Que el país és petit no és cap secret per a Lluís Llach, que se’l va recórrer fins als darrers racons durant els anys que es va dedicar a la música. Per això no l’ha espantat tornar a fer bolos, però aquest cop no amb la guitarra de la Laura sota el braç sinó amb el full de ruta del procés independentista.

El diputat de Junts pel Sí ha decidit que els milers de persones que es van registrar com a candidats voluntaris durant la campanya electoral del 27-S es mereixen saber en quin punt està el vaixell que se suposava rumb a Ítaca.

De moment, ha fet ja més d’una vintena d’actes pel territori amb la col·laboració de l’Assemblea i Òmnium, a la recerca d’aquells candidats que es van apuntar a les llistes en les darreres eleccions al Parlament. Aquest divendres tocava Berga, al teatre municipal. L’acompanyava el periodista Carles Solà. Entre els espectadors, el regidor de la CUP Francesc Ribera, Titot. L’estructura és sempre la mateixa: una presentació molt breu, i preguntes.

“La meva pretensió era anar al final de la llista de Barcelona –explica, recordant el seu paper com a candidat-, però en Pep Guardiola em va fotre el lloc. Vaig anar cap a Girona –aquesta és més meva- per tancar-la. I al final la vaig obrir. Estic content d’haver-ho fet. Estic aprenent moltes coses. M'ho estic prenent amb afició i amb voluntat”

A vegades els ganivets passen molt a la vora, prenem tranquimacins als cafès com si fossin ensaïmades

L’anàlisi que el diputat ofereix sobre la situació no amaga les dificultats del debat polític que es viu al Parlament. “És veritat que a vegades hi ha dubtes i renúncies. A vegades, els ganivets passen molt a la vora, prenem tranquimacins en el cafè com si fossin ensaïmades, però anem tirant”, explica.

I un primer diagnòstic que adquireix especial rellevància tenint en compte que qui el formula és el president de la comissió d'estudi del Procés Constituent: “El que us puc dir per començar és que uns mesos després estem en el lloc exacte que havia previst el full de ruta”.

Al Parlament, el cantautor ha donat pas al diputat. La seva imatge recorrent els passadissos de la cambra, repassant papers amb les ulleres verdes i el barret calat s’ha convertit ja en habitual. El seu pes, però, no és el d’un diputat més i el seu perfil el va convertir en gairebé l’únic nom que podia substituir Muriel Casals a la presidència de la comissió del Procés. Un autèntic vers lliure a la cambra catalana.

Estem inventant la política. La manera de fer política. No hi ha hagut un procés com aquest enlloc”, explica per relatar la forma com el debat sobiranista intenta evitar els obstacles que li planteja l’Estat.

El procés, assegura, és “montserratí”, com una serra, amb alts i baixos. No té inconvenient a sumar-se a la valoració que expressa la primera de les preguntes en el sentit que tot i l'èxit de la consulta del 9-N es va desaprofitar l'ocasió per donar l’empenta definitiva a la reivindicació independentista. “Els nostres polítics barallant-se i amb les contradiccions que fossin, no van saber fer-ho”, admet.

Aquí hi ha un problema de llenguatge. En teoria no farem DUI però...

Les preguntes reflecteixen els dubtes que genera aquest debat: Referèndum o declaració unilateral d’independència?, li demanen. “El referèndum, inclús si fem una DUI, l’haurem de fer. Un referèndum per donar un aval democràtic a una decisió d’aquesta magnitud és una necessitat essencial. La DUI... Digues-li com vulguis. Aquí hi ha molt un problema de llenguatge. En teoria no la farem però..., però...”

El diputat té moltes taules. Ha viscut molts anys damunt l’escenari i se li nota. Es mou amb humor, amb agilitat, amb picades d’ullet a l’auditori...

Per explicar si hi haurà o no declaració unilateral, repassa el full de ruta, les estructures d’Estat, la dissolució del Parlament, la desconnexió, el procés constituent..., i  conclou: “No haurem proclamat efectivament la independència. No sé com li podem dir. Però s’hi assembla molt”.

Afirma que el calendari està consensuat –tot i que en un moment determinat parla d’”aquests 15, 16, 17, 14, 13,... no se sap massa bé, mesos que tenim”-; admet que hi ha desconnexió entre la societat i el Parlament; fa una repassada sense manies dels mitjans de comunicació...

Hi ha qui prefereix desobeir però estem creant noves formes per imposar-nos davant l'Estat

Llach es dedica a fer aquests actes els dilluns, dijous, divendres i dissabtes. Altres companys de grup li donen un cop de mà cobrint les seves absències si no pot acudir a alguna de les comissions que li pertoquen.

A l’escenari fa fred. Primer es posa l’anorac. A mida que avancen les preguntes, va estirant cap avall el barret per amagar-hi les orelles. Fins que es queixa en veu alta: “Fot un corrent d’aire!”.

El debat sobre la desobediència també hi treu el cap amb una pregunta directa. “Hi ha gent que prefereix desobeir. D’acord. Deixeu-m’ho dir en positiu: estem creant noves formes de fer política, nous recursos per imposar la voluntat democràtica davant de l’obsessió de l’Estat per aniquilar les nostres determinacions. A mi em sembla això molt més positiu i important, quan calgui desobeir també. Però si podem ser creatius i plantar cara amb mandat democràtic jo ho trobo més divertit i més maco”.

Estem aquí per un mandat democràtic i ens mantindrem fidels a aquest mandat

Què passarà quan els tribunals es pronunciïn davant les accions de desobediència, què passarà si hi ha condemnes o inhabilitacions?, interroga una dona. “Doncs aguantar. No? Que no ens enviareu carmanyoles? I que els sofregits siguin bons! Aguantar. Estem tots mentalitzats. I responsabilitzar-nos dels nostres actes. No defugim la responsabilitat dels nostres actes, estem aquí per un mandat democràtic i ens mantindrem aquí fidels a aquest mandat democràtic. Està claríssim”.

Deia el Llach cantautor que el país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Divendres, però, mentre travessava l’eix transversal de punta a punta, va tenir oportunitat de tastar-ne un cop més l’amplada. La va poder completar dissabte amb tres cites més que tenia programades per terres lleidatanes.

Quan conclou l’acte, Llach travessa la platea. Molts dels assistents l’esperen per saludar-lo, per fer-se una selfie, per demanar-li un autògraf. Pacient, atén tothom que se li acosta. Fins a arribar a la porta. I al cotxe un altre cop.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat