Al primer article sobre l'Estratègia de la Resistència No Violenta (RNV) es van exposar els deu punts en què es fonamenta. Ara es desenvoluparan mitjançant casos concrets, començant pel més famós de tots: el de Mohandas Karamchand Gandhi, que va aplicar la RNV per a aconseguir la independència de l’Índia.

“L’ideal de Gandhi, l’apòstol més gran de la nostra època, triomfarà, si no avui, demà”. L’autor d’aquesta frase és Francesc Macià. És part del pròleg de l’edició en català de la biografia de Gandhi escrita pel francès Romain Rolland. Macià prologava l’obra el 1930 des de Brussel·les, on s’havia refugiat després dels Fets de Prats de Molló. Aquell llibre és ara un clàssic, i les paraules de Macià van ser premonitòries del que passaria el 1947, quan Gandhi va aconseguir la independència de l’Índia després de molts anys de lluita.

Gandhi no era la figura fràgil caricaturitzada per Ben Kingsley al cinema, sinó un home molt complex —alguns el qualificarien de controvertit— i amb una enorme capacitat per a l’estratègia que es va servir per a vèncer l'Imperi britànic. El líder indi coneixia el seu opressor com ningú. Havia estudiat Dret a Londres i va passar més de vint anys a les colònies britàniques sud-africanes, on va posar en pràctica la resistència no violenta per a lluitar contra el llavors imperant racisme que ell mateix va patir a mans dels britànics. Però tot i aplicar la no-violència a favor dels drets socials, Gandhi, pel fet d’haver experimentat la guerra al bàndol britànic contra bòers i zulus, i com a reclutador de soldats pel bàndol britànic durant la primera Guerra Mundial, no va negar mai que la lluita armada també fos efectiva. Paradoxalment, és aquesta experiència que el va portar a entendre que l’estratègia violenta segurament no seria efectiva per tal d’obtenir la independència de l’Índia. La força militar de l’Imperi era palesament superior per a ser vençut amb les seves pròpies armes. A més a més, Gandhi no es refiava de la lluita armada, atès que podia arribar a corrompre moralment els agents implicats.

Ghandi deixa clar que la Resistència No Violenta només és eficaç si s’aplica amb el coratge suficient per a afrontar la força de l’enemic, per molt desmesurada que sigui

No obstant això, Gandhi deixa clar en els seus escrits (gairebé 100 volums de vora 500 pàgines) que la RNV solament és eficaç si s’aplica amb el coratge suficient per a afrontar la força de l’enemic, per molt desmesurada que sigui. Per a Gandhi, el coratge era un valor suprem, i a ningú no menyspreava més que a un covard. La no-violència de Gandhi, coneguda com Satyagraha, requeria “ser no violent de pensament, paraula i acció”. En cas de no disposar de prou coratge, Gandhi considerava que era millor de no fer ús de la RNV; defensava que la gent tingués l’opció d’emprar el recurs de la violència, atès que no hi havia res pitjor que emmascarar la covardia darrera la no-violència.

Gandhi sabia que la RNV requeria de temps per a aconseguir els objectius proposats. Tot i que va tornar de Sud-àfrica el 1915 i va engegar les seves primeres accions de no-violència el 1920, la independència no fou oficialment aconseguida fins al 1947. La campanya va ser llarga i va incloure diverses fases, essent les accions de 1920-22, la Marxa de la Sal de 1930 i el moviment ‘Aneu-vos-en de l’Índia’ de 1942, algunes de les més conegudes. Aquestes accions van tenir molts moments àlgids, però també moments de gran frustració. Per exemple, el Congrés Nacional Indi va declarar infructuosament la independència el 1930 (que no va ser reconeguda per cap Estat europeu).

Gandhi entenia que la RNV havia de ser implementada fins a les darreres conseqüències si volia assolir la victòria, independentment que l’adversari fes un ús excessiu de la violència. El líder indi era conscient —i fins i tot veia de bons ulls— que les seves accions no solament provoquessin una reacció violenta de l’Imperi, sinó que considerava que n’augmentaven les possibilitats de victòria. Com més forta és la repressió exercida per l'adversari, més suport aconsegueix la causa. El fet que ell i milers dels seus seguidors anessin a la presó de forma reiterativa era part de l’estratègia, atès que deixava en evidència l’adversari i saturava les institucions penitenciaries. Un dels casos més dramàtics va ocórrer el 1919, quan centenars d'indis van morir massacrats a Amritsar a mans de les tropes britàniques mentre es manifestaven pacíficament. La violència va trencar un lligam emocional i molts indis es van adonar que mai més no podrien sentir-se part de l'Imperi. El poeta Rabindranath Tagore —el primer Nobel de literatura no-europeu— va renunciar al títol de sir com a acte de protesta, afirmant que els europeus havien perdut el prestigi a l'Àsia amb aquella acció criminal.

Estudiava el rival per a identificar els pilars del seu poder. Va adonar-se que la força de l’Imperi depenia de la col·laboració activa de la població autòctona

Una de les virtuts de Gandhitxi —així l’anomenaven els seus seguidors—, era la seva capacitat d'anàlisi estratègica. Abans d'emprendre cada campanya, estudiava curosament el rival per a identificar els pilars sobre els quals se sustentava el seu poder. Així, va adonar-se que la força de l’Imperi depenia de la col·laboració activa de la població autòctona. Conseqüentment, Gandhi va orquestrar al llarg dels anys multitud d’accions que havien de tenir un impacte concret en la relació de poder entre els indis i els colonitzadors britànics; accions com per exemple que els autòctons s’abstinguessin de consumir productes britànics (com ara el cotó i l'alcohol) i afavorissin els elaborats a l’Índia; que cessessin de treballar a les institucions de l'Imperi; que no paguessin impostos; que boicotessin el sistema judicial colonial; que giressin l’esquena als col·laboradors dels britànics i refusessin de rebre honors d'Estat, entre molts d’altres.

Una de les accions més celebrades del moviment va ser la Marxa de la Sal. Quan Gandhi va anunciar la idea, ni els seus aliats ni els britànics no van restar gaire impressionats, fins al punt que el virrei de l’Índia va dir que ‘una potencial campanya contra la sal no li pertorbava la son. Però Gandhi havia identificat una causa extremament potent. El monopoli de la sal no solament era un dels pilars econòmics de l’imperi —representant gairebé el deu per cent dels ingressos dels britànics— sinó que també tenia un fort valor simbòlic, perquè la gent en depenia per a sobreviure. La sal era un objectiu específic que tots els indis podien entendre, especialment quan es compara a conceptes més abstractes com ara demanar “més drets”, “més llibertat” o “més democràcia”.

Gandhi va començar a caminar el 12 de març de 1930 partint de casa seva acompanyat d’un grapat d’amics, i va arribar a l’Oceà Índic el 6 d’abril, després de caminar 390 quilòmetres, arribant-hi acompanyat de milers de seguidors. Un cop allà, es va posar a fabricar sal, essent immediatament imitat en tot el país. Solament dies després d’arribar a la mar, Gandhi se’n va anar cap a Djarasana, una de les mines de sal més importants del país. El virrei va empresonar Gandhi  immediatament i va avisar que es faria ús de la violència per a aturar els manifestants, però aquests seguiren marxant a consciència fins que els soldats els van dispersar agredint-los amb uns fuets de caps d’acer. Tot i les 80.000 detencions que els britànics van fer contra aquells que van gosar trencar el monopoli de la sal, la campanya va esdevenir un catalitzador per a mobilitzar la ciutadania, que va entendre que l’Imperi no era imbatible malgrat la seva capacitat opressora. La premsa internacional es va fer ressò de la brutalitat britànica, impressionada pel comportament no-violent dels indis. L’esdeveniment aparegué en un miler de mitjans internacionals i fins i tot la prestigiosa revista americana Time va triar Gandhi com a “Personatge de l’Any” del 1930.

Ho va aconseguir amb persistència indestructible, acurada anàlisi estratègica, accions concretes amb rigidesa militar i coratge ferotge que no defallí mai

Gandhi i la causa índia ja eren al mapa de l’actualitat mundial, i a mesura que passaven els anys i els indis es mantenien majoritàriament fidels a l’estratègia de RNV, els anglesos van perdre força, fins que va arribar la Segona Guerra Mundial. Tot i demanar l’ajut dels indis contra els poders de l’Eix, Gandhi va entendre que els britànics no tindrien la força suficient per a resistir una altra campanya de no-violència, i va refusar de  col·laborar amb els britànics. Va llançar la campanya ‘Aneu-vos-en de l’Índia’, esgrimint que no podia fer costat a una nació que defensava la democràcia en l’esfera mundial però no els drets dels indis. Per bé que els britànics encarceraran Gandhi i més de 50.000 dels seus conciutadans, afeblits per la Guerra, van perdre la capacitat de controlar la població índia, i finalment van prometre la independència de l’Índia.

En Mohandas Gandhi havia aconseguit la victòria contra un adversari molt més poderós que ell. Però solament ho va aconseguir perquè va saber enfrontar-s’hi amb una persistència indestructible (ben bé trenta anys), una acurada anàlisi estratègica que va portar-lo a dur a terme accions concretes amb rigidesa militar i, sobretot, amb un coratge ferotge que li va permetre fer front a la brutalitat d’una gran potència europea sense defallir mai.

Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperisXavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània @Xaviercarmaniu

No Violència Monument Landskrona (Brödbaron)
la revolta pacífica (1) Entendre l'estratègia de la no-violència Eduard Peris i Xavier Carmaniu
Otpor srdja popovic2
La revolta pacífica (3) Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic Eduard Peris i Xavier Carmaniu
Anna Walentynowicz i Lech Walesa Missa Drassanes Lenin a Gdansk Agost 1980 (Alchetron KFP)
LA REVOLTA PACÍFICA (4) Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa Eduard Peris i Xavier Carmaniu
Rosa Parks monument
LA REVOLTA PACÍFICA (i 5) Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu