El jutge Pablo Llarena ha aprofitat la seva interlocutòria amb relació al processament dels polítics independentistes exiliats per passar comptes amb la reforma impulsada pel govern de Pedro Sánchez que deroga el delicte de sedició. El jutge no només esquiva aquesta reforma i continua castigant els independentistes exiliats amb la màxima pena per malversació, sinó que a més carrega sense embuts contra els arguments esgrimits per introduir aquests canvis al Codi Penal. Llarena atribueix la reforma de la llei, pactada per PSOE, Podemos i ERC, a una "marcada discrepància" amb la sentència del judici del procés i rebutja que se sustenti en qüestions formals o de proporcionalitat o en la necessitat de garantir els drets i llibertats fonamentals, com s'ha assenyalat. El jutge denuncia que els legisladors han creat un context en què es despenalitza els acusats per sedició arran del referèndum de l'1-O.

Després d'anys perseguint Carles Puigdemont i la resta dels exiliats amb euroordres fins ara infructuoses, Llarena ha hagut de presentar una nova interlocutòria per adaptar aquest cas a la reforma del Codi Penal que avui entra en vigor i on desapareix el delicte de sedició. En la interlocutòria, el jutge instructor argumenta que aquests canvis tenen la seva gènesi en la sentència del procés, com es desprèn de les referències a la recent aplicació del delicte de sedició que es fa a l’exposició de motius de la reforma de la llei, així com de les declaracions públiques que s’han sentit al respecte i del fet que ha estat l’únic cop que s’ha aplicat l’article 544 del Codi Penal. Tot plegat “facilita” l’avaluació de les raons, segons assenyala Llarena, no sense certa ironia.

Cas aïllat

Recorda que “com a primera justificació”, la reforma assenyala les “imprecisions normatives de la redacció del precepte” que obliguen a precisar la conducta prevista, i retreu, de nou amb to irònic, que en aquesta valoració es “prescindeix de certa perspectiva d’indubtable interès”, com és el fet que només s’ha aplicat un cop el delicte de sedició des que va entrar en vigor el denominat Codi Penal de la democràcia.

“En conseqüència, difícilment pot sustentar-se —com apunta l’exposició de motius— que la defectuosa definició descriptiva del tipus penal pot afavorir la repressió penal de comportaments democràtics i dissuadir els ciutadans d’exercir els seus drets i llibertats fonamentals, en concret, alguns drets com la llibertat d’expressió o la llibertat de reunió”, rebla.

Discrepància amb la sentència

No només això, adverteix que atès que només s’ha aplicat un cop aquest article, l’afirmació que l’aplicació d’aquest tipus penal pot “dissuadir del legítim exercici dels drets democràtics de la ciutadania”, únicament es pot sostenir en una revisió completa dels fets enjudiciats arran del procés i en una “marcada discrepància amb la resposta judicial emesa” davant d’aquell procés. 

Igualment, rebutja que aquest tipus penal presentés “imprecisions”, i “menys encara” quan la sentència del procés “en la funció interpretativa que li correspon, acota clarament els excepcionals supòsits en què un comportament delictiu pot integrar el delicte de sedició”.

Recorda els termes precisos en què s’aplica la sedició als condemnats pel referèndum de l'1-O i puntualitza que tot i que es poden donar de manera excepcional supòsits en què hi hagi “un contorn confús”, no es pot obviar que aquests casos de confusió, segons preveu la Constitució, es resolen a favor dels encausats. En qualsevol cas, deixa clar, en referència al judici al procés, que no és acceptable "suggerir que els fets enjudiciats s’ubiquen en aquest espai d’indefinició”.

Homologable a l'entorn

El text recorda que la sentència del procés subratlla que la defensa de la “unitat territorial d’Espanya” no és una singularitat del sistema constitucional i que està contemplat a la pràctica totalitat de les constitucions europees. Es refereix als casos d’Alemanya, França, Portugal, Itàlia, Luxemburg, Bèlgica i Grècia. Tampoc accepta l’explicació sobre la necessitat d’abordar una harmonització amb les previsions penals dels països del nostre entorn, aplicant el principi de proporcionalitat a l’hora d’establir la pena associada al delicte.

“La nostra previsió legislativa, fins avui, era plenament homologable a la dels països del nostre entorn per fer front a comportaments com l’enjudiciat, sense que pugui argumentar-se que existeix una discordança punitiva entre Espanya i altres països esgrimint la falta de col·laboració d’algun país a l’entrega dels encausats fugats”, retreu. De fet, recorda que aquesta falta de col·laboració no és un fet aïllat sinó que s’havia produït en el passat amb casos vinculats a delictes de terrorisme. Aprofita en aquest punt per retreure que cap Estat de la UE hauria d’haver denegat “el lliurament dels pròfugs” si no era per trencament del principi de doble incriminació, és a dir, que els fets que es jutgen no són delicte al país requerit.

Despenalització

El jutge retreu que si es considera excessiva la sanció el que s’hauria de fer és reduir les penes. “No obstant això, lluny de corregir-se el que el legislador denuncia, s’ha optat per derogar el delicte de sedició. I, encara que es pugui sostenir que la subsumpció dels fets s’ha de realitzar en els delictes de desordres públics, això no és així”.

Segons el jutge, ja no es podran sancionar conductes enjudiciades de l'1-O amb un tipus penal que no estava en vigor quan van succeir els esdeveniments, ni es pot considerar que els fets cabien en els delictes de desordres públics vigents a la data de la seva comissió.

“En conseqüència, per més que l’exposició de motius proclami la necessitat d’una major proporcionalitat o mitigació de la resposta penal, i malgrat que la llei afirma sortir al pas de les decisions que s’han adoptat o poden adoptar-se en aquest procés, l’opció legislativa no és oferir un menor retret penal per als que estiguin pendents d’un eventual enjudiciament, sinó que aporta un context proper a la despenalització”, conclou, atès que no es pot aplicar als encausats el delicte de sedició, que s’ha derogat; ni els desordres públics vigents el 2017, que no encaixen en els fets jutjats; ni els introduïts amb la reforma, que no es poden aplicar a fets anteriors a la seva entrada en vigor.

No obstant això, Llarena ha superat aquest obstacle retirant el delicte de sedició, però imputant Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació (art.432 del Codi Penal), que implica fins a 8 anys de presó de forma agreujada, ja que sosté que no se'ls pot aplicar la malversació atenuada (art.432 bis) introduïda en aquesta reforma, i que castiga amb fins a 4 anys de presó la malversació que no implica un lucre personal.