GRA028. MADRID, 25/12/2015.- La secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, durante una comparecencia, hoy en la sede del partido, en la que ha señalado que es el PSOE, y no ella, el que debe señalar quién, dentro del partido socialista, tiene el poder para tomar la decisión sobre los pactos de gobierno tras las elecciones y se ha limitado a pedirles que tengan

No hi haurà reforma constitucional a Espanya, si el Partit Popular no ho vol. Després del 20D, el suport obtingut per Mariano Rajoy no és suficient per obtenir la investidura llevat que el PSOE s'abstingui en segona volta, però sí per bloquejar qualsevol canvi en la Carta Magna. No té majoria absoluta al Congrés, però amb 145 senadors, la té majoria al Senat. És a dir, la Cambra territorial "inútil", però que en un escenari tan fragmentat ha redescobert les funcions d'endarrerir l'elaboració de lleis, i ser-ne el contrapoder  –i fre– a la revisió de la Constitució.

El boicot real

La transcendència del Senat és nova. Habitualment s'ha considerat que no vetlla per l'interès territorial, ja que va ser dissenyat abans que les comunitats autònomes, i representa més les províncies i la població. Fins i tot, es configura amb candidats sorgits de llistes nacionals, en la seva majoria. Tampoc té capacitat de ser contrapoder real al Congrés, ja que en el procediment legislatiu ordinari, els senadors poden vetar o esmenar lleis en un termini de temps limitat, en què la Cambra Baixa sempre té l'última paraula.

 

Però per a Génova, la possibilitat i incentius per mantenir l'statu quo són elevats. L'actual sistema polític s'ha demostrat profitós als seus interessos: límits al sostre de dèficit de l'Estat, llei electoral o tria d'alguns membres del Tribunal Constitucional. Així, de ser exclòs de qualsevol pacte de govern, el PP podria decidir boicotejar un "canvi regeneracionista", o un "front d'esquerres" dels seus rivals: Partit Socialista (PSOE) i Podemos, amb les formacions independentistes, o Ciutadans (C's), a través del Senat.

El procediment 'senzill'

L'article 167 de la Constitució estableix que un projecte de reforma requereix del suport de 3/5 parts de les Corts Generals per ser aprovat. És a dir, de 210 congressistes i 160 senadors. Amb l'escenari resultant del 20D, caldria un suport al Congrés de PP (123 escons) i PSOE (90 escons) per canviar algunes qüestions relatives al model territorial, com ara la distribució competencial. Malgrat que és difícil pensar que Podemos negociés amb PP, una altra aliança –numèrica– podria arribar de la mà de populars, naranjitos, i cercles morats –amb o sense marees, les seves llistes híbrides, com En Comú Podem–. Si els populars s'hi oposessin, seria possible de continuar el curs de la reforma.

 

Socialistes i Podemos –amb totes les formacions afins– podrien pactar junt amb Ciutadans, Izquierda Unida, Democràcia i Llibertat i el Partit Nacionalista Basc. Els dos últims van firmar que participarien d'una ponència de reforma que afavorís els interessos d'un referèndum o més capacitat de decisió per a ells.

El Senat, la clau

Però si arribés el projecte a les portes del Senat, defalliria. El 20D ha comportat molt canvis que no passen per la majoria absoluta que hi manté el PP, amb 145 senadors –dels 266–. Així, sumant la resta de grups –fins i tot amb independència que fossin afins a reformes o no– només s'arribaria a 121 senadors. Per aprovar el projecte de reforma en calen 160, de manera que seria bloquejat.

 

Donat el cas, la Constitució preveu la creació d'una Comissió paritària de diputats i senadors per elaborar un altre text, de comú acord. La peça resultant hauria de superar novament l'escrutini dels 3/5 de suports a les Corts. En cas contrari, el Senat l'hauria d'aprovar per majoria absoluta, i el Congrés per 2/3. Novament el PP tindria el poder de vetar de la reforma constitucional. Una clau que li permetria tancar el pany.

GRA354. VITORIA, 22/12/2015.- El ministro de Sanidad y presidente del PP del País Vasco, Alfonso Alonso, explica hoy en rueda de prensa en Vitoria el contenido de la reunión de la Junta Directiva regional que ha analizado los resultados electorales de su partido en Euskadi. EFE/David Aguilar

Blindatges a la reforma

Redescoberta la importància del Senat, avui el PP seria els menys interessat a suprimir-lo. Així, qualsevol proposta com la inclusió del nom de les comunitats autònomes a la Carta Magna –per part de C's– o els canvis a la forma com es designen els membres del Tribunal Constitucional, i la definició de més drets socials –de PSOE i Podemos– tampoc serien possibles si no ho vol Génova. Alhora, aquest trobaria una paradoxa: els àmbits del seu interès no ho són per altres grups.

 

El PP no inclou en el seu programa electoral cap menció expressa a la revisió. Ara bé, la diputada María Dolores de Cospedal va anunciar que calia fer precepte constitucional el fet que governés la llista més votada –potser, per blindar les majories simples dels populars–. És més, qüestions com la supressió de la Corona, el reconeixement de Catalunya com a nació o el seu referèndum també serien de difícil sortida.

El seu procés és "l'agreujat", molt més complex. Segons l'article 168 de la CE, caldria el suport de 2/3 de les Corts i la dissolució d'aquestes, a més d'un referèndum posterior de ratificació per assolir qualsevol canvi en aquestes àrees. La Constitució no té clàusula d'intangibilitat –elements que no es puguin reformar–, però la dificultat es tradueix a la pràctica en un blindatge.

Europa i ZP, els precedents

No obstant això, quan li ha convingut al bipartidisme, s'ha reformat la Constitució. La primera ocasió es correspon amb el procés de convergència europeu, l'any 1992. Espanya permetia el dret a sufragi actiu –el vot– als estrangers residents al país, en les eleccions municipals. Ara bé, no en feia esment al sufragi passiu –possibilitat de ser escollit–. En connivència amb la norma europea, el Govern va instar el Tribunal Constitucional a revisar l'article 13, apartat 2, que va resoldre'n una contradicció, i es va incloure l'element.

 

El darrer cop va ser l'estiu del 2011, amb l'article 135. PP i PSOE van votar-ne la reforma per fixar constitucionalment el concepte d'estabilitat pressupostària –el sostre de dèficit– i que fos prioritat el pagament del deute. La seva majoria era suficient aleshores, i la reforma va passar sense dificultats.

Informe Rubio Llorente

Conscients que determinats elements començaven a quedar desactualitzats en la Carta Magna, en relació amb els nous temps, el mateix José Luis Rodríguez Zapatero ja havia instat el 2006 el Consell d'Estat a revisar quina podria ser una reforma plausible.

 

Francisco Rubio Llorente, jurista que en presidia la institució aleshores, va liderar un informe en què s'explicava com procedir en quatre àmbits: supressió de la preferència de l'home sobre la dona en la successió de la Corona –que afectaria les infantes Leonor i Sofía–; recepció constitucional del procés de construcció europea –un procés que sembla gairebé inevitable–; inclusió de la denominació de les comunitats autònomes, i reforma del Senat –sempre qüestionat–.

Estratègies implícites

Rajoy va titllar d'obra "magnífica" l'informe, malgrat que els socialistes l'havien desat al calaix. Pel líder del PP és important establir la distribució competencial, com el text suggereix. El mateix Rubio Llorente va afirmar que l'element serviria per "privar de suport electoral" les opcions independentistes. Així, com que la Corona consta en la reforma, els juristes suggerien que tot el procés es fes pel camí agreujat –difícil per a altres qüestions–.

 

Però avui, després de les eleccions històriques, queda un mapa polític on el sistema de partits és diferent, però en què qualsevol reforma de substància per als ciutadans dependrà de la llista més votada. Paradoxalment, és el PP el menys avesat a moure qualsevol vèrtebra de la columna que el manté dempeus, preservant l'status quoAra bé, és un poder prou sucós com per potser negociar-lo, a canvi de suport en la investidura que vindrà.