Diversos dels arrestats divendres a via Laietana són menors d’edat. L’atropellat per una furgoneta dels Mossos dimecres a Tarragona, que encara es troba hospitalitzat, també té només 17 anys. Dos dels detinguts el dimecres a Girona per aldarulls tenen només 18 anys. El ferit al Prat per una pilotada a l’ull, que ha acabat perdent, té només 22 anys. Tots ells són molt joves, com gran part dels qui han sortit al carrer i posat el seu cos després de la sentència del procés. Són la generació que només ha conegut el 'no' i les porres com a resposta. Els seus líders polítics no els hi han donat respostes. Especialment a Madrid, però també a Barcelona. Molts d’ells ni tan sols poden votar, però surten a fer sentir la seva veu. Això és el que hi ha darrere la cortina de fum.

El noi que ha perdut un ull, quan tenia nou anys i començava ser conscient del seu entorn, va veure com el Partit Popular recorria les places d’Espanya recollint firmes contra l’Estatut de Catalunya, el mal del qual era recollir l’aspiració nacional en un preàmbul insubstancial. Fins a quatre milions en van aconseguir sota el pretext que tots els espanyols havien de dir-hi alguna cosa, a diferència dels estatuts de la resta de comunitats autònomes. “Per a què firma, senyora?”, li preguntava la cadena Ser a una dona. “En contra de Catalunya”, responia ella.

Quan tenia 11 anys, després de sentir desenes de vegades que no hi havia cap crisi per part dels seus governants, va haver de veure com milions de persones perdien el lloc de treball i altres anaven perdent casa seva. Els governants de Madrid que abans li negaven la crisi acabarien reformant la Constitució per prioritzar el pagament del deute públic. Els governants de Barcelona li retallarien tota mena de serveis i li deien que eren “ajustos”. Li deien que era pel seu bé, però ell només veia com es desmantellava l’Estat del benestar.

Quan tenia 13 anys, va veure la seva primera gran manifestació als carrers de Barcelona. L’Estatut havia estat molt rebaixat i aigualit, però havia passat l’aval del Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats, el Senat i la ciutadania en un referèndum. Però el Tribunal Constitucional, crossa del PP, li va dir que ni tan sols així: que encara que la Constitució espanyola parli de “nacionalitats”, Catalunya no pot ser una nació ni tan sols en un preàmbul. La promesa de l’Estat de les autonomies s'ensorrava.

Quan tenia 14 anys, va veure per primer cop la repressió policial contra la dissidència política. Els seus veïns, ja indignats amb tot aquest panorama, sortien a les places de tot l’Estat, també a Catalunya, a dir que ja n’hi havia prou. La resposta a allò que s’anomenaria 15-M, tant a Madrid com a Barcelona, eren porres i pilotes de goma. Més tard descobriria que el vell règim bipartidista, que semblava amenaçat en aquell moment, continuaria allà; que el sistema sempre guanyava.

Quan tenia 17 anys, va votar per primer cop. No va ser en unes eleccions convencionals, sinó en un “procés de participació”. Després de fracassar l’últim intent de superar la fractura emocional de l’Estatut amb un pacte fiscal, el seu president va convocar-lo a les urnes per preguntar-li sobre la independència. Però sabia que els seus governants havien aigualit tant la consulta que allò no serviria per a gaire. Encara més: fins i tot es va permetre des de Madrid. Malgrat la gran mobilització ciutadana, enfront continuava havent-hi un Estat mirant cap a una altra banda.

Quan tenia 20 anys, va venir la bona. Després d’intentar per totes les vies un referèndum acordat amb l’Estat, va haver de votar-hi amb l’Estat en contra. Va veure amb els seus propis ulls i fins i tot patir la brutalitat policial contra els seus veïns indefensos. Va veure com l’autogovern que quedava era intervingut. Va veure com als corrillos del Palau Reial el Dia de la Hispanitat s'avançava on acabarien els seus líders polítics i socials: a la presó. I va veure com, deixant-s’hi el cos, allò que semblava impossible era possible. Altra cosa és que els seus dirigents fossin capaços d'implementar-ho.

Avui en té 22 i veu com la sentència no només condemna els polítics que van posar urnes a dures penes de presó, sinó que a més es restringeix el dret a la dissidència política. Ja no espera res, ni de Madrid ni de Barcelona. Malgrat les expectatives de la moció de censura, ja no és capaç de distingir el PSOE del PP, perquè tots dos persisteixen en el gran error i ho fien tot a la mà dura. Malgrat les proclames retòriques, veu un Govern de la Generalitat que no avança en cap direcció. Davant d’aquest panorama, ha decidit fer un pas endavant i intentar passar per sobre dels polítics. Ara aquests s’adonen de la magnitud dels seus errors.