La majoria dels diaris que aquí es comenten presenten els dos debats d’investidura que acabaran celebrant-se al Congrés espanyol com una mena d’avantsala de les eleccions generals del gener del 2024. Les portades del Trio de la Benzina i la d’El Periódico anuncien que Alberto Núñez Feijóo ja ha passat —i amb bona nota, diuen— el tràmit de sotmetre’s no tant al vot de les senyores diputades i dels senyors diputats sinó a una mena de presentació preliminar d’una segona volta electoral. La Vanguardia no ho diu en primera pàgina però aquell és el tema del bitllet del director del diari i el rerefons de les cròniques i columnes que publica. Arriba ara el torn de Pedro Sánchez, que ja ha fet saber per boca del seu partit que no s’estarà d’anar a noves eleccions si els independentistes catalans insisteixen en condicionar la investidura a establir les condicions d’un segon referèndum.
Els diaris parlen poc o res de l’opció dels dos grans partits dinàstics de sumar els seus vots per estalviar-se aquest tràngol, una possibilitat que, fredament, semblaria més natural que exigir als independentistes que renunciïn al seu propòsit principal i natural —promoure la independència, què volen que facin?— mentre que es considera normal que PP i PSOE divideixin els seus vots malgrat que fent el contrari evitarien el que consideren el pitjor mal —que Espanya es trenqui, etcètera—. L’objectiu dels uns s’explica com una pretensió il·legítima i el dels altres com una opció legítima. S’informa com d'una situació estranya que els indepes estiguin disposats a jugar l’aritmètica parlamentària en favor del que defensen, com faria qualsevol partit —per això els votem— i es veu normal que el bloc dinàstic sigui incapaç de jugar-se-la pels seus principis. Potser per blanquejar aquesta situació, els diaris presenten els dos debats d’investidura com el pròleg de la imminent repetició electoral, com una cerimònia de validació dels candidats. Tot plegat fa pensar que els partits indepes juguen net, sense amagar les seves cartes, i els partits del règim del 78 poden permetre’s mantenir el desacord perpètuament fins que un o altre guanyin una majoria al parlament.
