a Badia del Vallès. El 2011, l’independentisme hi havia fet poc més d’un 1% dels vots.

Venim precisament d’aquí, de picar pedra, i tanta o més que en caldrà picar. El 2019 va ser l’equip liderat pel Sam que va aconseguir irrompre al consistori amb 3 de 27 regidors. És obvi que la feina que cal fer continua sent immensa, i que, ni de casualitat, es fa a cop de tuit passat de voltes. Però és la realment imprescindible si es vol un independentisme homogeni que desterri el mite de Tabàrnia del qual es vantava Ciudadanos i que llasta qualsevol projecte de país.

Si Santa Coloma va ser imprescindible per a la immersió també ho és per a una República Catalana. És allí on hi ha la primera barricada, la primera línia del front.

Si Santa Coloma va ser imprescindible per a la immersió també ho és per a una República Catalana

Tota la complicitat i suport a la gent que a Santako o Badia del Vallès va a totes, amb una dedicació i un compromís impagables. Però tota implicació serà poca perquè cal gent valenta disposada a fer el pas i sumar on és més necessari. Al costat del Sam, de la Gemma i del Salva. Aquesta hauria de ser la prioritat de tota la gent que, més que somiar la independència, treballa per fer-la possible.