Un parell de setmanes abans de publicar el controvertit article on avalava els indults i qüestionava la viabilitat de la via unilateral, Oriol Junqueras enviava a la impremta el seu darrer llibre Contra l'adversitat (Ara Llibres). Es tracta d'un recull de reflexions vessades a paper durant 1.300 dies de reclusió. S'estructura en tres grans apartats. El primer, sobre la vida a la presó, el segon rebobina en els seus records d'infantesa i joventut i el tercer és el més sucós políticament parlant. Porta el mateix títol que el famós article a l'Ara i La Sexta. Mirant al futur

Bona part dels escrits publicats són cartes als seus fills Lluc i Joana, però també n'hi ha de genèriques, al jovent, als catalans. A partir de la relació amb els reclusos i l'anàlisi de l'actualitat política des de les diverses cel·les que ha ocupat des de novembre de 2017, el president d'ERC construeix un relat que busca empoderar les noves generacions i que incorpora conclusions rellevants sobre l'estratègia independentista

"Sempre hem sabut que aquest camí passava per la presó", afirma Junqueras en més d'un passatge, alhora que recepta paciència perquè "la batalla democràtica serà llarga". El llibre destil·la aires motivacionals especialment als joves que van saltar al carrer per protestar contra la sentència, dels quals diu sentir-se orgullós. A tots ells els esperona, fent-se seu el Yes, we can de Barack Obama

"No defensem el diàleg per ingenus"

L'aposta pel gir pragmàtic que ERC va assumir oficialment a finals de 2019 impregna els escrits de Junqueras, que conscient de les crítiques de part de l'independentisme, aprofita per defensar-se i atacar el govern de Pedro Sánchez. "Nosaltres no defensem el diàleg perquè siguem ingenus, sinó perquè sabem que és el nostre deure davant la societat i perquè és indispensable perquè l'opinió pública internacional entengui la raó que ens assisteix davant les mentides del PSOE". 

El líder d'ERC té clar, com ja han dit altres dirigents del partit al llarg dels últims anys, que si el PSOE s'avé a la taula de diàleg és per obligació. "Fugen del diàleg com un gandul fuig de la feina". Les crítiques als socialistes no es queden aquí. Junqueras defineix el partit de Pedro Sánchez com "l'instrument més útil del deep state, perquè te unes formes més amables que el PP i pot aparentar una certa voluntat de diàleg, que momentàniament tranquil·litza l'opinió pública internacional". És per això que conclou: "la nostra insistència a l'hora de dialogar desemmascara la seva hipocresia". 

Polvoritzar una roca indestructible

Fidel al junquerisme més pur, l'exvicepresident se serveix d'una metàfora per evidenciar que la perseverança és la clau de tots els èxits. Explica com amb catorze anys, ell i el seu germà petit es barallaven amb una gran roca, amb pics, escarpes, punxons i malls, per intentar-la esmicolar. Frustrats, al cap d'unes quantes hores el seu avi els va demanar si com a mínim havien pogut fer una mica de pols. I els va animar. "Per poca que sigui, si de les roques en fem pols, acabarem per fer-les desaparèixer. És només qüestió de constància". Junqueras celebra que finalment, gràcies a l'enginy van poder "polvoritzar una roca que semblava indestructible". 

Aragonès, roure o alzina

I encara una altra al·legoria. Aquesta menys explícita, però que si el lector hi pensa, es pot traslladar fàcilment a la relació entre Junqueras i el seu successor al partit, Pere Aragonès. Precisament en un moment on des de Junts per Catalunya l'acusen de voler tutelar el nou president. 

En una de les cartes, el dirigent republicà rememora el dia que el temporal Glòria va tombar el pi més gran del seu jardí. Després de reconèixer la pena que va sentir quan la seva parella i els seus fills l'hi van comunicar, comparteix una reflexió. " Fa uns vint-i-cinc anys, preveient que algun dia el pi ja no hi seria, vaig plantar-hi a prop un roure i una alzina. Durant aquests anys, el gran pi els ha protegit sota la seva capçada i, ara, ja estan prou arrelats per prendre'n el relleu amb fermesa. Potser viuran molts més anys que el pi que els ha precedit, i tal vegada seran testimonis d'alegries indescriptibles que algun dia explicareu amb orgull als vostres nets".   

Ell, que diu que la presó ja la preveia, que va triar Aargonès com a mà dreta i que el va protegir de possibles conseqüències penals durant la preparació de l'1-O, veu ara com aquell roure, o l'alzina, arrela al despatx de president. Qui sap si, tal vegada, per ser testimoni d'alegries indescriptibles en forma de República. 

A la imatge principal, Junqueras surt de la presó de Lledoners durant un dels seus permisos. / ACN