En realitat no era pas cap concurs del que algú en pogués sortir guanyador perquè en un debat d’investidura al Congrés espanyol importa qui suma la majoria per ser nomenat president del govern. La resta és fum i miralls, ganes d’enredar i de fer els gegants. Tothom sabia que Alberto Núñez Feijóo fracassaria quan encara no havien passat ni 24 hores des que va ser designat candidat pel Rei fa més d’un mes. També ho sabien els diaris del Trio de la Benzina, que aquest dimecres qualifiquen Feijóo de “guanyador del debat” (La Razón, la portada més còmica de totes), a Pedro Sánchez de quedar “retratat” (ABC, deixant-se anar amb una alegoria futbolística) i de “respondre amb una farsa” (El Mundo, sempre tan teatral). Feijóo ha guanyat perquè els agrada i santes pasqües.
Ho sabien i han seguit dos camins. Un és parlar un dia i l’altre també de Sánchez i dels seus plans, combinatòries, projectes, aliats, etcètera, cosa que li ha atorgat categoria de candidat de debò davant de Feijóo, el candidat de pa sucat amb oli que no apareix ni en les portades dels diaris addictes. L’altre camí és el d’aquest dimecres: atorgar a Feijóo la victòria moral, el campionat d’hivern. Fins i tot El Periódico juga aquest joc entre l’avantítol —“Incomparecència del candidat del PSOE” i el títol principal (“Feijóo es queda sense rèplica”)—. Per què no posen “Pedro Sánchez” a l’avantítol igual que posen “Feijóo” al títol?
Alguns diaris fins i tot remarquen les insubstancialitats. La Razón atorga categoria a dues afirmacions de Feijóo. Una: “fora de la Constitució no hi ha democràcia”, una ximpleria argumental mal escrita —esclar que n’hi ha: tothom que viatja ho sap—. L’altra: Feijóo assegura que Puigdemont li va oferir el mateix que a Sánchez però que ell no ha cedit. Al marge que l’exiliat va fer una proposta genèrica a qualsevol candidat, no té cap sentit que Feijóo asseguri que també “tenia els vots” per ser president però no els vol, com la guineu de la fàbula de La Fontaine (o d’Isop), que no pot cruspir-se el raïm de la parra. Amb aquesta declaració, Feijóo pretén menysprear i menystenir allò que està fora del seu abast i degradar a qui ho aconsegueixi. “Ni m'agraden! Estan tant verds!”, diu la guineu (també guilla, guillot o renard en la traducció moderna de Jordi Vintró) quan no pot haver els carrassos de raïm, que pengen sucosos fora de l’abast dels seus salts.
Els dos títols que fan més mal a Feijóo —el desairen, el desdenyen i descobreixen la farsa de la investidura impossible— són els d’El País i La Vanguardia, els diaris més favorables a l’actual govern. El diari madrileny diu que “s’investeix com a cap de la oposició”, que és com felicitar amb una mà un corredor per fer quart mentre amb l’altra li fas orelles de ruc amb els dits just en el monent en què l’entrevisten a la tele. El diari barceloní presenta Feijóo com un futbolista superat pel rival que l’ha deixat assegut a terra, desorientat. Els dos diaris remarquen l’oposició del popular a l’amnistia, com volent associar aquest rebuig al seu fracàs.
Queda en silenci, totalment cobert per la investidura, el debat de política general que se celebra al Parlament de Catalunya. En portada només el defensen l’Ara i El Punt Avui. El primer obre portada amb massa títol per tan poc afer (“Aragonès reclama fixar les condicions per al referèndum”). El segon fa un d’aquests títols de dues paraules que no diuen res (“Més avenços”) i on la substància li has de posar tu.
