Francisco Marhuenda és, des de fa moltíssims anys, un soldat dels germans Fernández Díaz. Si l'independentisme sabés com s'ha governat aquest país sota el règim autonòmic, hauria vist les mítiques baralles radiofòniques entre el director de La Razón i Pilar Rahola com si fossin pintoresques discussions familiars -o entre empleats de la mateixa multinacional-, més que no pas com el fruit del conflicte entre Catalunya i Espanya.
Per comprendre les empipades que Marhuenda agafava en les tertúlies catalanes i per què va marxar del programa de Jordi Basté, cal tenir present que, a Catalunya, el poder és una mena de monstre de dos caps. Fill d'una peixatera que amb els anys ha pogut posar diversos establiments a Barcelona, Marhuenda va caure del costat dels germans Fernández Díaz igual que hauria pogut caure del costat de Jordi Pujol, si la situació ho hagués portat.
El 1995 es va afiliar al PP i va anar a les llistes al Parlament, amb Vidal-Quadras, signant com a Francesc Marhuenda. Fa de mal dir què hauria passat si Aznar no l'hagués cridat a la Moncloa, just després de guanyar les primeres eleccions. Els seus avis, ha explicat, venien de València i Aragó. Els pares el van educar en els valors liberals catalanistes, tot i que de jove es va afiliar a la UCD. Ja fa anys que Marhuenda va de català per dividir, i que se li escapen frases d'un gust discutible com ara que Catalunya té una base independentista que "ni el franquismo pudo corregir".
Tot i que se'l veu emborratxat de poder, és un home sociable i simpàtic, que agafa el telèfon als seus subordinats i que llegeix llibres constantment. Com sempre ha tingut clar el lloc que ocupava en la piràmide alimentària, no és un sectari visceral. A còpia de rebre insults, no ha pogut evitar de veure el nacionalisme català com un món d'oportunistes ressentits que no van triar bé i que es consolen explotant la ràbia de la gent. Però si s'ofèn no és per motius ideològics, sinó perquè se sent maltractat i incomprès.
Marhuenda té un aire de figura balzaquiana o de personatge turmentat de Charles Dickens que produeix certa tendresa. La pell groga i brillant, els llavis prims i secs, el cabell fi i apagat, la dentadura petita i cap endins, tot porta a veure'l com un home fràgil i tenaç, que ha buscat en el poder polític l'amor i l'amistat que no tenia força per aconseguir per ell mateix. Astut, analític i hiperactiu, darrere les ulleres de miop té una mirada freda, de monstre submarí. És un home que capta de seguida què volen els altres, i això li permet complaure'ls o intentar manipular-los.
El contacte amb el poder li ha deixat cicatritzada una ganyota de fàstic que emergeix quan el seu rostre es relaxa. Això, esclar, no vol dir que no tingui bons moments. Fa de director de La Razón amb la motivació d'un nen que juga amb el seu tren elèctric. Té un despatx gran, amb una col·lecció de màquines d'escriure d'antiquari i una llibreria amb perles de bibliòfil, moltes de les quals diuen que es fa regalar quan li demanen un favor. També té una col·lecció de granotetes, que si no recordo malament és la mascota de la Universitat de Salamanca. I caixes de puros de Cohiba.
Una vegada vaig coincidir amb ell en una tertúlia a la Sexta i recordo que va dir sense mirar-me, amb una pietat pontifícia i perdonavides habitual a Catalunya: "Él se cree de verdad lo que dice. Però en CiU no quieren la independencia". És una de les imatges que sovint em fa pensar que si aconseguim celebrar un referèndum com Déu mana, més d'un periodista i polític quedarà horroritzat de descobrir que no és tan clar qui domina els ressorts del poder a Catalunya.
Marhuenda és doctor en Dret i llicenciat en Periodisme. Va començar al Noticiero Universal i va ser un dels pocs periodistes que va defensar Javier de la Rosa mentre estava a la presó, segurament perquè formava part del cercle que l'havia protegit, juntament amb els germans Fernández Díaz i Enrique Lacalle. El 1996, quan Aznar va guanyar les eleccions, va deixar l'escó al Parlament per entrar de cap de gabinet de Rajoy, que va ser nomenat ministre d'Administracions Públiques. "Estic en el despatx de Sagasta!", va dir a un periodista, quan va prendre possessió.
El 1999, va seguir Rajoy al Ministeri d'Educació i Cultura i, quan aquest va ser nomenat ministre de la Presidència l'any 2000, va ascendir a director general de relacions amb les Corts. El 2001, Aznar el va fer dimitir quan el PSOE va denunciar que s'havia saltat la llei d'incompatibilitats venent un fons de llibres de la seva propietat a la Universitat Juan Carlos I, de la qual ara és professor. Segons la premsa, va guanyar 32 milions de pessetes amb l'operació i, més recentment, s'ha publicat que va cobrar un sobresou d'entre 2.400 i 2.700 euros al mes, mentre va estar amb Rajoy.
Protegit com estava a Barcelona, Marhuenda de seguida va trobar refugi a la delegació catalana de La Razón. Va ordenar la redacció i va donar visibilitat al diari a Catalunya. En les tertúlies del país va trobar una manera de fer-se valdre defensant amb un coratge fins llavors poc habitual les posicions espanyolistes dels seus protectors. Entre 2002 i 2006 també va ser membre del consell d'administració d'Eurobank, que va fer fallida en condicions que encara són investigades, i que estava presidit per Eduardo Pascual, que ara és a la presó.
El 2008, l'ABC va decapitar per sorpresa la cúpula de La Razón, i José Manuel Lara i Mauricio Casals el van fer director de l'edició espanyola del diari. Amb l'amoralitat i la pedanteria infantiloide que el caracteritzen, de seguida va encaixar en l'ambient mediàtic de Madrid. Convertit en una mena de portaveu oficiós del PP, se li ha sentit dir que no es pren mai vacances de tertúlies perquè ha de defensar la posició dels seus valedors. Tot i així, El Español ha calculat que la seva aparició constant a ràdios i televisions li fa guanyar fins a 13.000 euros al mes extres.
Els darrers anys, amb l'auge de l'independentisme, Marhuenda s'ha fet un tip de potenciar la imatge d'una Catalunya corcada per la intolerància i la corrupció. El 2014, va ser imputat per publicar els DNI de 22 jutges catalans que van signar un manifest a favor de la independència. La bona relació amb Rajoy li ha estalviat les purgues que el govern del PP ha fet en altres diaris de Madrid. Tot i els diners que La Razón ha perdut els darrers anys, i les bromes constants que susciten les seves portades, Marhuenda no ha estat discutit.
Aquesta setmana, l'anomenada Operación Lezo l'ha posat al cor d'una tempesta que li pot costar el lloc. Imputat per presumpta coacció i pertinença a una organització criminal, Marhuenda ha defensat la seva innocència en totes les ràdios i televisions que ha pogut, abans d'anar a declarar davant del jutge. Una anècdota que em diverteix perquè expressa la grotesca situació de Catalunya dins d'Espanya és que l'únic article en castellà que he escrit a la vida per un diari de paper va sortir a La Razón, sota la seva direcció.
Naturalment, em van deixar escriure el que em va donar la gana.