La separació de la seva primera muller va abocar-lo als braços de Mariano Rajoy. Era l’any 1991, s'apropaven les vacances i no volia passar-les sol. José Manuel García Margallo (Madrid, 1944), llavors diputat al Congrés, va pensar: “d’entre aquests bàrbars de la dreta, qui pot saber llegir i escriure?”. I ell mateix es va respondre: “aquest gallec, que és registrador”. Decidit, va preguntar a Rajoy si estava solter i si volia acompanyar-lo a passar l’estiu a Eivissa, que allà hi tenia un vaixell. Així va néixer una amistat íntima i familiar que, dècades després, acabaria truncant-se en gran part per les discrepàncies sobre com abordar el conflicte català. Unes diferències que la seva arxienemiga Soraya Sáenz de Santamaría es va encarregar d’aprofundir fins a fer-les insalvables. Així de cru ho narra l’exministre d’Exteriors de Rajoy a les seves ‘Memorias heterodoxes de un político de extremo centro” (Editorial Península), un passeig per la seva dilatada carrera al món de la política, que va iniciar als anys 60 com a militant de les Joventuts Monàrquiques Espanyoles. García-Margallo fa una parada a la seva gira de presentació per atendre ElNacional.cat. Durant la conversa, confessa que al llarg d'aquests dos anys ha tingut la temptació d’anar a visitar Oriol Junqueras a la presó i que no descarta fer-ho. Tots dos havien tingut relació, en la seva etapa com a eurodiputats.

Jose Manuel Garcia Margallo - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Deia un primer ministre italià que "a la vida hi ha amics, coneguts, adversaris, enemics i companys de partit". Una tesi que es desprèn del seu llibre, específicament de la seva relació amb Soraya Sáenz de Santamaría....
Sí, ho deia Giulio Andreoti. Jo ja acostumo a parar la definició molt abans del final. Jo tinc adversaris en política i no crec en la distinció entre amics o enemics perquè crec que enverina la convivència. Si una cosa caracteritza els polítics de la meva generació, sobretot els que vam fer la primera transició i la Constitució és el desig de la reconciliació. Per tant, sí que crec que hi ha adversaris i companys de partit i com en qualsevol faceta de la vida, aquells que més t'incomoden són els companys de partit, com a qualsevol organització empresarial, perquè és a qui disputes una posició de poder. I a la política hi ha molt de joc de poder on aquesta pugna es radicalitza. 

Vostè va ser una víctima de Soraya Sáenz de Santamaría?
No només. El president del govern [Mariano Rajoy] va decidir que en les discrepàncies que teníem Soraya Sáenz de Santamaría i jo, que fonamentalment eren en el tema de la reforma de les institucions, la qüestió catalana i Gibraltar, s'alineava més amb les tesis de Soraya que amb les meves i va fer inevitable la meva sortida del govern. 

En les discrepàncies que teníem Soraya i jo, Rajoy va decidir que s'alineava més amb les seves tesis. Jo honradament no sé en què va consistir l'Operació Diàleg de Soraya, ni sé de ningú que ho sàpiga

En què i per què va fracassar l'Operació Diàleg capitanejada per Soraya Sáenz de Santamaría? 
És que jo no sé exactament en què consistia l'Operació Diàleg més enllà de dir que es volia dialogar. Jo quan vaig proposar una Operació Diàleg -i en vaig tenir una conversa abans del 9N-, passava per haver fet impossible físicament aquell referèndum -havent aplicat el 155 durant 24 hores-, i resoldre les tres qüestions que la Generalitat presidida per Artur Mas tenia al damunt de la taula: que les inversions en infraestructures durant 7 anys a Catalunya fossin equivalents al que el PIB català representava respecte al PIB espanyol -un 19%- i que es concretava en el pla de Rodalies i el corredor Mediterrani i una llei de llengües que omplís el buit que hi ha a Espanya i on s'accentués el pes i la dignitat del català. Aresti, un poeta basc, deia que "no hi ha bon espanyol si no coneix les quatre llengües d'Espanya" i jo em vaig obstinar molt en difondre la cultura catalana a través de l'Institut Cervantes i els nostres organismes exteriors. I finalment el finançament autonòmic que era un greuge permanent, Espanya ens roba ve d'aquí, i al mateix temps i en paral·lel una gran reforma de totes les institucions de la transició, que és un magnífic vestit però que ha quedat una mica vell i han saltat algunes costures. Allò era un diàleg, perquè hi havia propostes concretes sobre la taula. Jo honradament no sé en què va consistir l'Operació Diàleg de Soraya, ni sé de ningú que ho sàpiga. Tampoc ara eh, a la taula de diàleg on es pot discutir de tot sense límits; no vol dir gran cosa. Perquè un diàleg sigui fructífer en qualsevol terreny -econòmic, comercial, diplomàtic- tu has de dir "aquestes són les meves propostes, quines són les teves i a quin punt de trobada arribem". Però seure i dir només: "ara anem a dialogar"...

Tanmateix, els seus no li van comprar cap d'aquestes propostes que vostè va plantejar...
Cap. Es pot dir que vaig tenir un enorme èxit, sí. [Riu]

Per què creu que no l'hi van comprar?
Perquè es va escollir una via que no duia enlloc, que és que això es resolia amb l'Aranzadi i les togues. La meva tesis va ser que allò ens duia al que es volia evitar a tota costa, que era la internacionalització del conflicte. La meva tesi era i és que la judicialització del conflicte -donat que Espanya afortunadament forma part d'una organització supranacional que és la UE, que té uns tribunals, i que hem subscrit el pacte de drets del Consell d'Europa- tot això acabaria als tribunals [europeus]. I ens hem trobat amb discussions sobre les euroordres a Alemanya, a Bèlgica, al Regne Unit, amb una sentència del TJUE, ens trobarem amb una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans i una discussió al Parlament Europeu sobre la suspensió o no de la immunitat. Si això no és internacionalitzar el conflicte que vingui Déu i ho vegi. 

Es va escollir una via que no duia enlloc: Aranzadi i togues. Si la judicialització no ha internacionalitzat el conflicte, que vingui Déu i ho vegi

I Espanya ha anat perdent les batalles judicials a Europa, la judicialització ha estat un autogol a nivell internacional? 
Per ara, l'únic que s'ha perdut, en termes futbolístics que vostè planteja, ha estat que Alemanya no va accedir a la detenció i entrega de Puigdemont per entendre que l'acusació de rebel·lió no es corresponia amb un delicte similar a l'ordenació alemanya. Bèlgica ha suspès l'examen de l'euroordre, per tant ni s'ha perdut ni s'ha guanyat. I el TJUE va dilucidar sobre un tema colateral, accidental, que és des de quan havia accedit Oriol Junqueras a la condició d'eurodiputat. I va establir que des del mateix moment en que s'havien proclamat els resultats, no des de que havia acatat la Constitució que era el que deia la legislació interna, canviant la doctrina, per cert. 

Jose Manuel Garcia Margallo - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Ara que parlem d'Oriol Junqueras, vostè que hi va mantenir un cara a cara a la televisió privada catalana i que es declara un ferm militant del diàleg, no sé si ha tingut la temptació al llarg d'aquests dos anys de presó de comunicar-se amb ell...
S'hauria mal interpretat. Sí que he tingut aquesta temptació. Però vaig pensar que no l'afavoriria ni a ell ni a mi. 

Per què? 
Perquè jo vaig advertir Oriol Junqueras, i si recupera aquell debat ho veurà, que el camí que estaven seguint no duia enlloc. Per ser independent no n'hi ha prou amb declarar-se independent, t'ha de reconèixer la comunitat internacional. I la comunitat internacional no et reconeixerà, i ho sabia bé. Perquè estant jo al Consell de Seguretat, l'assemblea general de Nacions Unides va aprovar una resolució que convidava tots els estats membres a no exhortar, emparar o animar procediments de secessió unilateral. Catalunya no podrà formar part de la UE, perquè l'article 49 del tractat de la UE diu que poden entrar a la UE els estats que acatin l'estat de dret. Si era un referèndum anticonstitucional, no respectava l'estat de dret. I vaig tenir una discussió molt complicada explicant a la ciutadania europea que no era veritat el que jo deia, i que una Catalunya independent seria un estat reconegut per tota la comunitat i que l'endemà formaria part de la UE. I ja ha vist que això no era així. 

Llavors, la temptació era anar-lo a veure per dir-li "ja t'ho vaig advertir"?
No. Quan un és a la presó, un no va a dir-li "ja t'ho vaig advertir", però un cop ell escull el camí de la insubmissió, la desobediència i el no acatament de la Constitució, sembla obvi que això no tindria massa sentit. Però això és anecdòtic. Jo he seguit discutint amb ERC, vaig tenir un debat molt recentment amb Joan Tardà. 

El diàleg, la confrontació d'idees, és important. La meva tesi de ser aquí contínuament, que va ser una de les coses que no va agradar [a Rajoy i Soraya], és que si algú exposava raons contra Espanya, algú altre havia d'exposar les nostres raons 

Descarta vostè un futur contacte amb el senyor Junqueras? 
No. Jo he tingut un debat ja amb el senyor Comín al Parlament Europeu. Sempre crec que el diàleg, la confrontació d'idees, és important. Jo acostumo a ser bastant explícit en el que dic i vull. Hi estic disposat i a més la meva tesi de ser aquí contínuament, que va ser una de les coses que no va agradar [a Rajoy i Soraya], és que si algú exposava raons contra Espanya, algú altre havia d'exposar les nostres raons. A mi m'encanta la història d'Espanya i de Catalunya. Algú havia de dir que l'any 1714 la gent que va morir a Barcelona no lluitava contra Espanya, estava lluitant per Espanya, per un candidat que era l'Àustria i no el Borbó, però no el volien fer alcalde de Puigcerdà eh, el volien fer rei d'Espanya. 

Vostè va iniciar una campanya internacional arran de l'eclosió del procés independentista...
Des del minut 1. Des del primer divendres que vaig prendre possessió vaig constituir un grup de treball que estudiava la qüestió catalana perquè tenia una repercussió exterior evident i vaig posar en marxa la Marca Espanya. 

Jose Manuel Garcia Margallo - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Entre les coses que vostè explica al seu llibre, narra converses amb Israel, Escòcia o els països bàltics en les quals els va amenaçar de represàlies com reconèixer l'estat palestí, vetar l'entrada d'una hipotètica Escòcia independent a la UE o aixecar sancions a Rússia, si aquests països no es posicionaven en contra de l'independentisme català... Va optar per l'amenaça en comptes de la seducció...
A veure, és que aquest llibre tenia més de mil pàgines i s'havia de reduir a 460. He agafat el més cridaner, però cregui'm que jo intento seduir. Tindré èxit o no, però intentar-ho o intento. De fet jo m'he portat molt bé amb els meus col·legues. Gràcies a Déu jo no he tingut un embolic com Bolívia i Veneçuela només prendre possessió. 

Parlant de seducció, com s'arregla això, quan hi ha dos milions de catalans que han decidit desconnectar d'Espanya. Com se'ls sedueix? 
Doncs la recepta no és meva, és molt antiga. Jo he llegit Per la Concòrdia, de Cambó, de 1927, on diu que cal començar per admetre que hi ha dues realitats innegables totes dues. Una identitat catalana, que Vicenç Vives diu que és la voluntat de ser, i una identitat hispànica de la identitat catalana. I davant d'aquestes dues realitats pots fer vàries coses. Intentar negar la identitat catalana, que és el que Cambó anomena assimiliacionisme -Primo de Rivera, Franco després-, intentar negar la realitat espanyola, que és el separatisme -que no és nou, arrenca l'any 1640-, fingir que aquí no passa res i seguir operant com si aquesta qüestió no fos la més important que tenim i l'altra és harmonitzar-les en benefici mutu. He donat abans alguna de les fórmules. Si vol un resum molt clar: primer explicar que Catalunya sempre ha estat Espanya i que Espanya és un projecte suggestiu -jo entenc que a aquests dos milions aquest argument no els agradarà, no els veig brollant llàgrimes quan sentin l'himne nacional- però llavors s'haurà d'explicar que estar dins d'Espanya i la UE és un bon negoci i que sortir-ne és un pèssim negoci perquè aïllaria Catalunya. 

Què li va semblar la feina de Borrell com a successor seu al ministeri d'Exteriors? 
Jo he discrepat amb ell i ens hem barallat molt de temps quan era secretari d'estat i jo portaveu d'Economia del PP, però en la qüestió catalana i la seva idea d'Espanya coincidíem substancialment. Em preocupa que la seva successora ja ha renunciat al tema de la racionalització de les dites ambaixades catalanes i ha donat instruccions perquè Espanya Global -la successora de la Marca Espanya- no s'ocupi tant de defensar les raons d'Espanya fora. Em preocupa que tenint un bon currículum, com té, sigui una mica l'anti-Borrell, com Dastis va ser l'anti-Margallo. 

El PP ha de defensar que hi ha una identitat catalana i una d'espanyola que cal harmonitzar. I cal buscar solucions concretes

El PP s'ha convertit en un partit residual a Catalunya. Hi ha hagut un abandonament de Catalunya per part del seu partit? 
El PP no ha tingut mai una estratègia absolutament nítida. Vam passar d'una primera candidatura, parlo d'UCD que va ser el meu primer partit, a ser un partit pseudocatalanista amb centristes de Catalunya, amb Eduard Punset. Al PP hem anat també donant aquestes batzegades de costat a costat. Hem passat d'Aleix Vidal Quadres a Trias de Bes, etcètera. El PP ha de defensar les idees essencials que li acabo de dir. És a dir, que hi ha una identitat catalana i una identitat espanyola que cal harmonitzar. I cal buscar solucions concretes. I jo m'he passat la vida intentant buscar solucions. 

I Cayetana Álvarez de Toledo és la persona adequada per aquest repte? 
No la conec suficient. No puc fer un judici de valor perquè acaba d'aterrar i jo ja era a Brussel·les. No ho sé. Suposo que ho serà quan el partit ha decidit que sigui la candidata. 

VOX és ultradreta? 
Sens dubte. 

I perquè s'ha jugat tant a la confusió? 
Aquí hi ha una doble vara de mesurar. A tothom li sembla perfectament sensat que el senyor Sánchez fiqui al govern a bolxevics confessos i es recolzi en partits que clarament volen destruir Espanya i fins i tot en Bildu i això sembla que no desnaturalitza l'essència del PSOE, i tanmateix que el PP tingui suport parlamentari, que no governs de coalició, amb VOX -i no al govern de la nació sinó a CCAA i Ajuntaments- i no alterant ni una sola coma dels nostres principis fonamentals -no hem acceptat ni un pas enrere en violència de gènere, en la lluita contra el canvi climàtic, en el nostre concepte d'Europa com a projecte federal-, nosaltres ens contaminem però el senyor Sánchez no es contamina. Home!

Jose Manuel Garcia Margallo - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Però de la mateixa manera vostès fan servir el mateix argument per dir que Sánchez es contamina amb l'independentisme, tot i que només té el seu suport extern...
Com a mínim de la mateixa manera. I per descomptat en una cosa coincideixo amb VOX, que és en la defensa de la unitat d'Espanya. El que passa és que ells volen una Espanya diferent a la que jo vull. Jo vull una Espanya que reconegui la diversitat, la pluralitat, oberta a Europa, no em preocupa cedir competències, una Espanya oberta al món, no sóc proteccionista. Però en l'amor a Espanya no accepto que ells en tinguin ni un gram més que jo. 

TALL 4

Per tant, VOX no és una amistat perillosa per al PP?
En un parlament fragmentat no pots governar en solitari, que és el que sabíem fer fins les eleccions de 2015. Qualsevol coalició implica aliar-te amb algú que no és com tu, que és diferent. I això és perillós en quant a que pot difuminar el teu propi programa, però això són les regles del joc. 

El PP perd vots per les tres 'C': crisi, corrupció i Catalunya. Cal una gran aliança amb Cs, no hi caben dos partits al centre dreta

A què atribueix l'auge de VOX?
Hi ha hagut vàries coses. El PP perd vots per les tres 'C': crisi, corrupció i Catalunya. Això, sobretot el tema català, dispara a Cs -és la primera bretxa en el nostre electorat-. I després en la qüestió catalana segueix retroalimentant-se i llavors Cs ja sembla una oferta insuficient i apareix VOX. Aquest tema és molt important. Després VOX ha agafat la bandera de tots els partits antisistema de la dreta, la immigració per exemple. I després, fixi's, a partir de Zapatero i amb Sánchez, el PSOE deixa de ser un partit recolzat en el proletariat. Ja la lluita de classes no és el motor de la història. Quan el proletariat s'aburgesa i el que vol és comprar-se un apartament a Benidorm o discutir com anirà vestida Cristina Pedroche per Cap d'Any, això ja no assalta el Palau d'Hivern. El que fa [el PSOE] és apadrinar tots aquells col·lectius dels quals s'ha qüesionat la identitat: el moviment gay, el feminisme, l'ecologisme, les religions minoritàries, l'emigrant no integrat i els nacionalismes perifèrics. I VOX, el que fa és la creu sent aquesta la cara. Si hi ha feminisme jo defenso els barons a qui apliquen la violència de gènere, si vostè defensa el canvi climàtic, jo sóc negacionista, si vostè defensa un europeisme militant, jo defenso un nacionalisme tancat sobre si mateix, si vostè defensa al recent arribat, jo defenso l'espanyolet amb vuit cognoms espanyols i si vostè inquireix una Espanya plural, jo renego de qualsevol sentiment de pertinença territorial. Això és VOX. Davant de qüestions molt complexes tenen solucions molt simples, que en època de tuit són més fàcils d'explicar. I això serà així, i a mesura que es radicalitzi més Sánchez i el seu govern, més augmentarà la temptació d'engreixar l'extrema dreta. És el que va passar entre guerres a Europa i és el que es va endur per endavant la República. La Guerra Civil va venir quan, en la República, Espanya se polariza i desapareix el rierol liberal. Per això s'ha de crear un rierol liberal que no sigui un rierol sinó un gran riu, una gran corrent liberal. 

Això passa per una gran aliança del PP amb Cs? 
Sense cap mena de dubte. 

A nivell de tot Espanya? 
Ara estarem en festeig però al final s'ha d'arribar a això, no hi caben en el centre dreta dos partits, perquè llavors no vas a les eleccions a competir amb l'esquerra o l'extrema dreta, vas a competir contra d'Hont, i a d'Hont és molt difícil guanyar-lo. 

I ho veu factible?
És clar. El que hem de fer és posar els interessos de la nació per sobre dels interessos de partit. I a la nació li convé un gran partit de centre dreta. 

Jose Manuel Garcia Margallo - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat