Lluís Llach va posar el punt i final a la seva carrera com a cantautor amb un concert a Verges (Baix Empordà) el març del 2017. Però assegura que no ho troba a faltar. De fet, ha arribat a la conclusió que és la comunicació amb el públic el que realment enyora. "En el món aquest nostre de pujar a un escenari, a vegades s'exagera, però hi ha una certa màgia", confessa.

Mentre conversa amb ElNacional.cat, l'acompanya constantment un gos Labrador que va recollir després que fos abandonat durant la pandèmia. Pel jardí hi passegen tranquil·lament unes gallines.

La casa de Parlavà, que durant anys va vibrar en l'efervescència dels assajos i la preparació d'espectacles, apareix atapeïda de records. El cantautor, immers ja en la seva feina com a activista, hi conserva algun del seus pianos, però els estudis de gravació han desaparegut i s'han transformat en espais inundats per la tranquil·litat i la llum de l'Empordà que va inspirar algunes de les peces més nostàlgiques de la seva discografia.

Solitud

Té la intenció de tornar a Senegal quan acabi la feina del Debat Constituent que li va encarregar el president Quim Torra i que actualment l'ocupa. "Necessito molt sovint d'una estranya solitud que no sé explicar, ni la vull explicar, i allà m'hi sento molt bé", explica.

Admet que és entusiasta del Barça fins a la llàgrima i valora molt positivament el perfil del president del Club, Joan Laporta, que considera una persona atrevida que normalment sap brillar. 

I això no obstant, no es prodiga gaire pel Camp Nou, precisament l'espai que va ser escenari d'un dels seus concerts més emblemàtics. Recordant aquell espectacle del 1985, Llach torna a evocar el vincle amb el públic: "De tots els privilegis que he viscut que han sigut molts, aquest segurament és el més bonic, sentir la complicitat"