És molt interessant avui llegir seguides les portades de l’Ara i d’El Periódico. Es complementen la mar de bé. Amb una mica de context, s’expliquen l’una a l’altra i encaixen com dues peces veïnes d’un trencaclosques. Diu l’Ara que els catalans pagarem més impostos que els madrilenys —en concret 313€ menys per als que cobren el salari més habitual, 18.000€— si prospera la rebaixa d’impostos promesa per la presidenta Isabel Díaz Ayuso aquest dilluns.

El Periódico ensenya l’altra cara de la moneda. A Madrid és on la Covid-19 fa més estralls —més casos (un terç del total d’Espanya) i més morts—. A Madrid el risc de rebrot és de 591 punts, 243 més que la mitjana espanyola i 415 més que Catalunya. (Perquè et situïs, més de 100 punts és risc alt). A Madrid hi ha CAPs on els metges atenen 60 pacients cada dia i d’altres que triguen una setmana a citar-los. A Madrid, els pacients de Covid ja ocupen més del 20% dels llits d’hospital i el 30% dels d’UCI.

Posats a prometre, el mateix dilluns Ayuso va anunciar que el seu govern destinaria 80 milions a la sanitat pública en tres anys. L’Ara se sorprén de l’alegria fiscal i pressupostària madrilenya perquè els ingressos de l’autonomia van per terra i no quadren els comptes. Ayuso també té resposta a aquesta inquietud: fa 16 anys que Madrid rebaixa impostos i així seguirà.

Tot això, qui ho paga? Ayuso ho va explicar dijous passat, indirectament, en una carta adreçada a Pedro Sánchez, a qui recorda que “la repercussió de la pandèmia a l'economia madrilenya és crucial per a Espanya, […] la qual cosa aconsella dissenyar-hi un pla específic”. És a dir, demana que la resta d’Espanya pagui les rebaixes fiscals als madrilenys —als que quedin vius— i la seva cobertura sanitària. Si Francis Drake fos president de Madrid, no ho hauria pensat pas millor. Però no es pot dir que Ayuso roba —ni ho pensis— perquè ho fa amb absoluta lealtad al marco constitucional, a las instituciones, al Gobierno de la Nación y al compromiso que esta Comunidad, por ser capital, tiene con España, segons explica a l’esmentada carta.

El drama de tot plegat —d’això encara no en parlen els diaris— és justament l’incís por ser capital. Ayuso sap que no hi ha, diguem-ne, nassos de confinar Madrid encara que sigui una de les regions més perilloses d’Europa per l’extensió i intensitat de la pandèmia, com va deixar caure ahir el ministre alemany de Sanitat, Jens Spahn. Tancar Madrid, diu l’argument, provocaria un perjudici econòmic superior al cost sanitari (morts i altres víctimes) per al conjunt de l’Estat. No es va tancar la ciutat al març, no es farà ara. De manera que és molt probable que Ayuso se’n surti de totes: rebaixarà impostos als madrilenys i la festa li pagarà la resta d’Espanya. Por ser capital.

La dreta mediàtica de Madrid es conxorxa avui a deixar la fiscal general a les potes dels cavalls perquè toquen els seus. La Vanguardia i El Punt Avui van distrets amb l’avantprojecte de la llei de la memòria democràtica, que ha de substituir la de la memòria històrica del 2007. A Madrid ho tenen clar. El Mundo surt a protegir els victimaris i repressors del franquisme en recordar la llei d’amnistia del 1977. La Razón fa una tanca protectora de la dictadura tot apel·lant al Tribunal Suprem. Artilleria de calibre gros. Deunidó.

Fet i fet, aquest avantprojecte de llei sembla una cortina de fum. No inclou cap provisió sobre les lleis d'amnistia del 1977 i de secrets oficials del 1968, que són l’escut legal que protegeix la impunitat del franquisme. Tampoc se’n sap la previsió econòmica ni se li coneix assignació pressupostària. Els diaris no en diuen res. Potser demà o demà passat.

Entretant, a Catalunya, una part de les víctimes de l’espoli franquista encara han de recuperar els documents familiars que els van arrabassar manu militari i romanen tancats a l’arxiu de Salamanca —l’ara vicepresidenta Calvo era la ministra que s’havia d’encarregar de tot plegat. Entretant, a Catalunya, tiren endavant projectes de parcs eòlics sobre el territori on resten enterrades les despulles dels soldats de la batalla de l’Ebre. Són dues situacions ateses per les vigents lleis de memòria històrica. No és un precedent gaire esperançador.

ARA

EPC

LV

EPA

EP

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat