Esclar que les revifades de la covid-19 inquieten més la gent que les corrupteles passades i presents de la casa reial o l’abast de la intervenció de Felipe González en la guerra bruta contra la banda terrorista ETA. Aquestes misèries es donen per descomptades i/o superades, mentre que la pandèmia és una presència inquietant i amenaçadora que reviu aquí i allí —i mata. Fa més por la malaltia que els diners presumptament malaguanyats i malbaratats pels reis o el mateix terrorisme d’Estat, que es veuen com a fenomens inevitables i llunyans, gairebé aliens.
Aquest marc mental facilita que les portades d’avui —com les d’ahir i abans d’ahir, etcètera— es concentrin en la pandèmia i esbombin, potser inconscientment, una por més immediata i actual, mentre que deixen de banda inquietuds institucionals i de drets que, més que individus —que també— maten el país i a llarg termini.
El País té avui en portada una investigació esfereïdora —barretada pel treball— sobre el fracàs de la Comunitat de Madrid en salvar la gent gran de les residències amb un pla encarregat a una persona incompetent, inexperta i inepta —però ben connectada—, que pensava més en fer-se la barba d’or que en salvar als avis. El resultat: 4.200 morts, el 15% del total d’Espanya. No seria absurd que el diari ho deixés córrer perquè, total, els morts ja són morts, i parlar-ne només augmenta el dolor dels vius?
En una altra escala, La Vanguardia suma els rebrots de la Llitera, de Corea del Sud i de Lisboa per a dir que es frenen les desescalades. No és massa resultat per tan poca suma? La Razón titula “De l’alerta al rebrot”, com volent dir que ja hi tornem a ser com al març i abril —una exageració remarcable. Per fer por de franc mentre el més calent és a l’aigüera?
El Mundo torna a remenar entre els papers de l’excomissari Villarejo i desenterra una altra excusa per esquitxar el ministre Marlaska, al que no va poder carregar-se amb les fantasies sobre la mani feminista del 8-M i la propagació de la covid-19. L’ABC surt a acusar Pedro Sánchez, que no defensa Felipe González com li voldria el tabloide monàrquic. Per què hauria de fer-ho? Quina obligació en té? Sembla que l’ABC la dona per descomptada i s’escandalitza que no sigui així. Potser no cal que s’esparverin tant. González té prou recursos, jurídics i dels altres, per defensar-se solet del que va fer… quan Pedro Sánchez no tenia ni quinze anys.
Entretant, ara ho veus, ara no ho veus, els càncers del sistema s’amaguen sota la catifa d’aquestes portades mudes. Els diaris poden excusar els seus silencis agafant-se al clàssic romà Titus Livi —“Oblidem el que ja ha passat, perquè ho podem lamentar però no ho podem refer”— però seran jutjats pel modern nord-americà George Santayana: “Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”.
