Un dels fenòmens més interessants de seguir ara mateix és com els diaris tracten la situació i posició de Vox. A hores d’ara, el partit de la dreta extrema serà determinant per canviar el govern espanyol, atès que el PP hi haurà de pactar si vol aconseguir la majoria parlamentària que li permeti descavalcar la coalició PSOE-Podemos. Aquest diumenge, Vox ha conclòs una mena de convenció, anomenada Viva21, on han plantejat el que anomenen “Agenda España”. La proposta més vistosa és matar el sistema autonòmic en pro d’una “Espanya unitària” encara inconcreta però que no és gaire difícil d’imaginar. A més a més, Pablo Casado i el partit que encapçala han rebut de valent. Santiago Abascal, el líder de Vox, tronava que els populars no arribarien mai a governar, que és com amenaçar-los que no els votaran.
A mesura que passen les setmanes i es dibuixen en l’horitzó les eleccions generals espanyoles, el Trio de la Benzina (El Mundo, ABC i La Razón) veu amb angoixa que els dos partits que els agraden no s’avenen i, pitjor encara, que competeixen entre ells en lloc d’atacar l’enemic comú, el gobierno socialcomunista i el seu suport parlamentari d’etarres i separatistes. La inquietud creix perquè saben que, en general, els electorats castiguen la competició entre forces polítiques veïnes —la saviesa convencional diu que si es barallen fora del govern també es barallaran dins, vegi’s Catalunya— i també perquè al PP es desenvolupa a foc lent una guerra pel poder entre el món d’Ayuso, el neoaznarisme, diguem-ne així, i l’oficialisme de Pablo Casado i els seus.
L'anti-Espanya
En aquest context, al Trio de la Benzina no li acaben de funcionar les narratives amb què, fins ara, han blanquejat Vox i els pactes PP-Vox, en oposició al “cordó sanitari” que a la resta d’Europa s’aplica als partits de dreta extrema. Els arguments poden resumir-se en dos. Un diu que fora d’aquests dos partits hi ha l’anti-Espanya (el sóviet, la pàtria trencada, etcètera). L’altre equipara els pactes amb Vox i els pactes amb Podemos i presenta les eleccions com una tria entre aquests dos mals. Com que la segona opció és l’anti-Espanya, queda justificada la primera. Aquest és un dibuix de traç gruixut i esquemàtic. Ara, en la nova situació de competència entre els dos partits, quina narrativa fabricaran aquests diaris per situar els seus lectors i passar consigna, quina carta jugaran? A les portades d’avui sembla que s’ho miren. El Mundo, com sempre, sembla menys incòmode amb Vox que els seus altres dos col·legues de trinxera. Veurem com va les properes setmanes, com reaccionen.
A Madrid, fora del Trio de la Benzina, hi ha El País —parlem de premsa impresa—, que no diu ni piu en portada de l’acte de Vox ni de les rèpliques de Casado. Els diaris de Barcelona fan el mateix. Ángel Villarino, el director adjunt del digital El Confidencial, ha fet un remarcable estat de la qüestió sobre les dificultats d’aquesta premsa per informar d’un partit els dirigents del qual els són hostils i no els faciliten informació ni context. “A Espanya —diu Villarino— vam començar dient que no calia parlar sobre el que feia Vox, després es va escampar allò que calia explicar Vox en lloc de ridiculitzar Vox. Després va venir allò de desemmascarar l'agenda oculta de Vox, més tard es deia que calia contextualitzar Vox i passar-lo per un fact-checking constant. Des que el partit de Santiago Abascal ha esdevingut la tercera força política del país i part de la seva agenda ha calat en l'opinió pública, coexisteixen aquestes i altres receptes de manera més o menys confusa. Cadascú llança a l'incendi el que té a mà. I les flames no paren de créixer”. Per la portadologia, observar què fan els diaris amb Vox a partir d’ara serà un fenomen semblant a les grans migracions d’animals per als científics.
