Totes les portades d’aquest dimarts estan d’acord: Pedro Sánchez ha fet un govern per sortir a la batalla. La primera, sobreviure. A una opinió pública molt polaritzada, contra una dreta exaltada i colèrica, al costat de l’amnistia i la negociació i a la irritació de Podemos. Cada portada ho diu a la seva manera, però l’argument és el mateix. El Mundo, amb un títol machote i desafiant que qualifica el nou govern d’estar muntat “per a la ‘guerra total’ amb el PP” (potser no han pogut posar “contra el PP” perquè els saltava la línia de sota).
Parlem-ne. “Guerra total” (totaler krieg) és un concepte famós perquè és el tema del discurs de Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, al Sportpalast de Berlín, el 18 de febrer del 1943. La marea de la II Guerra Mundial ja es girava en contra de la Wehrmacht i Goebbels va demanar als seus compatriotes d’entregar-se a la causa bèl·lica i a la mobilització total perquè estava en joc la mateixa supervivència d’Alemanya, etcètera. Dies abans, Hitler havia ordenat tancar restaurants, clubs, bars, teatres i botigues de luxe a tot el país perquè la població pogués contribuir millor a l’esforç de guerra. La foto d’aquell discurs il·lustra aquesta peça. S’hi pot llegir la pancarta que presidia el míting: Totaler krieg - Kürzester krieg (“Guerra total - Guerra més curta”). Al marge de l'exageració boja, que El Mundo faci servir aquesta expressió nazi explica més coses del diari i de com entén el moment polític que del govern de Sánchez. No és cap sorpresa, certament, però potser es podrien tallar una mica i pensar-hi cinc minuts més, si més no perquè un diari sempre es publica en horari infantil.
La Vanguardia parla al títol principal de “nucli dur” i “brega política”, un títol amb un tallant inusual en un diari tan contemplatiu. El País es queda un pas i mig abans i no conclou gran cosa: “govern continuista amb més pes polític”. Al cos de text té una expressió ben maca i amb més gràcia, més punxeguda: “perfils de negociació”. El principal d’El Periódico cal llegir-lo entre línies: “Sánchez reforça el govern amb els negociadors de la investidura”. Com volent dir que premia als lleials, prepara una legislatura on caldrà pactar amb els aliats dia sí, dia també, i tenir cura d’acords fràgils com el de Junts (aquest mateix dilluns, Sánchez va tornar a parlar de “retrobament”, concepte irritant per a molts catalans, entre altres… la gent de Junts).
L’Ara titula amb la intenció del president espanyol: blindar-se. Sona a actitud defensiva, com la que li atribueix l’ABC amb “El govern de la tanca [el muro]”, concepte exagerat en el subtítol, on diu que “aïlla mitja Espanya”. El tabloide monàrquic destaca sis dels nous ministres en portada i els hi fa uns perfils de fitxa policial encara que les fotos d’ells i elles siguin prou simpàtiques —una ruptura amb la tradició infantil del diari de triar imatges lletges, dures i cruels per presentar als enemics i assenyalar-los. La Razón descriu el nou executiu com “un govern de resistència”. No li falta raó, encara que tal com ells ho venen sembla com si a Sánchez li hagués faltat el coratge (viril, esclar) de nomenar un gabinet més cruyffista —jogo bonito i a l’atac— i n’hagués fet un de mourinyista —joc brut i destructiu—. El Punt Avui, que aquest dimarts sí que s’interessa per la política espanyola, en diu “el govern de l’amnistia”, un títol que ressona amb un dring d’esperança entendridor.
