Sens dubte. Ens ha marxat el millor. Permeteu-me de dir-ho. Encara que només sigui perquè vaig compartir vida i feina, moments grats i desassossecs amb Xabier Arzalluz durant 18 intensos anys.

Va ser l'enemic. Perquè Espanya sempre necessita un enemic per mantenir el seu "Una, grande y libre". Era, és, l'Espanya cañí, la mateixa que veiem ara a la sala que jutja els catalans, als seus dirigents, per pretendre decidir sobre el seu futur.

Es parla molt de "fake news", però jo diria que les "fake news" es van inventar amb Xabier. Sé que exagero. Però permeteu-m'ho, perquè soc de Bilbao. I els de Bilbao tenim fama d'exagerar-ho tot.

Ho explico així, perquè si alguna cosa caracteritzava Arzalluz era el seu sentit de l'humor. Així ho vam saber els qui el vam conèixer. Que era un home tolerant, savi, amic dels seus amics, amant del seu poble, de la seva gent, del seu idioma, de la seva cultura. Patriota, abertzale i pragmàtic. I no. No tenia RH negatiu.

Xabier Arzalluz 2006 Europa Press

Ja gairebé no hi ha polítics com ell que ho donin tot per la seva gent i d'aquest nivell intel·lectual.

Va portar el PNB enfonsat després de l'escissió del 86 a l'èxit total a les eleccions del 2001 en tàndem amb el lehendakari Ibarretxe. Van ser 600.000 vots amb gust de glòria.

 

Va ser l'enemic. Perquè Espanya sempre necessita un enemic per mantenir el seu "Una, grande y libre"

A més d'a la política, va dedicar tota la seva vida a l'estudi. Era expert en dret polític i cultura clàssica i germànica, i això, unit als seus grans dots de comunicador el van fer ser un dels professors més populars a la Universitat de Deusto, on impartia classes diàriament. I no eren pocs els alumnes d'altres graus o assignatures que acudien a les seves classes només per escoltar-lo.

Va ser, ha estat, un gran orador. Dels millors. Improvisava. Però darrere de tota improvisació sempre hi ha una gran feina. Pensava els seus discursos mentre passejava. De vegades recorria els voltants de Galdakao, propers al caseriu de Begoña, la seva dona. De vegades passejava els carrers de Bilbao. Des del Guggenheim cap a casa seva. En aquests passejos es van dissenyar moltes de les estratègies del PNB.

Li encantava l'horta i cuinar. Presumia de fer les millors alubiadas i assegurava que les seves vinyes donaven el millor txakolí.

Un dia abans d'un Aberri Eguna el vaig acompanyar a preparar el seu discurs mentre cuinava unes mongetes a l'estil de Bizkaia. Mentre els llegums coïen, Xabier posava sobre paper el que ja tenia pensat. Em va dir llavors: Cuida-les que no es cremin. I en l'anar i venir al seu despatx em vaig despistar. Va acabar d'escriure el seu discurs i mentre el repassàvem, vam fer unes altres. "Si no dinem a les tres, dinarem a les cinc". Van ser unes mongetes formidables i el seu discurs d'Aberri Eguna, inoblidable.

Agur eta ohore Xabier.

Javier Vizcaya Uriarte va ser cap de premsa del PNB entre 1986 i el 2004