La premsa de Madrid fa avui un bon salt en el relat que prova de relacionar els presidents Torra i Puigdemont amb els CDR, ben regada de filtracions de la instrucció que enllesteix el jutjat central 6 de l’Audiència Nacional, presidit pel magistrat Manuel García Castellón, que va encarregar a la Guàrdia Civil la investigació sobre els detinguts el dilluns 23 de setembre. Els quatre diaris impresos de Madrid tenen pressa, molta pressa, per fabricar el relat que Torra i Puigdemont són els capitostos de la violència i, a Barcelona, El Periódico i La Vanguardia xiulen i miren al sostre. Té gràcia que en menys de dos anys, la violència hagi canviat de bàndol.
També és curiós que aquests diaris hagin deixat en tercer o quart terme les activitats dels set empresonats. L’efecte que fa tot plegat és múltiple. D’una banda, sembla que la justícia espanyola ha llençat la tovallola amb els líders independentistes exiliats i que la investigació de García Castellón és només una excusa per construir una altra causa contra Puigdemont que permeti activar noves euroordres amb un argument més substanciós que les que van ensopegar dos cops en la justícia alemanya i la belga.
Que hi hagi violència
A la vista de les portades, costa pensar que sigui casual una actuació tan coordinada del “periodisme d’estat” amb l’Audiència Nacional, escampant els rumors, boles i declaracions confuses que s’escapen dels interrogatoris d’alguns dels detinguts, aïllats i sense assistència dels advocats. Tampoc sembla casual que els diaris acceptin acríticament tot el que s’escola de l’Audiència Nacional, que no té un historial gaire lluït en casos d’aquesta mena. També s’exageren al·legacions gairebé infantils que figuren a la instrucció. Com aquestes: ...empleo de teléfonos clandestinos, securización de las comunicaciones, uso de lenguaje convenido y utilización de walkie talkies. Aquesta llista d’activitats es pot aplicar als equips que organitzen un concert per recaptar fons per a qualsevol bona causa o un congrés d’oncòlegs. Faria riure si no és perquè d’aquest poti-poti solemne en depenen condemnes a molts anys de presó.
D’altra banda, se’ls hi veu massa el llautó: desitgen que hi hagi violència a Catalunya i no ho dissimulen pas gens. Té l’aparença d’una operació barroera, que busca justificar la sentència de l’1-O, la construcció de noves causes que permetin perseguir l’independentisme i, potser, fabricar un pretext per tornar a aplicar el 155, il·legalitzar partits independentistes i fer molta por i intimidar tant com sigui possible als votants catalans de cara a les eleccions generals del 10-N.
Realitat dura de pelar
A tot plegat ajuda el gir espanyolista del PSOE: ahir Pedro Sánchez parlava des d’un faristol decorat amb el lema Ahora, España —ho tens a la portada d’El Mundo—, que bé podria ser el de Vox. Quina diferència amb el Sánchez que va signar la declaració de Pedralbes al desembre del 2018, que reconeixia un “conflicte polític sobre el futur de Catalunya” i apostava “per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política” i “una resposta democràtica”. Sánchez va renunciar a tot allò d’un dia per l’altre, per raons que no s’han explicat mai. Els periodistes no han fet ni una pregunta sobre el cas. Per què?
La premsa —ni la de Madrid ni la de Barcelona— no vol sortir d’aquest guió, ni comprovar la versemblança de les acusacions, ni tan sols s’estranya que una persona estigui al mateix temps fent d’emissari entre Torra i Puigdemont i visitant al seu pare malalt a l’hospital, o que els dos presidents necessitin la “protecció” dels CDR per a fer-se arribar missatges. Qualsevol cosa —inclosa la dimissió del director general dels Mossos— encaixa amb aquest gran relat de l’independentisme en hores baixes i barallat, que abans de rendir-se incondicionalment al imperio de la ley apel·la a la violència, es “batasunitza”, etcètera. La realitat és dura de pelar, però: fins ara, de violència al carrer només se’n va veure avui fa exactament dos anys i no era la que ve les portades d’avui, que no tenen ni un mal record per aquelles agressions a gent pacífica que sortia a votar.
