La simbiosi entre Podemos i l’independentisme es degrada conforme la possibilitat d'un referèndum pactat es difumina en l’horitzó de la política espanyola i el procés d'independència avança. La formació morada era vista per molts sobiranistes catalans com un aliat a Madrid. Però la necessitat de comptar amb el PSOE per governar va portar Pablo Iglesias a anar arraconant el dret a decidir. Ara la Generalitat ha decidit desoir els primers avisos del Tribunal Constitucional i Podemos s'ha sentit empès a aixecar barricades davant els defensors de l'Estat propi.

El secretari general de la formació morada assegurava fa uns dies que ara seria "més difícil" proposar un executiu alternatiu al del Partit Popular. ERC i el PDC han posat la directa en el full de ruta i asseguren que no es faran enrere amb l'aprovació de les conclusions de la comissió d'estudi del Procés Constituent. El model de Podemos mai no va ser la independència, sinó la fraternitat entre territoris i la plurinacionalitat. El referèndum era la manera per garantir la convivència, a través del reconeixement d'aquest dret. Tanmateix, el PSOE amb menys motius acceptaria ara un pacte que descansi en aquells que abroguen "pel trencament de la unitat d'Espanya". Això ha portat Pablo Iglesias a un delicat moment i una decaiguda d'ànim evident per la pèrdua de protagonisme en la investidura.

La constatació d'aquesta ruptura entre independentistes i Podemos fa dies en mostrava els símptomes. El moment culminant va ser durant la Constitució de les Corts. D'artífexs del govern del canvi en el període posterior al 20-D, el PDC ha esdevingut "l'elit catalana" per a Iglesias després d'ajudar el Partit Popular i Ciutadans a garantir-se dues vicepresidències de la Mesa del Congrés. La formació morada estava molesta perquè ni ERC ni el PDC donaven suport a la seva proposta de president de la cambra, el líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech. Els catalans van al·legar que només el votarien si estava garantit que el PSOE també ho faria. La manca d'acord per l'esquerra –els socialistes volien que el candidat fos Patxi López– va permetre que Mariano Rajoy i Albert Rivera es fessin amb el control de la cambra. 

La conseqüència directa del gest convergent va tenir una resposta en l'adjudicació dels grups parlamentaris per part de la Mesa. En Comú Podem es va tornar a quedar sense, com després del 20-D. El portaveu de la formació, Íñigo Errejón, va assegurar sobre el PDC que ells actuarien en la decisió segons els seus principis de garantir el grup a com més partits millor. Podemos es va acabar abstenint, igual que el PSOE i el PP, en la decisió. Només amb els dos vots podemistes no hagués prosperat el grup, però així van acabar de fer evident el trencament amb els exconvergents. 

La gestació de la ruptura

Preguntat per El Nacional dies més tard del succés, Pablo Iglesias va assegurar que amb les Corts s'havia produït el trencament respecte de republicans i convergents. Tanmateix, el moll de l'òs es remuntava ja als mesos anteriors amb tres esdeviments concrets: el distanciament respecte del referèndum per part de Podemos, la tensió entre ERC i En Comú Podem i el foc que els comuns van obrir contra Convergència ja en la repetició electoral.

Iglesias va veure’s a prop de governar durant la campanya per a les eleccions del 26-J amb un únic impediment: el referèndum. Les enquestes feia setmanes que donaven la majoria absoluta a la suma entre Podemos i el PSOE. Els primers encara tenien en la retina l’experiència dels darrers mesos de negociacions, on Ferraz havia assegurat que no acceptaria la consulta a l’escocesa en un pacte de govern, ni tampoc la canadenca. Els podemistes van buscar fórmules que no els comprometessin en la negociació d'investidura i poder mantenir alhora la seva promesa electoral. Primer, es va proposar que la promesa quedés relegada a una comissió parlamentària i fora de l’acord per fer Sánchez president. Segon, Iglesias va assegurar que no hi hauria línies vermelles en el diàleg.

Aquest retrocés va portar Esquerra Republicana a l'atac per guanyar-li terreny a En Comú Podem durant la campanya catalana. Els republicans volien anar a totes i veien –com també ara veuen– en els comuns el principal rival per l’esquerra del sobiranisme. ERC va presentar-se aleshores com "l'únic canvi possible" per a l'Estat propi i el seu diputat, Gabriel Rufián, va accentuar l’estratègia vers Xavier Domènech. L’enfrontament entre ambdós va sublimar en directe al debat televisiu organitzat per TV3. “Com ho fareu, Xavi?” inquiria Rufián una vegada i una altra sobre el referèndum. Domènech va ser menys contundent en la resposta i va assegurar que es tractava de guanyar al PP per construir el govern que havia de fer el referèndum –tres condicions, per aquest ordre–.

En Comú Podem ja ha detectat un altre rival –que no ERC– que transcendeix l’eix del sobiranisme i els retorna a l’eix dreta-esquerra –del qual Podemos sempre ha volgut fugir amb la idea de la transversalitat­–: el Partit Demòcrata. Després de guanyar les eleccions amb els mateixos 12 escons que el 20-D, Domènech va assegurar que serien l’alternativa a Convergència. En aquests mateixos termes solia pronunciar-se la candidatura d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, quan va diputar-se l’alcaldia amb el convergent Xavier Trias. Colau ha assegurat que vol impulsar un espai nou a Catalunya que aglutini tot l'espectre de comuns, BcnComú i CSQP i sembla donar senyals de quins objectius tindrà electoralment.

Així les coses, la pugna entre Podemos i l'independentisme seguirà escalant conforme el full de ruta es desplegui i la tensió entre Generalitat i TC redobli. La formació morada manté de moment el silenci quant a opinar sobre els primers passos del procés. Però previsiblement aquest xoc amb ERC i PDC podria ser el darrer de la tensió amb Podemos, que defensa la unitat d'una Espanya plurinacional que agermani tots els territoris.