Mariano Rajoy hauria evitat l’escalada del conflicte català si hagués considerat millor el pacte fiscal que li va proposar Artur Mas el 2012 per substituir un finançament autonòmic arbitrari, opac i desequilibrat. És la conclusió de Thomas Urban, corresponsal a Madrid del Süddeutsche Zeitung, diari liberal editat a Munic, de referència a Europa.

“La lluita de Catalunya per la independència ho és també contra l'opacitat del sistema de finançament autonòmic. Amb una mica de voluntat de diàleg s'hauria previngut”, escriu en una llarga crònica aquest diumenge.

“Barcelona és massa garrepa o Madrid massa cobejós?”, es titula la primera part de la crònica, en el sentit de si Catalunya dona poc o és Espanya que vol massa. Urban respon, inequívocament, al títol de la segona part: “Munyint la vaca catalana”. L’anàlisi ofereix tota una altra versió, on la tossuderia miop de Rajoy és el fil conductor de la crisi política.

“Tot arrenca el 20 de setembre de 2012”, explica. Mas visita Rajoy i es posen d’acord que “són inevitables mesures dràstiques” per combatre la crisi. Però Mas també volia “parlar de la reforma del sistema de finançament, que carrega Catalunya més enllà del nivell de lleialtat requerit entre regions. Rajoy va contestar que això no era tema de debat, que calia abordar la crisi”.

Opacitat i favoritisme

Urban mostra que la demanda de Mas no era estranya. Els comptes del llavors conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell (“que no és un d’aquells pomposos polítics regionals, sinó una autoritat científica”) indicaven des del 2010 que es “drenava” de Catalunya “una mitjana del 8% del seu PIB cap a altres regions, cosa que la situa, amb molt, al capdavant de la llista dels contribuents nets” respecte a la resta d’autonomies.

Aquest és un factor decisiu en el conflicte, segons Urban: “l’extrema opacitat” i el favoritisme del sistema de finançament. D’entrada, “depèn del ministre d'Hisenda [i no] d’una llei decidida conjuntament entre Madrid i les regions (...). El govern central pren totes les decisions [i] les inversions en molts àmbits, des de les infraestructures fins a l'educació o la promoció cultural, es negocien individualment” entre Madrid i cadascuna de les autonomies.

“Barcelona es queixa que els ministres d'Hisenda afavoreixen els governs regionals dels seus partits [PP i PSOE]”, que s’alternen al govern espanyol, però els partits catalans que generalment [governen Catalunya] ​​no tenen aquesta influència “entre la burocràcia ministerial de Madrid”, explica.

Urban fa una llista de greuges ben llarga, centrada en infraestructures, que considera “evidents més enllà de les xifres en discussió”.

Política de bloqueig

A sobre, “el govern de Rajoy va provar de desacreditar Mas-Colell”, recorrent “als tòpics sobre l'avarícia dels catalans rics i insolidaris amb les regions més pobres”. El periodista alemany, però, insisteix: malgrat les diferències entre economistes sobre la magnitud del dèficit fiscal català, “és indubtable” que el sistema de finançament “és arbitrari i extremament opac”.

A partir del refús de Rajoy al pacte fiscal del 2012 i la seva “política de bloqueig”, es desencadena el procés. Urban explica amb detall com “Catalunya va considerar el rebuig ridícul de Rajoy com una doble derrota: no hi havia més autonomia i sí més munyir la vaca catalana”. Mas, inicialment refractari a la independència, accepta encapçalar un front secessionista.

“A ulls dels catalans, Rajoy només busca recentralitzar l'Estat. A Barcelona (...) troben que gestionarien millor la regió i la mantindrien competitiva internacionalment”, afegeix. Urban troba lògic i raonable que, pel seu pes econòmic, Catalunya demani “relacions bilaterals” amb Madrid. Igualment explica que Puigdemont no va assistir a la conferència de presidents autonòmics perquè Catalunya “sempre serà anul·lada” si és una més entre la resta d’autonomies.

Puigdemont, diu el periodista alemany, sap que “l'aclaparadora majoria dels catalans” voldria un millor arranjament autonòmic i que “menys del 40% dona suport a la seva política de ràpida secessió”. Malgrat tot, acaba, “segons molts economistes, Rajoy podia haver evitat fàcilment l'escalada d'aquests dies si hagués demostrat voluntat de dialogar quan se li va proposar el pacte fiscal”.