El Punt Avui és l’únic diari que recorda en portada que, aquest mateix dissabte, es fan 50 anys de l’execució pel garrot vil del militant llibertari Salvador Puig Antich. Tenia vint-i-sis anys. David Fernández, l’exdiputat per la CUP, en una columna a l’Ara, fa les sumes i restes d’aquest crim d’Estat i el resultat queda com una ratlla de soldadura encesa sobre la planxa de ferro de l’oblit i la negligència. “El que sí que esparvera de debò —escriu Fernández— és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura. Sense això, el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada sinó una impunitat mai no vençuda”. El Punt Avui hi dedica les quatre planes que, des de fa poques setmanes, publica cada dia, peti qui peti, per tractar un tema in extenso. Aquesta aposta per anar a fons el fa aparèixer molts dies com un rellotge aturat. Aquest dissabte, no. Aquest dissabte, el diari és una martellada. Com explica Lluís Llach en una entrevista que publica aquesta santa casa, “la gent que en aquell moment podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etcètera— va girar la cara. I aquell noi [Puig Antich] va morir en una gran solitud. La veritat és aquesta”. Cinquanta anys després, a Salvador Puig Antich encara l’acompanya la solitud de les portades. La veritat és aquesta, sí.
La fotografia del funeral d’Aleksei Navalni celebrat divendres a Moscou apareix, gran o petita, a totes les primeres pàgines. Es repeteix el mateix títol: milers de russos desafien Putin, etcètera, etcètera. No s’hi han matat gaire per ser que es publica en l’aparador més noble del diari —en algunes portades és la foto que mana—. És un ritual pertorbador dels diaris, aquest de recordar als herois, als lluitadors i als valents —i a les seves causes— quan ja són morts. Navalni, el líder de l’oposició a Vladímir Putin, va morir en circumstàncies no aclarides a la presó russa IK3, a l’Àrtic, el passat 16 de febrer del 2024. Havia estat detingut en tornar a Rússia el 2021 després d’un any a Alemanya, on va haver de marxar per recuperar-se d'un enverinament amb Novitxok. The New York Times publicava aquest dijous el testimoni de cinc exconvictes de la presó on era Navalni. Les condicions eren “infernals”. “El fred brutal, el menjar repugnant i les pallisses no són res. El pitjor és estar dins d'un sistema destinat a trencar l'esperit humà”, explicava el diari. Aquest dissabte, els diaris són un correm-hi tots. És complicat. Potser no hi ha portada per tantes misèries o potser només hi ha portada per les misèries aprovades pels mestres de titelles.
En aquesta mateixa línia, només El País dona importància al fet que la Comissió de Venècia avali l'esperit de la llei d’amnistia que negocien el PSOE i Junts. Aquesta notícia obre la portada del diari madrileny. L’Ara i El Punt Avui també ho publiquen en primera, en un quadret. La resta, mutis. Què hauria passat si la Comissió s’hagués pronunciat en sentit contrari? Aquest dictamen li ha sortit per la culata al Partido Popular, que valent-se de la majoria al Senat, havia demanat a aquest òrgan del Consell d’Europa que analitzés la norma espanyola. A fe de Déu que l’ha analitzada. “La reconciliació social i política són objectius legítims de les amnisties”, diu l’esborrany del dictamen. La tasca principal de la Comissió és assistir a les democràcies europees en afers constitucionals per tal de millorar el funcionament de les institucions i la protecció dels drets humans. Per no fer quedar malament a la cambra alta espanyola, el dictamen critica que l’amnistia es tramiti d’urgència. Un copet a l’esquena del Senat i del PP que un espanyol castís resumiria així: ajo y agua.
