A més de les coalicions de doble tall d'Alemanya, Grècia, Regne Unit i Bèlgica, Espanya també podria extreure'n algun aprenentatge d'Holanda, Portugal, Itàlia o Dinamarca. Aquests casos es caracteritzen per portar amb normalitat la inestabilitat d'algunes aliances, i perquè el potencial enemic de l'Executiu no està dins d'ell, sinó a fora.

Holanda, el consens antagònic

El sistema polític holandès ressalta per la convivència dels seus actors, malgrat les diferències. Precisament, l'any 2012 la coalició de govern va ser prou eclèctica. Estava liderada per Mark Rutte, del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), que encapçalava un govern amb els democristians, i el partit xenòfob-antimusulmà de Geert Wilders (PVV). És a dir, dos partits de tall europeista amb un contrari a la Unió Europea.

De fet, aquestes diferències van generar la caiguda de l'executiu, quan Rutte no aconseguia aprovar uns ajustos pressupostaris per garantir el 3% de dèficit públic que dicta Brussel·les.

Però el líder del VVD també havia superat altres obstacles externs. L'any anterior, va estar prop d'una moció de censura, quan l'oposició va envestir-lo després de saber que l'Estat havia passat el blanqueig de 2,5 milions d'euros del narcotraficant Cees Helman. El primer ministre es va mantenir en el càrrec, però el ministre de Justícia, el secretari d’estat de Justícia i Seguretat i la presidenta del Parlament van dimitir.

L'altra gran crisis viscuda per Rutte va mantenir relació amb la recopilació de 1,8 milions de metadades que el servei secret holandès hauria captat i proporcionat a l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units. Washington va ser assenyalat com a culpable en primer lloc, generant indignació entre els ciutadans quan van saber que no ho era.

És més, les crítiques al govern holandès també han sigut prou elevades recentment, després que donés el seu vist-i-plau al rescat de Grècia.

També per motius externs, a Jan Peter Balkenende, predecessor de Rutte, li havia caigut la coalició de laboristes, i democristians. La polèmica havia versat sobre si calia retirar les tropes nacionals de l'Afganistan.

Així, és en el cas holandès un exemple on l'oposició i els actors internacionals juguen el paper clau a l'hora d'envestir la –ja de per si– complicada coalició guanyadora.

Portugal, minoria perillosa

Que el partit comunista portuguès decideixi donar el seu braç a tòrcer per formar govern, només és possible quan els socialistes li ho demanen i eviten línies vermelles en la negociació d'ambdós programes. És el cas de Portugal. L'extrema esquerra tenia un rècord històric –de més de 40 anys– de no investir els socialdemòcrates portuguesos.

Ara bé, la idea de desbancar la llista més votada del conservador Pedro Passos Coelho semblava suggerent. Quan Passos duia només 11 dies en el càrrec, el socialista António Costa, actual primer ministre del país, va aconseguir convèncer el Bloque d'Esquerda i els comunistes per fer una moció de censura a l'executiu. Així, Costa es va col·locar al poder.

https://twitter.com/marianorajoy/status/650782646067417089

https://twitter.com/EsperanzAguirre/status/650948619915390976

Itàlia, estabilitat ingovernable

A la República italiana, les coalicions són norma i no excepció. Tanmateix, el seu èxit no és massa elevat. Des dels anys quaranta, el país es caracteritza per la successió de governs de duració d’un any i mig de mitjana, acumulant fins avui més de seixanta executius.

La seva ingovernabilitat s'ha anat forjant durant anys. Durant el període 1943-2001 solia ser la Democrazia Cristiana (DC), partit de caire conservador, qui més governs encapçalava. A l'oposició hi havia el Partit Comunista Italià (PCI). Però quan ambdós es van dissoldre a partit dels noranta, es va donar pas a una nova etapa de la política italiana, acompanyada d'un canvi en el sistema electoral el 1993.

L'objectiu era reduir el nombre de partits i afavorir la governabilitat, passant d'un sistema proporcional, a un que contenia elements majoritaris. L’estratègia, però, va ser fallida, i la reforma va afavorir que es generessin, a partir d'aleshores, coalicions de molts partits per ser més competitives.

La Casa delle Libertà n'era una, i comprenia algunes formacions prou conegudes com Forza Italia –partit de Silvio Berlusconi–, l'Alleanza Nazionale, la Lega Nord –d’extrema dreta– i el Partito Repubblicano Italiano, entre d'altres. Tot i així, més tard van anar entrant i sortint-hi partits, com els democristians i, fins i tot, els socialdemòcrates. Al seu torn, L’Olivo va ser l'altra coalició ampla, però de centreesquerra –verds i socialistes–, que va durar fins 2005. Aleshores va ser ampliada, esdevenint L’Unione, que comptaria també amb els comunistes.

Tal fragmentació i conseqüent ingovernabilitat va portar a investir el tecnòcrata Mario Monti el 2011 per remuntar el país. En l’actualitat, Matteo Renzi n’és el primer ministre, i entre els seus objectius es troba el de garantir l'estabilitat política. Ja ha reformat la llei electoral, per donar un plus d’escons a la llista més votada i assentar la majoria de govern.

Dinamarca, optimisme exemplificant

Quan es tracta de buscar exemples a seguir, el país dels danesos és el més habitual. No sols estan acostumats a les coalicions, sinó que les enfronten amb optimisme. Així ho va posar de manifest la seva primera ministra, Helle Thorning-Schmidt, quan va afirmar "espero que aquest equip de govern sigui el definitiu". Era el sisè govern que Helle presidia en dos anys i mig. La coalició de centreesquerra havia patit diverses dimissions de ministres, que empenyien a reformular l'equip executiu.

Però des del juny del 2015 Thorning-Schmidt no està al poder, sinó que és la coalició conservadora formada pel Partit Liberal, qui encapçala un govern de cinc partits a la península danesa.

 

En conseqüència, aquests quatre Estats mostren que la diversitat i els canvis de majories dins la coalició dirigent no són infreqüents, i és qüestió de gestionar-ho a partir de la idiosincràsia del país. Sabent quina és l'europea, ara només serà qüestió d'esbrinar quina és l'espanyola.