Jordi Pujol va donar carbassa al llavors ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, en una entrevista secreta celebrada a Barcelona el juliol del 2012 per frenar el procés. El propòsit de l'exministre era "arribar a alguna mena d'acord que evités que Catalunya entrés en una confrontació amb l'Estat", segons ha declarat a El Mundo.

Pujol li va replicar: "no queda cap altre remei" que la independència, i el va remetre al pròleg del seu llibre El caminant davant del congost, segons l'exministre. En aquest llibre, del 2012, l'expresident raona que Catalunya s'ha d'independitzar per evitar la seva desaparició com a subjecte polític i cultural.

'Espanya ens roba'

La iniciativa de l'entrevista va ser de Fernández Díaz, que considerava que "l'auctoritas [de Pujol] en el partit romania intocable". Mariano Rajoy li va donar llum verda, tot i que el va advertir que "no hi tenia cap esperança".

L'exministre va plantejar a Pujol com era possible que liderés el discurs independentista "després que sempre hagués defensat que no hi podia haver dues Catalunyes"; per què culpava en exclusiva l'Estat espanyol, i com era possible que "tot sigui culpa de l'Espanya ens roba, d'un espoli fiscal que ofega la comunitat, que el PP s'hagi convertit en el boc expiatori."

Pujol no va cedir en les "diverses hores" que va durar la conversa i "va assumir la responsabilitat política de la deriva independentista", diu l'exministre.

Invent de CiU i Mas

El relat que teixeixen entrevistador i entrevistat atribueix el procés a la voluntat de CiU i d'Artur Mas de trampejar les seves dificultats polítiques després del rebot de la crisi econòmica: "[...] per sortir d'aquella situació [...], evitar la pèrdua del Govern [i] que recuperar el poder no fos impossible per al nacionalisme en el futur. Per això es va imposar el relat que Catalunya pateix la crisi d'una manera tan intensa perquè està sotmesa a un espoli fiscal per l'Estat espanyol [...] i es transmet aquest missatge als ciutadans acomiadats i als qui es retallava el sou."

Fernández Díaz té un moment per recordar altres temps. "Jo era [...], en representació del PP de Catalunya, l'interlocutor amb CDC per negociar els acords municipals i comarcals després de les eleccions municipals del maig del 2011, que van ser molt fructífers. La interlocució era franca i directa".

L'entrevistador intervé nombroses vegades per delimitar les declaracions de l'exministre. En aquest punt, per exemple, postil·la que "aquella complicitat es va anar refredant progressivament per la radicalització del missatge nacionalista".

Acusa Jaume Roures

També aprofita per reivindicar el seu protagonisme en la publicació de les investigacions policials sobre la família Pujol que es van activar després del fracàs de l'entrevista amb Fernández Díaz. També ofereix excuses no demanades: "Els líders independentistes van interpretar [les investigacions] com una agressió vinculada a la negativa de Pujol de cedir a una solució pactada".

Fernández Díaz confirma l'anotació del periodista: "De cap manera hi ha una relació entre la reunió amb Pujol i les investigacions [...]. No hi va haver cap directriu política, encara que sé que se'm culpa des de l'independentisme de ser l'instigador i el promotor [...] d'una persecució contra els seus líders. A aquest relat hi ha contribuït de manera especial el senyor Jaume Roures, la vinculació del qual amb els líders del procés és pública i notòria."

Entrevistat i entrevistador s'alternen donant-se la raó o justificant-se pel que fa als assumptes dubtosos o poc clars referents a la feina de la policia espanyola i del mateix periodista, com l'inexistent compte bancari de Xavier Trias o l'anomenat cas del 3%. Periodista i polític donen els fets per provats, encara que alguns encara no han estat jutjats.

Dubte sobre Trias

Fernández Díaz torna a posar en dubte l'exalcalde de Barcelona: "Em va cridar molt l'atenció la sincronització perfecta entre la resposta del senyor Trias i l'informe del banc suís que negava que hi tingués diners. Just quan l'oposició li ho pregunta al ple va treure el comunicat [del banc suís]. Ningú no obté un certificat amb aquesta rapidesa".

Retrocedint en el temps, l'exministre assegura que "el 3% era un secret a veus, en especial des que Maragall ho fes públic al Parlament. Qualsevol que tingués un mínim coneixement de la política catalana ho sabia. [...] qualsevol que hagi tingut alguna responsabilitat política havia tingut informació sobre aquest tema". La intervenció de Maragall es va produir el 24 de febrer de 2005. La investigació de l'assumpte es va activar el 2015.

Fernández Díaz es defensa també de les acusacions que van acabar amb la seva dimissió al capdavant d'Interior. "Se m'ha acusat de crear una policia política per intentar obstaculitzar els casos que afectaven el PP. Si això hagués estat així, jo sóc un desastre, m'haurien d'haver destituït fulminantment per la meva inoperància [pels casos] Lezo, Púnica, Gürtel, Bárcenas, entre d'altres [de corrupció al PP], desenvolupats durant la meva etapa".

Solució: més 155

L'exministre, segons l'entrevistador, "només veu una solució [per a Catalunya], que passa per intervenir en l'educació i en els mitjans de comunicació públics catalans per restaurar l'ordre constitucional i tancar una situació cronificada."

Fernández Díaz afirma que "a Catalunya, [i] en no pocs altres llocs" no s'ensenya "la mateixa i autèntica història d'Espanya". La seva conclusió: "Si la normalitat no es produeix i la Generalitat continua en la situació actual, caldrà aplicar la Constitució i el 155. Aquest article no és la solució en si mateixa, però sí la condició necessària per trobar la solució".