A la porta del despatx de Quim Torra al Parlament hi ha una imatge de Winston Churchill amb el Never surrender, el no ens rendirem mai, que el primer ministre britànic va pronunciar el juny de 1940 a la Cambra dels Comuns i que s'ha convertit en una de les màximes dels independentistes. Entre els diputats de JxCat aquest despatx, que Torra comparteix amb Laura Borràs i Francesc Dalmases, es coneix com el war room [sala de guerra]. A la porta, un avís: “Esteu a punt d’entrar a l’espai lliure de la República catalana”.

Torra, nascut fa 55 anys a Blanes, és advocat, escriptor i editor. Discret, de tracte afable, perenne somriure i bon conversador, es va estrenar durant el mes de gener en el món de la negociació parlamentària conduint amb els seus companys del war room les converses per acordar el pla de Govern amb ERC i la CUP. Era la prèvia al primer debat d’investidura de Carles Puigdemont previst per al 30 de gener.

Durant aquells dies els tres diputats es van submergir en jornades de negociació intensa que no es van tancar fins a la mateixa vigília del ple, amb una darrera marató de cinc hores de reunió amb què van rubricar les converses convençuts que l’endemà investirien Puigdemont.

Aquella mateixa nit, mentre als despatxos dels grups bullien en les negociacions, els serveis de la Cambra preparaven la sala d'audiències per a una compareixença del president del Parlament. L'endemà, a mig matí, des del faristol d'aquella sala, Roger Torrent va anunciar l'ajornament del ple per no desobeir el TC. La notícia va esclatar al war room com un obús inesperat que va deixar suspès en l’ambient un tel de desconfiança que no ha acabat d'escampar. Els tres diputats acabaven de descobrir l’autèntic bateig a la vida parlamentària després d’ensopegar en una de les moltes cicatrius que entapissen la complexa unitat de l’independentisme.

Des d’aquell mateix moment, Torra no ha deixat de defensar la investidura de Puigdemont per totes les vies possibles, fins i tot quan a la reunió del grup parlamentari es començaven a escoltar veus assenyalant la necessitat d'una investidura efectiva per evitar noves eleccions. "Els irreductibles", és l'etiqueta amb què la seva companya de despatx, Laura Borràs, descrivia aquest nucli dur de suport al president, dins del qual han fet pinya els membres del war room junt amb altres noms destacats del grup parlamentari com el vicepresident Josep Costa o la mateixa Elsa Artadi.

El nou candidat de JxCat no milita a cap partit. Va ser un dels independents emblemàtics que es va sumar a la candidatura del president. Això no obstant, amb Manuel Carrasco i Formiguera com a referent, va deambular entre els crítics d’El Matí a Unió fins que el 2009 va fer costat al Reagrupament de l’exconseller d’ERC Joan Carretero. “Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya”, assegurava aleshores en un article a El Matí. Era l’any 2009. El procés encara no havia començat.

El posat de professor despistat d'aquest diputat no resta decibels a la contundència dels seus posicionaments. En són testimoni des dels seus articles en diferents mitjans fins a les piulades al Twitter, que han estat analitzats quirúrgicament i transformades en projectils tan bon punt el seu nom va aparèixer en les travesses a la presidència. 

Amb tot, la política no és el medi habitual del qui serà el 131 president de la Generalitat. Segons el seu currículum a la pàgina web del Parlament, va treballar vint anys, fins al 2007, com a advocat i directiu de Winterthur Assegurances. Dos anys en la seva carrera com a executiu d’aquesta multinacional els va viure a Suïssa.

En tornar a Barcelona es va dedicar a escriure —articles i una desena de llibres— i va fundar l’any 2008 l’editorial A Contra Vent, amb especial atenció per la recuperació d’obra de periodistes catalans dels anys trenta. Aquí apareix l’interès per Eugeni Xammar, a la vida i articles del qual va dedicar un dels seus llibres. El 2009 va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig amb Viatge involuntari a la Catalunya impossible.

El 2011 va assumir la direcció de l’empresa municipal Foment de Ciutat Vella S.A., i a partir d'aquí va arribar la seva projecció pública, quan l’any següent va ser nomenat director del Born Centre Cultural, on s'exposen les restes dels carrers de la ciutat que van resistir el setge de les tropes borbòniques el 1714. La seva descripció del Born com la “zona zero dels catalans” es va convertir en tota una declaració de principis que va acabar aixecant una intensa polseguera política. En una entrevista amb Manuel Cuyàs a El Punt-Avui argumentava: “Aquest camí per la independència, que és imparable i que a mi m’ha situat en un estat de gran il·lusió, no arrenca del fracàs del pacte fiscal o dels esforços frustrats d’entendre’ns amb Espanya dels últims trenta anys. Arrenca d’aquí, de la ciutat destruïda aquell dia 11 de setembre de fa tres-cents anys i posteriors. Aquesta és la nostra zona zero”.

Amb l’arribada d’Ada Colau al govern municipal, el 2015, va ser destituït del càrrec i aquell mateix any va ser nomenat director de la Revista de Catalunya, que encara avui dirigeix, i l’any següent director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat depenent del departament de Raül Romeva.

Sens dubte, però, el que va acabar situant Torra en la primera línia política ha estat el seu intens compromís i activisme en el món sobiranista. Va ser membre del consell permanent de l’ANC i vicepresident d’Òmnium. Precisament, va ser el responsable de substituir Muriel Casals al capdavant de l’entitat quan la fins aleshores presidenta es va incorporar a la llista conjunta de Junts pel Sí.

Va ocupar la presidència d'Òmnium de manera interina fins que les eleccions internes de l’entitat hi van situar al capdavant Jordi Cuixart, avui a la presó de Soto del Real.

De fet, si algú sap que a Catalunya la política s'ha convertit en un esport d'alt risc, és Quim Torra. El seu successor a Òmnium és a la presó, el seu predecessor a la presidència de la Generalitat és a l'exili i el darrer diputat que va intentar a la investidura al Parlament que ara ell assumeix va anar a parar a Estremera a mig debat.

"Ningú no ens farà callar, ni abdicar dels principis i les idees que vam defensar ahir, que defensem avui i que defensarem demà", va advertir Torra en la seva primera intervenció com a diputat des de la tribuna del Parlament el passat 1 de març: "Això és: que la causa de la llibertat de Catalunya és una causa justa, que la causa de la independència de Catalunya és una causa legítima i que la causa de la República catalana és una causa honorable. Ni per un instant no pensem renunciar ni un mil·límetre a defensar la justícia, la legitimitat i l’honorabilitat d’aquesta causa".​

En els propers dies, Torra tindrà oportunitat de tornar a la tribuna del Parlament, aquest cop per pronunciar el seu discurs d'investidura.