Com ho peta Emmanuel Macron. Ahir va fer aterrar enmig de la cimera del G-7, aquest taller de reparació del món mundial, a Mohamad Javad Zarif, el ministre d’Exteriors iraní, aviam si pot tenir una trobada amb en Trump i aclarir l’embolic nuclear que els té com gat i gos. Per fer-te-la curta: Trump es va encaparrar que l’Iran no respectava l’acord pel que es comprometia a no enriquir urani a nivells aptes per a bombes nuclears. En realitat sí que el respecta, com li han explicat el Departament d’Estat i el Pentàgon. Trump, però, tossut i encegat, no només va trencar el pacte, sinó que va imposar sancions a l’Iran —que les passa magres— i als països i empreses que hi tinguin tractes. La resta de signants del' acord —la UE, Rússia i la Xina— es van quedar de pasta de moniato.
L’Iran és una teocràcia governada autoritàriament pel clergat xiïta via el complexe industrial-financer-militar dominat pels Guardians de la Revolució, comunitat que aplega la vella guàrdia jomeinista que es beneficia del règim. Les noves generacions no estan per aquests romanços. Cada cop que voten demostren que volen canvis triant als candidats dits “moderats”. Als que tinguin més de 55 anys els hi sonarà aquesta música, semblant a la del tardofranquisme. En fi, esclar que en aquesta descripció hi manquen mil detalls, però les coses van per aquí.
Per paga, la UE veu l’Iran com l’estat més estable de la regió. Tenen les seves punyetes, esclar —drets humans, Hesbol·là, Israel, etcètera—però són gent previsible que fa política i un país que moderneja força, no un grapat de tribus i faccions en baralla perpètua. A sobre, l’Iran és el tercer país del món per reserves de petroli i el cinquè productor mundial de cru. És bona alternativa a productors més conflictius (Aràbia Saudita, Rússia, Veneçuela…). Ara mateix li convenen tot de coses que la UE està disposada a vendre-li, amb la secreta esperança que la prosperitat econòmica i el bon rotllo amb Occident motivin els iranians a deixar de banda a la clerigalla jomeinista i esdevinguin un racó del Pròxim Orient estable, previsible i influent, una mena de contrapès als països de la península aràbiga, que són dictadures pitjors, amb l’inconvenient afegit que dominen el mercat petrolier i exporten el fonamentalisme islàmic arreu del món.
Bé. L’esperança de Macronapoleó, com l’anomena la @politicaymoda, és que Trump faci amb Zarif el mateix que amb Kim-Jong-Un: que s’acarin i, si hi ha sort, hi hagi química i s’avinguin més o menys.
Què? Ja fa més patxoca, aquesta cimera, oi? Doncs per això aquestes portades.
[Un afer que ara sembla secundari però del que en sentiràs a parlar. El Mundo obre dient que el president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, aplaudeix la idea de Pablo Casado de repetir arreu d’Espanya la coalició Navarra+, que aplega PP, Cs i UPN. El País diu el contrari. En fi. No hi ha dubte que parlem de Galícia. Ja saps que si et trobes un gallec en una escala mai saps si puja o baixa. Bromes a banda: atent, perquè la cosa aquesta d’Espanya Suma te l’aniràs trobant els dies a venir].
