Ciutadans ha renunciat a intentar formar una alternativa de govern a l'independentisme, però sí que vol la presidència del Parlament de Catalunya. “Com que hem guanyat les eleccions hauríem de tenir la presidència de la Mesa del Parlament”, assegurava aquest dijous Carlos Carrizosa, portaveu taronja durant la legislatura passada. “El Parlament és un òrgan que serveix per a controlar el Govern i veuríem lògic que l’oposició presideixi la Mesa”, afegia. El nom pensat, el de José María Espejo-Saavedra, que ja va ser vicepresident de la Mesa anterior.
La realitat, però, és que només en un cas l’oposició ha presidit la cambra catalana. Va ser el 1995, quan Jordi Pujol va perdre la seva còmoda majoria absoluta, passant de 70 a 60 diputats. I només va ser possible amb un pacte a última hora entre la resta de forces. A poques hores de la constitució del Parlament, i després de molts esforços, el 30 de novembre d’aquell any Joaquim Nadal (PSC), Àngel Colom (ERC), Aleix Vidal-Quadras (PP) i Rafael Ribó (IC-EV) van segellar un acord que impedia que Joan Rigol (CiU) presidís la Mesa.
En lloc del democristià Rigol, el nou president de la cambra va ser el socialista Joan Raventós. Va ser part d’un acord més ampli que va afectar la composició de la Mesa, però també les comissions parlamentàries, el reglament del Parlament, l’elecció dels senadors autonòmics i el consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). CiU va ocupar la primera vicepresidència i dues secretaries; el PP, la segona vicepresidència, i ERC i IC-EV, una secretaria cadascú.
La resta de presidents del Parlament des del retorn de la democràcia han format part o bé del Govern o bé de la majoria parlamentària. També durant la II República, quan primer Lluís Companys i després Joan Casanovas i Maristany i Josep Irla, tots tres d’ERC -que disposava una majoria absoluta de 56 de 85 d’escons-, van presidir-la.
Durant la primera legislatura després del restabliment de l’autogovern català, el president va ser Heribert Barrera, cap de files d’ERC, que va ser proclamat amb 108 vots a favor (tots els grups menys el PSUC). Aquella legislatura, Jordi Pujol, amb 43 escons, va governar en minoria amb els vots de Centristes de Catalunya-UCD (18) i ERC (14).
Els dos següents presidents de la cambra formaven part de la força de govern, gràcies a les majories absolutes de CiU a les eleccions del 1984 (amb 72 escons), del 1988 (amb 69 escons) i 1992 (amb 70 escons). Els escollits pel pujolisme van ser Miquel Coll i Alentorn (1984-1988) i Joaquim Xicoy (1988-1995), tots dos d’Unió Democràtica. Quan el 1995 va perdre la majoria absoluta, i a l’oposició li van donar els números, va ser quan va entrar Joan Raventós.
El 1999, i malgrat que la primera força en vots va ser el PSC -però no en escons-, va ser el democristià Joan Rigol (1999-2003) qui va presidir la Mesa del Parlament. Aquell any, un altre cop sense majoria absoluta, Jordi Pujol va ser investit amb 68 vots a favor (CiU i PP), 55 en contra (PSC i ICV) i 12 abstencions (ERC).
Durant els dos governs tripartits, en tots dos casos amb CiU com a primera força en nombre d’escons, la presidència de la cambra també va recaure en la coalició governamental. L’escollit va ser Ernest Benach, d’Esquerra Republicana, que va ocupar el càrrec entre el 2003 i el 2010, després de ser-li renovada la confiança en la segona legislatura del govern d’esquerres.
Amb el retorn de CiU al Palau de la Generalitat de la mà d’Artur Mas, primer amb 62 escons (2010) i després amb 50 escons (2012), la presidenta va ser Núria de Gispert, llavors d’Unió Democràtica (avui de Demòcrates de Catalunya), que va exercir fins a l’agost del 2015. Mas va ser investit el 2010 amb l’abstenció dels 28 diputats del PSC, i el 2012 amb els 21 vots a favor d’ERC.
Finalment, durant la passada legislatura, Carme Forcadell (Junts pel Sí) va ser escollida presidenta del Parlament amb la còmoda majoria absoluta independentista de JxSí i la CUP i de cinc diputats més. En total: 77 vots a favor, 57 en blanc i un de nul.
Des de Ciutadans ara reclamen que ha de ser l’oposició -i ells com a primera força en vots i escons- qui presideixi el Parlament per poder fiscalitzar la tasca de la majoria governamental. Això, però, no és l’habitual, ni al Parlament ni a les Corts espanyoles. L’únic precedent és el de Joan Raventós. I llavors els números sortien: l’oposició sí que tenia els escons necessaris per fer-ho. A diferència d'ara