Volien retratar l’independentisme, tot ell, com una expressió violenta, agra, salvatge i això és el que han fabricat a les portades i cròniques d’aquest diumenge ABC, La Razón i, un pèl menys, El Mundo. Calia propiciar entre els seus lectors la connexió amb la kale borroka. A les seves cròniques, tota informació que pugui difuminar aquesta imatge no hi és.
No hi és el baix nombre d’assistents –oficialment 6.000 radicals indepes i els seus fans, i 3.000 policies espanyols i els seus fans.
No hi és que els sindicats de policia d’Espanya han desqualificat la manifestació de Jusapol (Justicia Salarial Policial) per “populista i inoportuna”.
No hi és que els Mossos van protegir la mani de Jusapol, no la contramani indepe –que són els que van rebre.
No hi és que els concentrats pacíficament a la plaça de Sant Jaume eren més que els contramanifestants.
No hi és la crítica que s’ha fet des de diverses contrades de l’independentisme per l’actuació fora mida dels Mossos.
No hi és el detall rellevant que –fora de l’exdelegada del govern espanyol, Llanos de Luna, i l’actual cap de colla de VOX– a la manifestació no hi eren presents cap dels polítics que van acompanyar l’anterior: Albert Rivera, Inés Arrimadas, Xavier García Albiol i no pocs quadres de Cs i del PP. Quina casualitat.
No hi ha fotos del carnestoltes de Jusapol, amb la seva gent –policies, se suposa–, disfressada de vàndals, ostrogots, visigots, víkings, romans o ves a saber. Ni hi són els seus crits i amenaces, disponibles a Twitter per a qui en vulgui fer cas. Ni per riure-se’n han posat les fotos dels indepes netejant la Via Laietana un cop acabada mani i contramani.
No hi ha cap explicació de què és Jusapol i qui és la seva gent. (Si en vol saber alguna cosa, consulti això i això).
No hi és, en fi, que es tractava d’una provocació. Ho explica càndidament i justa El País: “L'acte va servir d'excusa, sobretot, per […] fer homenatge als membres de les forces de seguretat de l'Estat que van actuar requisant urnes a Catalunya el passat 1-O” –i mira que cal tenir barra i sang freda per a descriure, sense tremolar, l’actuació de les FSE espanyoles aquell dia com “actuar requisant urnes”. Llàstima.
Etcètera. La conseqüència d’aquesta manca d’informació als tres diaris antigovernamentals (espanyols) són aquests titulars que no titulen, que no informen, que no expliquen, i aquestes cròniques que conten la meitat de la història. Que informar segurament no era l’objectiu ho mostra que podien haver-ho fet –com d’altres– i no ho fan.
A còpia d’exagerar tan solemnement coses incomprovables, els titulars “El independentismo pierde el control de su jauría” o “CDR: 72 horas para sitiar al Estado” (què deu voler dir?) fan riure. No falla: titulars d’aquesta mena solen indicar que el text que els acompanya és aire calent o una intoxicació prefabricada que es vol imposar contra la realitat o totes dues coses alhora.
A la crònica d’El Mundo hi ha una frase que ho explica tot: “una jornada que anuló en parte el relato siempre repetido de que las protestas independentistas son obligatoriamente pacíficas”. S'entén tot perfectament, també les ganes de dir-ho, per més irreal que sigui. Podien haver-ho titulat, aquest diari i els altres dos amb què va de tronc, així: “¡Vosotros, independentistas, sois los terroristas! O bé “¡…sois los fascistas!”. Ja no vindria d’aquí.
(Atenció, però, al titular amb què obre la portada aquest diari: “Espanya perd crèdit a Europa pel gir amb els presos del procés”. En sentirem a parlar, d’això).