El passat del socialisme espanyol ha creat escola entre els assessors de campanya del secretari general del PSOE i candidat a la presidència, Pedro Sánchez. Ara bé, és peculiaritat del bon màrqueting polític partir del rigorós estudi i no de l'atzarosa creativitat. En aquests temps de por al sorpasso i de reivindicació del “nou” contra el “vell” entre els seus rivals, els socialistes han decidit recuperar la fórmula que tants èxits electorals va permetre a l’expresident i exdirigent del partit, Felipe González. És a dir, engalanar-se amb un seguit de símbols del felipisme, alhora que llançar una ofensiva sobre els territoris que antigament havien estat els antics feus de González. És a dir, Andalusia, però sobretot la “desafiant” Catalunya.
Felipisme i bretxa generacional
En el míting de Móstoles on el passat dissabte Sánchez va ser proclamat com a candidat per al 26-J, aquest ja va apuntar maneres amb el lema de la precampanya. “Sí. Un sí por el cambio” era la consigna impresa en els cartells. Per als joves aficionats a la política, aquest no deixa de ser el mantra amb què s’ha basat el discurs del secretari general socialista els darrers quatre mesos. Per als grans, és tot un homenatge al cartell "Por el cambio" amb què l’any 1982 Felipe González va presentar-se a les eleccions generals, on va desbancar la Unión de Centro Democrático (UCD) del líder Adolfo Suárez.
Tanmateix, no s’acaben aquí les reminiscències al felipisme amb què Sánchez ha decidit transportar el partit amb l'objectiu de reivindicar un llegat en matèria de socialdemocràcia i Estat de Benestar, el qual no tenen ni Ciutadans, ni Podemos, malgrat que els dos els roben votants de centre-esquerra. Entre el dream team ministrable i hipotètic govern de Sánchez que aquest va presentar diumenge a Barcelona, hi ha els exministres felipistes Josep Borrell; l’exsecretària d’Estat de l’Interior de González Margarita Robles; el zapaterista Ángel Gabilondo; alhora que l’excap de gabinet de José Luís Rodríguez Zapatero i Felipe González José Enrique Serrano, a qui es coneix popularment com “el Estado” per la seva llarga trajectòria en la política d'alt nivell.
Comencen a evidenciar els socialistes espanyols certes dificultats per fer fitxatges polítics nous, que sedueixin els seus fidels, veient-se empesos a buscar-los en el gloriós passat de González. Un exemple és la dificultat que ha tingut Sánchez per omplir els llocs 2 i 4 de la llista per Madrid amb cares noves, ara que la diputada Meritxell Batet encapçalarà la llista del PSC a Catalunya i el seu altre fitxatge estrella del passat 20 de desembre, Irene Lozano, ha decidit no presentar-se els nous comicis. El dos serà Robles, reputada magistrada del Tribunal Suprem.
Però aquest aire vintage també amaga una realitat més perversa per a la "vella política", palpable en qualsevol míting socialista: de Barcelona a Móstoles passant per Andalusia, la mitjana d’edat dels seus electors es troba entorn dels 55 anys, a causa de la bretxa generacional que hi ha a Espanya. Aquesta suposa la tendència de les generacions nascudes després de la transició a votar els partits emergents, que amb molta probabilitat no tornaran a votar les opcions antigues, si és que aquestes no es fan un lífting total per cridar al seu vot. Un exemple d'aquestes mesures va emergir durant la darrera campanya, amb aquelles "80 mesures per a la generació dels 80" que els socialistes van formular per recuperar vot jove.
Parlon, dret a decidir
Però no és l'edat només allò que inquieta Ferraz. La preocupació per recuperar Catalunya també ha marcat els esforços del PSOE i l'agenda de la campanya, en tant que històric calador de vot socialista. Primer, amb la interpel·lació de Batet, una de les seves persones de confiança, com a cap de llista del PSC i experta en federalisme del govern a l'ombra. "Meritxell té una mirada molt catalana", va dir Sánchez en la seva presentació a Barcelona.
Fins i tot, ha arribat a envoltar-se del Barça, una de les insígnies per excel·lència de Catalunya, com a picada d'ullet per a aquest feu. No per casualitat la presentació del seu equip ministrable va fer-se allà, en la línia d'aquella proposta de dur el Senat a Barcelona que el partit havia formulat en els comicis del 20-D.
Però la picada d'ullet per excel·lència és el fitxatge de l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, com a ministrable encarregada de polítiques socials. A més de ser una candidata amb un potencial polític indiscutible, Parlon és la mateixa Parlon que va aixecar les aigües del PSC mostrant-se partidària del dret a decidir fa unes setmanes. Sánchez busca així guanyar-se els partidaris del sobiranisme que ell titlla de "desafiament a la convivència".
Però el candidat basc Patxi López no ha trigat a subratllar aquest dilluns en un acte que la política territorial serà la mateixa per a tots, Parlon inclosa. Així, amb aquesta aposta, potser Sánchez obvia un fet que va costar car al secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, en els darrers comicis, quan va reconèixer haver trobat "una altra Catalunya" de la que ell es pensava. I és que per al bon màrqueting les iniciatives no són estètiques, sinó que es farceixen de contingut, a fi de captar els vots dels ciutadans a qui s'adreça.