La situació del català podria entrar en fase crítica si no fem res per revertir-ho. Aquest és el crit d’alerta de Plataforma per la Llengua. Amb 28 anys d’història, l’organització s’ha convertit en l’entitat de referència pel que fa a la defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants i la promoció de la llengua. El seu president, Òscar Escuder, fa una crida a recuperar la nostra autoestima com a parlants.

OSCARESCUDER Montse Giralt 001

Montse Giralt

El català està en vies de desaparèixer?

Està en una situació que des de Plataforma per la Llengua qualifiquem d’emergència lingüística. No en el sentit que en els anys vinents hagi de desaparèixer, però hi ha clars senyals d’alarma. Es pot comparar amb l’emergència climàtica: la Terra no està punt de convertir-se tota ella en un desert, però sabem que hem de prendre mesures perquè això no passi en el futur. La llengua està en la mateixa disjuntiva, tenim motius per estar alerta i hem d'afrontar la situació per garantir la seva supervivència. 

En definitiva, el temps se’ns està esgotant. 

Se’ns comença a acabar. No es tracta de ser excessivament alarmistes, però en els darrers 15 anys hem perdut mig milió de parlants habituals i aquesta no és una xifra per estar satisfets i dir que tot va molt bé. Moltes vegades se’ns vol fer creure que el català està hipersubvencionat i hiperprotegit. Això és una hipermentida: és exactament al revés. No hi ha cap llengua amb 10 milions de parlants que estigui legalment tan desprotegida com la nostra. Si a tot això li sumem la poca autoestima lingüística de molts catalanoparlants es crea tal còctel que, si fos una beguda, no ens la beuríem. 

No hi ha cap llengua amb 10 milions de parlants que estigui legalment tan desprotegida com la nostra

En canvi, les dades mostren que estem en el moment de la història on més gent entén el català. 

Una cosa és la gent que el sap parlar i que l’entén, que en xifres absolutes és el nombre més gran mai registrat, i l’altre el percentatge de gent que el fa servir en el seu dia a dia. Aquest últim és només d’un 32%, segurament el més baix de la història. Això vol dir que tenim una paradoxa bastant important que es produeix per múltiples factors. Però, en definitiva, el català es troba en un ambient hostil.

De fet, parleu de “supremacisme lingüístic” a l’hora de referir-vos a les polítiques de l’Estat espanyol. 

La sensació que tenim, basada en fets reals, és que l’Estat espanyol voldria ser com l’Estat francès i no ho ha aconseguit. I esperem que no ho faci, perquè significaria la uniformització del territori lingüísticament, folkloritzant totalment les llengües cooficials. Si no és així i realment es creuen el que diu la Constitució, que totes les llengües són “patrimoni cultural” i que “mereixen especial respecte i protecció”, que ho posin en pràctica. 

OSCARESCUDER Montse Giralt 002

Montse Giralt

Per on s’hauria de començar?

La prova que no és una dèria nostra, és que fa 20 anys que l’Estat espanyol va ratificar la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries i no l’està respectant. I no ho diem només nosaltres, ho diu el Consell d’Europa, que cada determinat temps n’avalua el compliment. Se segueix contravenint i la situació no millora. Això demostra que no existeix voluntat política, perquè els aspectes a canviar estan molt identificats. Sobretot estan lligats a l’atenció dels funcionaris, que, com a mínim, haurien d’entendre la llengua del lloc on estan destinats.

En especial, heu registrat conflictes en relació a la policia i la Justícia.

Molta gent ha tingut experiències negatives amb relació a la policia i això ens ha transmès que podem tenir més problemes si entrem en una comissaria a renovar-nos el DNI parlant en català, que si ho fem en castellà. No té perquè passar res si no canvies de llengua, però hi ha qui ho fa de manera preventiva. I això s’aplica a totes les administracions de l’Estat, especialment en les de Justícia.

Passa el mateix en els àmbits que depenen dels governs autonòmics?

En aquest cas, el principal focus de queixes és en la Sanitat. En teoria tots els treballadors públics tenen el deure de poder garantir l'anteció en català, però en la realitat no s’aplica. Tenim casos de persones que han anat al metge o a la infermera i aquests s’han negat atendre’ls parlant en català; els han demanat que canviïn de llengua o directament els han insultat. És bastant cert que tothom parla també el castellà, però ningú ens ha d’obligar a canviar de llengua si no ho volem fer. Som poc conscients que això forma part dels nostres drets lingüístics.

 

Una de les dades més sorprenents de l’InformeCAT 2020 és que el 51% dels habitants de Catalunya creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents.

Bàsicament és per desconeixement. Un desconeixement que s’ha atiat des de les mateixes institucions i administracions. Si sempre que vas a un caixer automàtic veus que diferencia entre català i valencià, això et pot acabar influint. I el mateix passa amb les webs de les administracions de l’Estat espanyol. El 2020 vam publicar un estudi que mostrava que el 42,9% de les pàgines del govern espanyol que tenen versió en català practiquen el secessionisme lingüístic. I això que respecte al total de pàgines, només el 29,6% estan traduïdes parcialment o residualment i l’1% estan traduïdes completament. Són coses menors, però sumen. I molts anys sentint gent que diu mentides, fa forat.

De fet, fa poques setmanes Pablo Casado va assegurar que les variants de Mallorca, Menorca i Formentera no són català, sinó llengües diferenciades. 

És diferent. Perquè el 51% de les persones que viuen a Catalunya no tenen mala fe lingüística i en el cas de Pablo Casado aquest és un factor que és present, perquè segur que no ho ha dit per ignorància. Que trobi un departament de filologia que digui que existeixen totes aquestes llengües que va anomenar. Són ganes de fragmentar i uniformitzar, de fer que aquestes llengües es converteixin en residuals. A ningú se li acudiria dir que el que es parla a Buenos Aires i Madrid, o a Londres i Melbourne, són llengües diferents.

Un dels punts calents és la llei Audiovisual. L’avantprojecte estableix que les plataformes de streaming hauran de tenir una quota mínima d’un 30% d’obres audiovisuals europees i que el 50% d’aquestes hauran de ser en una de les llengües oficials a Espanya. El CAC reclama que dins aquest 50%, la meitat dels productes siguin en català, gallec o euskera, ja que es considera que no s’ha tingut en compte la diversitat cultural i lingüística en el sector.

Ja tenim pocs continguts en català i, si aquest redactat de la llei tira endavant, encara n’hi haurà menys. Es tracta de revertir el problema i s’aprofundirà. Durant la negociació, els governs autonòmics han de tenir clar que és una línia vermella que no es pot trepitjar. Si no, ho pagarem molt car. Hem d’aconseguir tenir una llengua normal.

OSCARESCUDER obertura Montse Giralt A

Montse Giralt

Què vols dir?

La meta és que ens puguem desenvolupar en català en tots els àmbits i això passa també per l’audiovisual. No reclamem 400 canals en català, el que volem és tenir-ne uns quants i disposar d’oferta suficient per a tothom. A finals de 2019 vam publicar un estudi sobre Netflix que indicava que 335 llargmetratges de ficció i documentals de la plataforma tenen versió en català. Amb tot, aquesta només s’incorporava en 4 casos. I la majoria d’aquestes versions, siguin doblatges o subtítols, estan pagades amb diners públics. Si pagues diner públic és per aprofitar-ho al màxim i això vol dir que arribi al públic en totes les seves versions. Més encara quan la llei del Cinema indica que el doblatge o la subtitulació ha d’anar enganxat a la pel·lícula allà on va.

Cal que el Govern sigui més exigent?

Necessitem un Govern que digui “tenim aquesta llei i s’ha de complir”. El Tribunal Constitucional va retallar la llei del Cinema i va rebaixar el 50% d’estrenes a les sales en català que exigia la Generalitat inicialment al 25%. Però és que ara mateix estem per sota del 3%. Des que es va aprovar el 2010, hem tingut Governs que han estat incapaços de fer complir una normativa aprovada pel Parlament de Catalunya. Una altra llei que es va aprovar el mateix any i que mai s’ha complert és el Codi de Consum, que fa obligatori l’etiquetatge en català en els productes que es comercialitzen a Catalunya. El va aprovar el Parlament, ja ha passat pel TC i, així i tot, cap conselleria d’Empresa no l’ha fet complir.

 

El 2019 vau publicar l’Estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya que deixava dades preocupants. 

El jovent i els infants són importantíssims, perquè són el futur. I la situació és preocupant tant a la secundària com a la primària. L’estudi mostra que fins i tot en les zones on el català és la llengua majoritària, com a màxim el 45% de les converses entre alumnes es desenvolupen en català. Si pugem una generació de persones que en la seva infància i adolescència no parlaven català en el lleure, serà difícil que això canviï quan arribin a l'edat adulta.

Se’ns transmet que el català no és una llengua útil.

L’atur entre els castellanoparlants que no fan servir el català és el doble que entre els que sí que saben parlar-lo. El percentatge de persones desocupades és del 21,7% i l’11,7 %, respectivament. I les dades mostren que no hi ha distincions entre la gent que parla català com a llengua materna i els que l’han après posteriorment. Això demostra la utilitat social que encara té la llengua: el més important són les capacitats, no l’origen.

Necessitem un Govern que digui “tenim aquesta llei i s’ha de complir”

Hem de promoure la militància lingüística?

Si decideixes parlar exclusivament en català, et costarà dues o tres setmanes acostumar-te. Al principi potser et sents incòmode, però és una sensació que després passarà. Molta gent pateix, perquè pensa que no l’entendran, però és mentida. De fet, les estadístiques indiquen que el 94,4% de les persones que viuen a Catalunya entenen el català. Un altre pas és comprar productes etiquetats en català o prioritzar pàgines web que el tinguin com a opció. I reclamar respecte pels nostres drets i denunciar quan aquests són vulnerats.

OSCARESCUDER tancament Montse Giralt B

Montse Giralt

 

Imatge principal, Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua / Montse Giralt

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat