L'expresident de l'ANC Jordi Sànchez, condemnat a 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació absoluta pel delicte de sedició, ha fet una primera valoració per a El Nacional de la sentència i de la forma com li ha estat comunicada. Explica que ha conegut la decisió del Suprem sol a la cel·la, per la televisió, abans que arribés el secretari judicial per comunicar-l'hi. "El funcionari, el famós Paco, ha quedat desconcertat. Li he explicat que no tenia res contra ell, però que podien marxar per on havien vingut, que no els hi signaria res. Que el que m’havien de dir ja m’ho havia dit el seus jefes a través de la televisió. No tenen vergonya", denuncia.

Què en pensa, de la sentència?
És una sentència d’Estat. Injusta... L’Estat ha buscat venjança i càstig

És el que esperava?
Dels poders polítics i judicials espanyols no espero res de bo des de fa massa temps, crec que com la majoria de la ciutadania de Catalunya. Dit això exigia absolució i l’esperava si es tractava de fer justícia. No ha estat així. No ens perdonen haver posat 6.000 urnes... Ens fan pagar amb dolor aquella humiliació.  

El fet de conèixer la sentència canvia d’alguna manera com afronta el temps de presó que li resta?
Espero seguir amb la mateixa fortalesa. Aquests dos anys que ja porto a la presó m’han predisposat a assumir els pitjors escenaris sense perdre l’esperança ni l’optimisme. En el dia a dia no ha de canviar res del que he viscut aquests últims 730 dies. Seguiré cada dia la rutina penitenciària com qualsevol altre pres, indiferent a si és Nadal, Sant Jordi, un dimarts qualsevol o cap de setmana.   

Com ha rebut la notícia de la sentència?
Sol, a la cel·la veient la televisió, pocs minuts després d’un quart de deu del matí mentre esperava que els meus advocats arribessin a Lledoners. Marchena no ha tingut ni la decència moral d’esperar que els funcionaris ens comuniquessin personalment la sentència. És una prova més de la manca de respecte a que el Suprem ens ha sotmès.

Qui l’hi ha comunicat formalment?
Un funcionari judicial acompanyat d’un agent policial. Ho ha intentat, però no l’he deixat que ho fes. Ja sabia quina era la condemna i li he demanat que no féssim més teatre. 

Com ha anat tot plegat?
El funcionari, el famós Paco, ha quedat desconcertat. Li he explicat que no tenia res contra ell ni contra el cap policial que l’acompanyava –responsable de seguretat del Suprem– però que podien marxar per on havien vingut, que no els signaria res. Que el que m’havien de dir ja m’ho havia dit el seus jefes a través de la televisió. No tenen vergonya.

Què li ve al cap quan li comuniquen una sentència com aquesta?
Que ens en sortirem. Ras i curt. No cauré ni jo ni la família en el pessimisme. Això seria tant com regalar als meus carcellers –és a dir a l’estat espanyol– la victòria que busquen. No ho he fet fins ara i espero no fer-ho en el futur. La solidaritat de la gent i les mobilitzacions són el millor antídot contra el pessimisme.

Què ha fet després de tenir la confirmació de la sentència?
He trucat a la gent que estimo per traslladar la notícia i donar-los ànims. Pateixo més per la gent de fora que per les nostres circumstàncies murs endins de la presó.    

Ha pogut parlar amb la resta de presos per comentar la sentència?
Sí. I he pensat molt amb la Dolors i la Carme, molt presents malgrat la seva absència  

Com els ha vist?
Forts. Disposats a seguir sent com són i defensant el que sempre hem defensat. La presó no ens canviarà. 

Ha pogut comentar la notícia amb els advocats?
Si, hem estat tot el matí junts. Estaven afectats. Han fet una gran feina i jo no agrairé mai prou la seva humanitat i professionalitat. La sentència estava decidida abans, molt abans d’acabar el judici. És el que tenen els judicis polítics.

La resta d’interns els han dit alguna cosa?
La majoria ens mostren la seva solidaritat i ens diuen que no entenen la injustícia d’una sentència tan severa per uns fets que tothom va veure no van ser com han volgut fer veure que van ser.

Veu el final del túnel?
En aquest conflicte la darrera paraula la tindrà la ciutadania. El final del túnel no és només el final de la nostra presó, sinó el final del conflicte. I és aquí on continuo convençut de la importància de la mobilització i la pressió ciutadana.