Pactar és perdre. Acordar és humiliar-se. Parlar és de covards. El diàleg és derrota. Aquesta és la interpretació que El Mundo, ABC i La Razón fan avui de la trobada entre el president de la Generalitat i el president del govern espanyol. Més que una interpretació, aquestes portades són condemna i maledicció. Si el dia d’ahir era un test d’estrès per la democràcia i el periodisme, aquest trio de diaris no el superen. Han infartat.
En el món real, la reunió Torra-Sánchez, que no tenia ni ordre del dia, i el seu comunicat final, tan obert que cap de les parts se sent perdedora, passaria amb un sospir d’alleujament, que és el que traspuen les portades de la resta de diaris. A males, es pot dir que els governs català i espanyol han xutat la pilota del conflicte costa avall i s’han compromès a enraonar fins que trobin una solució millor que tornar-la a xutar mentre caminen fins que tornin a trobar-se amb la bimba als peus. Almenys han decidit que no la punxaran, que la seguiran jugant.
Els tres diaris de la dreta, obstinats, han aixecat la treva que els últims dies havien donat a Sánchez (a Torra no l’han deixat mai de petja) i ja hi tornem a ser amb la cançó de sempre: Sánchez fuera, elecciones ya. La trobada d’ahir a Pedralbes els serveix per tornar a tocar aquest tambor. El president espanyol ho té ben negre. Sempre es pot mirar les altres portades, però, malgrat que les primeres li hagin glaçat el cor, per dir-ho á la Machado. Potser no cal agafar-s’ho tan a la valenta i és millor veure com a bon senyal l’emprenyada dels representants del periodisme més obtús i repatani quan veuen que dos governants seuen perquè volen posar-se d’acord.
En un editorial inflamadíssim, El Mundo descriu la trobada d’ahir com “una imatge humiliant per a tots els espanyols complidors de la llei” que “concedeix una nova victòria propagandística al separatisme”. El director de La Razón afirma que “el govern [espanyol] s'ha sotmès a uns independentistes que volen destruir el nostre país [Espanya] i que han aconseguit dividir la societat catalana, sotmesa a greus enfrontaments a causa d'uns interessos sectaris i fanàtics”. Aquest director recorda el quadre La rendició de Breda, de Velázquez. Tota aquesta literatura incendiària, sense connexió amb la realitat, evoca més aviat una altra pintura, La cura de la follia, de Hyeronimus Bosch, que també s’exposa al Museu del Prado.
Per comparar-ho, aquí va el titular de la crònica de l’agència britànica Reuters: “Sánchez i Torra acorden buscar una ‘proposta política’ a la que donin suport els catalans”. Fora de Matrix, la realitat és encara la realitat. I les portades de la resta de la premsa, des de la fredor d'El País fins al titular happy flowers de l'Ara:
Parlen aquells altres tres diaris de rendició i claudicació. És un senyal que només accepten això mateix —rendició, claudicació— però de l’altra part. Pitjor encara, falsegen els fets i fabriquen una realitat alternativa amb les seves interpretacions i judicis d’intencions, mostra de que no volen que es pensi altra cosa que la seva. En lloc d’explicar els fets, que no necessiten més que ser relatats, els amaguen sota l’embolcall dels prejudicis i la pròpia ideologia. És una pena per la realitat —la crisi constitucional espanyola i el futur de Catalunya, que són conflictives i volen remei. Però també és una pena pel periodisme, aquella manera de tractar la realitat com fan els bons detectius, que en acabar la seva feina a l’escena del crim deixen les coses tal com se les van trobar —i així la investigació pot resoldre el cas sense entrebancs.