Les imatges són massa familiars a altres latituds. Un grup d’agents de policia demana la documentació a un home negre i després intenta reduir-lo. Suposadament anava begut i va intentar agredir l’autoritat, tot i que els testimonis ho neguen. Com l’home es resisteix, un dels policies l’acaba immobilitzant a terra amb el genoll al damunt. Aquests fets no van tenir lloc a Minneapolis el 25 de maig. Va quedar tot més a prop: a la plaça de Nelson Mandela, al barri madrileny de Lavapiés, ara fa dues setmanes. Per sort, el genoll va acabar sobre la seva espatlla i no sobre el seu coll, i va evitar un final tràgic com el de George Floyd. Però no seria ni el primer, ni el segon, ni el tercer immigrant mort a mans de la policia espanyola.
Més imatges familiars. Un parell de dies més tard es coneixia un altre cas anterior. Un jove, també negre, era interceptat en sortir de casa per sis policies que li van demanar identificar-se. Venien a desnonar-los. Un dels agents li va preguntar si era el "jardiner" i a partir d’aquí va començar el seu malson. Van començar a llençar-li bosses d'escombraries, empentar-lo, escopir-lo i a propinar-li cops al cap. La mateixa víctima va enregistrar-ho amb el mòbil, un àudio que visibilitza les vexacions continuades. Mentre és agredit, s’escolten insults com “negro de mierda, hijo de la gran puta”, “eres un mono” o “intenta irte muy lejos; vete más lejos que África, mejor”. També s’escolta el jove mentre és reduït: “Me estáis haciendo daño, me estáis ahogando”. No va ser fins a la matinada que va ser traslladat de comissaria a l’hospital. Els fets no van tenir lloc a Minnesota, sinó a Sant Feliu Sasserra, al Bages, el gener de l’any passat. Els sis mossos involucrats simplement han estat canviats de destí.
El cas de George Floyd ha revifat la lluita contra el racisme institucional a tot el món. La vista està molt posada en els Estats Units. Però no cal travessar l’Atlàntic per a trobar multitud d’exemples de discriminació policial i governamental. L'Estat espanyol ha estat denunciat per pràctiques racistes per multitud d’organismes, des d’Amnistia Internacional i Humans Rights Watch fins a les Nacions Unides. La llista és llarga, des dels CIE fins a la situació a la frontera sud, passant per la llei d’estrangeria o les identificacions racials. La policia espanyola també ha matat. Tenen noms i cognoms: Mame Mbaye, Ilias Tahiri, Lucrecia Pérez, Jonathan Sizalima, Osamuyi Aikpitanyi, Idrissa Diallo, Samba Fofana o Marouane Abouobaida.
El "pou" dels CIE
El Yasin ho ha patit en carn pròpia i de diverses maneres. La seva família és originària del Marroc, però ell ha nascut i viscut tota la vida a Madrid, on es van instal·lar els seus pares a principis dels anys vuitanta. Té permís de residència espanyol. És castellanoparlant. Ha estudiat a Madrid. Té els seus amics i el seu entorn a Espanya. Ho té tot aquí; poca cosa li queda a l’altra banda de la frontera. El seu malson va començar en sortir de la presó, on va complir una curta condemna del primer a l'últim dia. Des de llavors, ha patit les diferents facetes del racisme institucional.
El Yasin, nascut a Madrid i amb targeta de residència espanyola, ha arribat a ser tancat en un CIE i expulsat a un país on mai ha viscut
Mentre estava a la presó van obrir-li un expedient d’expulsió, però ell no ho sabia. Van visitar-lo uns agents de la Brigada d’Estrangeria als locutoris per a entregar-li una citació per a "esclarir" la seva situació. “En aquell moment ho vaig veure com si estiguessin arreglant la meva moguda, però no”, relata el Yasin. Va acudir voluntàriament a la citació el 15 de juny del 2019. Duia 37 fotocòpies per acreditar el seu arrelament a Espanya. “L’agent ni va molestar-se a mirar la documentació, em va dir que no paralitzava l’expulsió”, assegura. Va passar la nit al calabós i, en menys de 24 hores, ja estava a l’Aeroport de Barajas per a ser deportat. Després de ser escorcollat “com un terrorista”, va pujar a un avió de càrrega rumb a Melilla, i d’allà a la ciutat marroquina Nador, a centenars de quilòmetres del poblet on encara hi tenia l’àvia paterna. Ell ni tan sols ha viscut mai al Marroc. El poc àrab que sap l'ha escoltat a casa; ni el sap llegir i encara menys escriure.
Al cap de quinze dies, amb el permís de residència espanyol a la mà i un segell al passaport comprat, va tornar. Va haver d'agafar un avió cap a Bordeus (França), d’allà va anar a Bilbao en autocar, i tot seguit un altre autocar fins a Madrid. “Em vaig passar uns quants mesos a casa, sense sortir i sense poder fer res. I si sortia, era amb por”, explica el Yasin. Un dia va sortir de festa amb la seva parella i anava a esmorzar “com de costum”. De cop i volta van aparèixer tres guàrdies civils demanant-li la documentació. Només a ell, a la seva xicota no. Està convençut que el van reconèixer, que sabien que era un deportat. D’allà va acabar al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Aluche, a Madrid, on va passar-hi una cinquantena de dies. La seva sort: que amb el coronavirus els van alliberar.
Sobre el paper, els CIE són centres de retenció d’immigrants que tenen pendent una ordre d’expulsió. A l’hora de la veritat són una espècie de presons que es mouen en l’obscurantisme i l’ombra de les vulneracions de drets humans. El Consell de Drets Humans de l’ONU va arribar a condemnar l’Estat espanyol per la detenció arbitrària d’Adnam el Hadj, un immigrant marroquí que va ser expulsat després de denunciar maltractaments i vexacions al CIE d’Aluche. S'han arribat a obrir investigacions judicials per tortures en aquests centres. Fins i tot hi ha hagut morts, com és el cas d’Idrisa Diallo, que estava reclòs al CIE de la Zona Franca de Barcelona. N’hi ha vuit a tota Espanya, tots amb historials similars.
Com són aquests CIE per dins? “En el cas d’Aluche, és un pou. Per mi va ser com una presó regida per un sistema tercermundista, o fins i tot pitjor que una presó”, denuncia el Yasin, que coneix de primera mà tant el que és una presó com el que és un CIE. “No notes que estàs a Espanya, i molt menys a Europa. Ni per les instal·lacions, ni pel tracte, ni pels mitjans”, rebla. Ho descriu com un “règim autoritari gairebé militar”. I posa un exemple: “Baixem a esmorzar i a les escales ja ens trobem un agent antiavalots amb l’escut a la mà, preparat per a atacar”.
A més d’abusos físics que es produeixen en total opacitat, el Yasin denuncia que hi ha manca d’atenció cap als immigrants que hi estan internats, des del punt de vista mèdic i fins i tot de l’alimentari. “Et donen el menjar just per no desmaiar-te”, assegura. Les dutxes estan fredes. Les instal·lacions són precàries i estan sobrecarregades. “No hi ha ningú que ajudi en res, a no ser que vinguin de les ONG. I així i tot la seva tasca queda molt limitada per les restriccions del règim policial”, lamenta. “Són instal·lacions completament repressives. No és un centre d’internament, sinó de reclusió”, conclou.
Un cop al CIE, ja amb el coronavirus desolant Espanya, va arribar el tancament de les fronteres europees. “Ja creia que em tornarien a expulsar, però van tancar les fronteres i em van deixar anar”, admet. “No puc agrair a Déu que hi hagi hagut una pandèmia mundial… Però és que la meva sort ha estat en aquesta puta merda”, recorda. Però no sembla que mai hagi de deixar de viure amb la por al cos.
La frontera "sense drets" del sud
L’estat d’alarma pel coronavirus també ha servit, justament, per a visualitzar el racisme policial. A petició de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, Rights International Spain va elaborar un informe al respecte. Documentava almenys 70 “incidents racistes i pràctiques institucionals discriminatòries”, 39 dels quals en mans de la policia. Però aquests són només els casos que s’han denunciat i han pogut recollir.
Probablement on més clar es visualitza és a la frontera sud d’Espanya, a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, fortificades i militaritzades només per a frenar l’arribada d’immigrants. La llista de vulneracions de drets humans és llarga, algunes fins i tot amb l’aval del Tribunal d’Estrasburg, com les anomenades devolucions en calent. Aquesta frontera ha deixat imatges terrorífiques a la retina, com la massacre del Tarajal del 2014. Quinze immigrants van morir ofegats intentant arribar nedant a aquesta platja de Ceuta. En comptes de socorre’ls, els agents de la Guàrdia Civil van respondre disparant bales de goma i pots de fum d’ocultació. El cas va arribar als tribunals, però va ser arxivat poc temps més tard. El Tarajal és el símbol d’una realitat diària en aquest punt del Mediterrani.
El 2016, Amnistia Internacional va publicar l’informe Ceuta i Melilla: un territori sense drets per a persones migrants i refugiades. L’organització de defensa dels drets humans identificava fins a vuit tipus de violacions de drets humans en la frontera espanyola, com ara la manca de condicions adequades als CETI (Centre d’Estada Temporal d’Immigrants) per a les víctimes de violència de gènere i les persones LGBTI. Però també el tancament de fronteres per als refugiats que no provenien de Síria, un sistema arbitrari de sancions, restriccions a la llibertat de circulació dels sol·licitants d’asil, la manca d’informació per als qui busquen protecció internacional o els elements lesius col·locats en les fronteres (les polèmiques concertines). Un altre informe, elaborat per Human Rights Watch el 2018, constatava com malgrat l’arribada del PSOE al govern espanyol, les “devolucions sumàries” continuaven i milers d’immigrants s’enfrontaven a “condicions deficients en les instal·lacions d’acollida i obstacles per a sol·licitar asil”.
"Ceuta i Melilla són llocs molt intensius en vulneració de drets, tant qualitativament com quantitativament"
Carlos Arce, responsable de Migracions de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA), fa servir expressions com “fronteres sense drets” o “fossa comuna d’Europa” per a referir-se a la frontera sud del continent. “Ceuta i Melilla són llocs molt intensius en vulneració de drets, tant qualitativament com quantitativament”, constata. “El punt de partida inicial està en la inexistència de vies d’accés legals i segures a territori espanyol. És la clau de volta de la qual pengen la resta de vulneracions de drets que podem veure a la frontera espanyola, però també a la italiana o la grega”, explica.
“Aquest punt de partida fa que hi hagi una gestió exclusivament securitària i policial del control de fronteres i els fluxos migratoris”, critica Carlos Arce. “Quan deixem temes tan sensibles en mans exclusivament de la perspectiva policial i repressiva, ens trobem un sistema molt pobre en matèria de protecció de drets humans”, lamenta el responsable d’APDHA. Posa el focus en la situació dels CETI, que multipliquen “per dos o per tres” el seu aforament “i en condicions materials nefastes”. Assenyala que “teòricament són centres d’acollida, però a la pràctica són llocs de retenció”. Alguns migrants arriben a passar-s’hi anys “bloquejats”. En moments com l’actual és directament impossible garantir la distància de seguretat recomanada per les autoritats sanitàries. “És una realitat bastant sagnant”.
L'ONU ha advertit Espanya sobre el problema “endèmic” de l’ús de perfils racials com a criteri per a detencions i identificacions policials
“Volen ser centres d’acollida, però són centres d’acollida de persones que no volen estar allà”, constata Arce. “Ceuta i Melilla són autèntics llocs de pas. Ningú no vol ser acollit a Ceuta i Melilla. És només un pas més en el seu periple migratori”, afegeix.
Un dia a dia "infernal"
No obstant això, el coordinador de migracions de l’ADPHA avisa que “en la frontera sud es veu un tipus de racisme institucional”, i que potser és “més cridaner” i surt més als mitjans de comunicació, però que se’n veuen d’altres tipus a tot l’Estat espanyol. “Una de les mostres d’aquest racisme institucional són les identificacions policials per perfil racial”, exemplifica. Assenyala que aquestes pràctiques “poden ser molt més comunes a les grans ciutats com Barcelona, Madrid, Sevilla, Bilbao o València”.
Justament per relatar aquesta realitat, el grup de l’ONU sobre afrodescendents va visitar Espanya ara fa dos anys. El seu informe final advertia el govern espanyol sobre el problema “endèmic” de l’ús de perfils racials com a criteri per a detencions i identificacions aleatòries dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Quantificaven aquesta discriminació: “La població negra corre el risc de ser assenyalada 42 vegades més sovint als ports i el transport públic simplement pel color de la seva pell”. Els experts avisaven que aquesta pràctica policial “alimenta el racisme, ja que els qui presencien aquestes interpel·lacions donen per suposat que les víctimes desenvolupen activitats delictives”.
El Malick Gueye ho ha viscut en la seva pròpia pell. Ja ha perdut el compte de les vegades que ha estat identificat per la policia. Té 37 anys i fa quinze que viu a Espanya. És un dels portaveus del Sindicat de Manters de Madrid. Ell, després de lluitar-ho molt, ha aconseguit els anhelats “papers” i ha pogut abandonar la manta. Però no és el cas de molts dels seus companys, que pateixen les traves i obstacles de tot un sistema que no els deixa ser “legals”. Són víctimes de persecució policial i d’estigma social.
El Malick ha pogut abandonar la manta i obtenir la residència, però continua patint la discriminació policial i ha vist amics morir en mans de la policia
“Era el meu amic”, respon preguntat per Mame Mbaye. Va morir fa dos anys d’un infart a Lavapiés quan escapava d’una persecució policial contra manters. El Malick ho té clar: “Existeix un racisme institucional que mata molta gent a Espanya”. El problema és que està invisibilitzat. “Les persones que parlen en nom dels manters sempre són polítics blancs que no tenen ni idea de la vida dels manters, ni han dedicat temps a parlar amb ells”, denuncia. Tampoc l’esquerra, que ha posat “justificacions morals” per a la persecució d’aquest col·lectiu. “Cap manter somia a vendre al carrer. Qualsevol que ha tingut l’oportunitat, ho ha deixat corrent”, assegura.
Com és la seva vida? “Un dia d’un manter és un infern. Cada dia s’aixeca amb l’estrès infernal d’haver de córrer davant la policia, quan el seu únic objectiu és sobreviure”, assenyala el portaveu del sindicat. “Cada dia de la seva vida” amb el temor de ser víctimes d’”agressions, assetjaments i persecucions”. Per què ho fan llavors? “Perquè tenen barreres com la Llei d’Estrangeria, que criminalitza, segrega i exclou. No tenen altra cosa que això”. I hi ha por a denunciar.
Però no només és la persecució policial. És també la difusió dels missatges d’odi, que amb l’auge de l’extrema dreta s'obre espai dins la societat. S’ha vist en assetjaments com el de Premià de Mar contra joves migrants. El Malick ha vist amb els seus propis ulls com les agressions verbals i els assetjaments han anat a més: “Quan hi ha uns discursos que fomenten el racisme, sempre els racistes es veuen més legitimats”. No només assenyala les formacions xenòfobes, sinó també els mitjans de comunicació: “Quan parlen dels mena… Els demonitzem com si fossin monstres. Estem parlant de menors d’edat que necessiten protecció!”.
Foto: Sergi Alcàzar
No es limita el cas dels manters. També ho és d’altres col·lectius de migrants, com els temporers de la fruita. Aquest mateix divendres, el Relator Especial de les Nacions Unides sobre la pobresa extrema i els drets humans denunciava les “pèssimes condicions” d’aquests treballadors a Huelva, però també el “silenci" de les autoritats competents. Olivier De Schutter detallava com treballen moltes més hores del límit legal per sous inferiors al salari mínim o directament sense remuneració. La dependència d’aquestes persones, advertia el relator, “condueix rutinàriament a situacions que equivalen a treballs forçosos, amb total menyspreu tant de les normes internacionals de drets humans com de la legislació nacional”.
Què ha fet Sánchez?
Al final, es tracta de persones “il·legals” per a la legislació espanyola, amb tot el que això comporta. Carlos Arce assenyala la Llei d’Estrangeria i les normatives europees com “la clau de volta del racisme institucional”. El responsable de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia indica que, davant la manca de vies segures i legals, “l’única opció viable que queda és la via irregular, la via insegura, la via on es vulneren els drets fonamentals”. També acaben quedant exclosos del sistema de protecció. S’ha vist aquests dies amb l’ingrés mínim vital, que requereix residència espanyola. I aconseguir els papers tampoc no és garantia res.
Què ha fet el govern de Pedro Sánchez en els seus dos anys al poder per a revertir-ho? Va començar amb molt bones paraules. Fins i tot la seva primera acció com a president va ser acollir els migrants del vaixell Aquarius a la deriva al Mediterrani. Però l’evolució ha acabat sent altra, com demostren els mateixos supervivents de l’embarcació. Dos anys més tard, dels 374 que van sol·licitar asil, només s’han resolt 66 expedients. D’aquests, només vuit han estat acceptats. Nou han estat arxivats i 49 han estat denegats. És el cas dels migrants de l'Aquarius, però també dels menors d'edat abandonats a la seva sort.
“Deuen ser allò que s’anomenen polítiques d’estat, perquè realment no hi ha hagut cap canvi en la política de fronteres i migratòria. Han passat tots pel govern i no hem vist res diferent”, lamenta Carlos Arce. “En aquest govern, nominalment d’esquerres, no hem trobat cap mena de mesura revolucionària en aquest sentit. Insisteix en polítiques de fa dècades”, assegura. Sense anar més lluny, tota aquesta denúncia, la del racisme institucional, directament és falsa per al ministre Fernando Grande-Marlaska. El primer pas per a resoldre un problema és ser conscients de la seva existència.