Quan Alberto Núñez Feijóo va rebre el primer ‘no’ del Congrés a ser investit president del govern espanyol, es va posar en marxa el compte enrere per a una repetició electoral: si abans del 27 de novembre no hi ha cap acord per investir un cap de l’executiu estatal, Espanya tornarà a les urnes el 14 de gener de 2024. Aquestes es convertirien en les dissetenes eleccions generals que se celebrarien a l’Estat des de la Transició, i seria la tercera vegada que s’han de repetir comicis davant la impossibilitat d’arribar a un acord per la governabilitat i posar fi a un govern en funcions. Els altres dos precedents es remunten a una època prou recent: el 2016 i el 2019.
Ara queda un mes perquè aquesta eventual repetició electoral es pugui evitar. El candidat a la investidura és Pedro Sánchez, però ara com ara la presidenta del Congrés, Francina Armengol, no ha fixat cap data perquè se celebri el debat en què el socialista podria revalidar el càrrec de president del govern espanyol. El PSOE (121) necessita articular una majoria amb diversos partits per poder aconseguir-ho: Sumar (31), ERC (7), Junts (7), Bildu (6), el PNB (5) i el BNG (1). Els únics que han confirmat ja el seu suport són els sis diputats de Bildu. Entretant, les negociacions, que sense estar trencades tampoc estan tancades, segueixen el seu curs. Davant la hipòtesi que no hi hagués acord i l’Estat s’aboqués a tornar a les urnes, com canviaria l’aritmètica parlamentària? Qui en podria sortir més beneficiat? Si mirem els precedents, aquests són clars: el bloc de la dreta és el que surt més ben parat, mentre que l’esquerra tendeix a perdre pistonada.
La repetició electoral del 2016
Després de les eleccions del 20 de desembre de 2015, cap dels candidats va aconseguir arribar a la majoria per poder ser investits. Era la primera convocatòria en què irrompien Podemos i Ciutadans, que va dur a un escenari d’una major fragmentació i d’una presència més àmplia d’altres formacions, un fet que obligava tant el Partit Popular com el PSOE a haver de comptar amb més d’un soci per poder arribar a la Moncloa. Tant és així que Mariano Rajoy ni tan sols va intentar la investidura, rebutjant la proposta del rei Felip VI per intentar-ho. Qui sí que ho va intentar va ser Pedro Sánchez, que va arribar a un acord amb Ciutadans, clarament insuficient per apropar-se a la majoria, ja que només sumaven 130 escons.
En l’eix esquerra-dreta, l’any 2015 tenien una força substancial els primers. La suma del PSOE (90), Podemos (69) i Izquierda Unida (2) aplegava més d’11,6 milions de vots i 161 diputats; mentre que el Partit Popular (123) i Ciutadans (40) estaven per sota dels 10,8 milions de sufragis, però amb dos escons més que l’esquerra (163) a conseqüència de la llei electoral i de les circumscripcions més petites, que tendeixen a afavorir el partit guanyador. Sis mesos després —el 26 de juny de 2016—, els ciutadans tornaven a votar i deixaven un panorama més favorable per a la dreta: el PP de Rajoy revalidava la victòria amb 14 escons més (137) i gairebé 700.000 suports més, mentre que curtcircuitava el creixement de Ciutadans, que retrocedia a les 32 actes i es deixava pel camí gairebé 400.000 sufragis. La suma conjunta feia que entre tots dos superessin els 11 milions de vots i pugessin conjuntament 3,4 punts percentuals i sis escons més. I això que la participació va baixar del 73,2% al 69,8%, un efecte que va percebre més l’esquerra.
En aquesta nova convocatòria de comicis, es va aconseguir per primera vegada teixir i bastir una coalició dels partits situats a l’esquerra del PSOE: Podemos i Izquierda Unida es van presentar sota el paraigua d’Unidos Podemos. Aquesta fórmula buscava fer el ‘sorpasso’ als socialistes, ja que entre els vots de la formació de Pablo Iglesias i Alberto Garzón havien arribat al 24% dels suports l’any 2015. No obstant això, l’intent no va reeixir: UP va arribar a 71 escons (els mateixos que sumaven per separat el desembre del 2015), però el descens en vots va ser notori, caient dels 6,1 milions als 5 justos. I el panorama no va ser millor per al PSOE: van perdre 100.000 vots i cinc actes (85). Mentre que la dreta creixia en 250.000 sufragis, sis escons i 3,4 punts percentuals; l’esquerra retrocedia 1,2 milions de suports, cinc diputats i 3,6 punts percentuals.
Des d’aquells comicis, els blocs esquerra-dreta van començar a quedar més definits. Rajoy i Rivera van arribar a un acord de legislatura i el popular es va sotmetre a dos debats d’investidura a finals d’agost en què no va arribar a la majoria suficient per ser investit (tenia 170 vots). És aleshores quan la pressió cap al PSOE es va intensificar i diversos dirigents van qüestionar la continuïtat de Pedro Sánchez com a secretari general. Ell volia intentar un govern amb Unidos Podemos i Ciutadans, una fórmula inviable pels ‘vetos’ creuats entre uns i altres. Finalment, l’1 d’octubre, en un Comitè Federal insòlit per la tensió viscuda, Sánchez va dimitir com a secretari general perquè es negava a una abstenció per investir Rajoy. El 29 d’octubre de 2016, el gallec revalidava la presidència del govern espanyol amb l’abstenció de 68 diputats socialistes.
Les dues eleccions generals del 2019
La legislatura 2016-2020 tampoc es va poder esgotar i, de fet, va tornar a haver-hi eleccions abans que es complissin tres anys de la darrera convocatòria. Entremig, l’1 de juny de 2018 prosperava una moció de censura contra Mariano Rajoy després de la sentència del cas Gürtel. Els socialistes tornaven a la Moncloa set anys després i ho feien de la mà de Pedro Sánchez que, contra tot pronòstic, feia uns mesos que havia tornat a ser secretari general del partit en imposar-se a unes primàries contra Susana Díaz i Patxi López. Aquell primer govern de Sánchez va tenir una curta durada perquè no va aconseguir aprovar els pressupostos de 2019, una decisió que va impulsar el socialista a convocar eleccions anticipades.
El 28 d’abril de 2019, el PSOE guanyava els comicis estatals, un fet que no passava des del 2008. Amb una participació superior al 75%, el bloc de l’esquerra sortia prou musculat, fregant els 11,5 milions de vots. Els socialistes van aconseguir 123 escons, Unidas Podemos va obtenir-ne 42 i Compromís (que es va presentar en solitari, sense UP), 1. De l’altra banda, el Partit Popular obtenia el seu pitjor resultat històric (66 diputats), amb Ciutadans trepitjant-li els talons (57) i l’aparició de Vox per primera vegada al Congrés (24). La suma dels tres partits no arribava a les 150 butaques, tot i sumar 11,2 milions de sufragis. Les desavinences entre el PSOE i Unidas Podemos van impossibilitar formar un govern de coalició, un plantejament al qual els socialistes es resistien, que després van estendre al ‘veto’ perquè Pablo Iglesias fos vicepresident i a la manca d’entesa sobre les carteres que havia de tenir cada formació. Sánchez es va sotmetre a dues sessions d’investidura fallides a finals de juliol, en les quals només va comptar amb el vot afirmatiu del PRC i les abstencions d’UP, ERC, PNB, Bildu i Compromís.
La conseqüència va ser que es va haver de repetir eleccions el 10 de novembre de 2019. La participació en relació amb els comicis de l’abril es va desplomar 9 punts, una davallada que va percebre, principalment i de nou, l’esquerra. Els socialistes van tornar a guanyar, però van perdre gairebé 800.000 vots i tres escons (120). D’altra banda, Unidas Podemos també va acusar el desgast per la pugna amb el PSOE en l’anterior legislatura i es va deixar pel camí prop de 700.000 sufragis i set actes (35). Al seu torn, va sorgir un nou competidor en aquest espai ideològic, Más País, partit amb qui va acordar una coalició Compromís. La marca va aconseguir tres representants al Congrés. En total, la sagnia de vots de l’esquerra va ser de 800.000 paperetes i vuit escons.
Paradoxalment, tant el Partit Popular com Vox van créixer de manera substancial a costa de Ciutadans, que es va desplomar des dels 57 escons fins als 10. Els populars van passar de 66 a 89 amb pràcticament 700.000 vots més, l’extrema dreta va obtenir 28 actes més que a l’abril amb un milió de sufragis més, mentre que Cs només va retenir 1,6 milions de suports respecte als 4,1 que havia obtingut set mesos abans. La suma dels vots dels tres partits també baixava en comparació amb l’abril, un fet influït per la caiguda de la participació. Amb tot, el bloc PP + Vox + Cs aconseguia saltar dels 147 als 151 diputats. En aquesta ocasió, però, PSOE i Unidas Podemos es van entendre ràpidament i van anunciar 48 hores després dels comicis que formarien un govern de coalició. La investidura de Pedro Sánchez va tirar endavant el 7 de gener de 2020 amb els vots afirmatius del PNB, Más País, Nueva Canarias, el BNG i Teruel Existe, a més de les abstencions d’ERC i Bildu.
L’independentisme s’ha mantingut en les repeticions electorals
En el cas dels blocs de l’esquerra i la dreta espanyola, els dos precedents situen la dreta com la principal beneficiària de les repeticions electorals i, singularment, qui surt més reforçat és el Partit Popular. La caiguda de la participació l’acusa més l’esquerra, amb un electorat més desmobilitzat (influït, probablement en els dos casos que hi ha hagut, per la manca d’entesa entre el PSOE i Podemos), mentre que la dreta es manté més activada i s’hi aprecia una major concentració de vot. Però, com han incidit les repeticions electorals en l’independentisme? Tant l’any 2016 com el 2019, ERC i Junts s’han mantingut en valors molt similars als comicis anteriors. El juny del 2016, Esquerra va mantenir els 9 escons del 2015, en tant que Convergència va seguir amb els 8 de Democràcia i Llibertat, tot i perdre gairebé 100.000 sufragis. El novembre de 2019, ERC sí que va patir un retrocés (de 15 a 13 escons i 150.000 vots menys), Junts va continuar amb 8 representants (i 20.000 suports més) i va irrompre la CUP amb dues actes, fregant els 250.000 vots. D’aquesta manera, l’independentisme continuava sumant 23 escons, com feia l’abril de 2019.
I ara, què diuen les enquestes?
Sense acord abans del 27 de novembre, hi haurà eleccions el 14 de gener. Amb els dos precedents explicats, es podria pensar que el Partit Popular en trauria rèdit i podria tenir, en aquesta ocasió, majoria absoluta amb els seus socis. Ara bé, les enquestes ho corroboren? Les que s’han publicat en les dues darreres setmanes, amb Pedro Sánchez ja proposat com a candidat a intentar la investidura, coincideixen en apuntar a un creixement dels populars. En la forquilla més baixa dels sondeigs que inclouen la projecció de diputats, s’apunta que Feijóo arribaria als 144 (set més que ara), mentre que en la forquilla més alta se situaria en 149. Ara bé, el que també tenen en comú aquests estudis demoscòpics és que el PP creix a costa de Vox. El partit de Santiago Abascal es desinflaria i, en les projeccions més optimistes, podria quedar-se amb 30 actes (tres menys que ara). I les més pessimistes els fan caure fins a les 26 butaques. D’aquesta manera, podria ser que la pujada del PP en una eventual repetició dels comicis no fos suficient per armar una majoria que els permeti arribar a la Moncloa pel retrocés de Vox.
A l’esquerra, no és tan clar que el PSOE creixi. Una enquesta de Sigma Dos d’aquesta setmana atorgava, pel cap baix, 117 diputats als socialistes (que serien quatre menys que ara). En canvi, però, un sondeig de 40dB del 9 d’octubre elevava Sánchez fins als 124 escons. En percentatge de vot, cal assenyalar que la meitat d’elles indiquen que el PSOE podria superar el 32% dels sufragis, que seria un increment en relació amb el 23 de juliol, quan van obtenir un 31,7%. Amb tot, el fet que el debat sobre l’amnistia s’hagi accelerat també reflecteix un cert desgast per als socialistes —almenys, segons el CIS—: mentre que al setembre Tezanos projectava una victòria socialista amb un 33,5%; aquest octubre els baixa al 32,6%. En canvi, el mateix institut deixava el PP en el 31,7% al setembre i ara arriba a un 32,2%. Pel que fa a Sumar, la majoria d’estudis també assenyala un retrocés respecte al 23-J, tot i que no tan considerable com el de Vox. Aquesta ‘petita fuga’ la podria recollir el PSOE.